Un tast de romànic
Tornem, però, on havíem abandonat el riu que ens guia: érem a Salardú, un dels 33 pobles que componen el conglomerat humà d’aquesta geografia de carrers estrets, costeruts, implacables, de façanes de pedra i teulades de pissarra. Els pobles, o la majoria d’ells, posseeixen alguna mostra de romànic, representada generalment per l’església. Sembla que l’arquitectura medieval local és tardana, els temples exhibeixen una aparença senzilla i sòbria, com a contrapunt al romànic llombard —el més comú a Catalunya— i amb voluntat de recuperar l’austeritat originària d’aquest estil. Sense moure’ns de Salardú, l’església de Sant Andreu ho resumeix amb la seua imatge exterior, perquè l’interior oculta una estructura gòtica, elegant i estilitzada. Podríem enumerar altres indefugibles en aquesta matèria, com són les esglésies de Santa Maria d’Arties, Santa Eulàlia d’Unha o Sant Miquel de Vielha, entre d’altres.
En qualsevol cas, si hi esteu interessats, el Conselh Generau d’Aran posa a disposició del públic —només a l’estiu— una ruta que visita la quinzena de temples més representatius.
Continuem aigües avall i arriba Gessa, amb la seua plaça Major, rectangular, continguda, que tanca per un costat l’església de Sant Pere i per un altre la torre de Gessa, d’estructura cilíndrica i pertanyent a l’anomenada Casa Rosa, una edificació fortificada del segle XVI. I tot seguit, Arties. Ens hi detindrem, perquè té molt a dir.
A Arties s’aiguabarreja el riu de Valarties amb la Garona. Pel primer, tot remuntant-ne el curs, penetrarem una vegada més en el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Un fil d’asfalt recorre aquesta fissura entre muntanyes fins a la cabana de Rius. Un camí ben fressat us portarà en una breu caminada al refugi de la Restanca i més enllà, a l’estany de Mar, el nom del qual no deixa dubte de les seues dimensions —més de 37 hectàrees. L’estany, com tants altres llacs de la zona, alimenten parcialment i de manera artificial els estanys de Rius i Tort de Rius. Entre ells, es manté una connexió artificial mitjançant canonades subterrànies que han convertit aquest paisatge lacustre d’origen glacial en un joc de vasos comunicants. Fou durant la postguerra, a mitjan anys quaranta, quan començaren les tasques de perforació, amb la finalitat d’incrementar la producció d’energia elèctrica. El detall de la infraestructura hidroelèctrica resulta inabastable en aquestes pàgines, però en qualsevol cas l’explotació del recurs natural per a la producció energètica compta a la Vall d’Aran amb alguns elements visibles: són les centrals hidroelèctriques d’Arties, Vielha i Cledes, edificis emblemàtics en aquesta activitat. De la d’Arties, depèn també el salt d’Aiguamòg, a la presa homònima —construïda el 1969—, a poca distància de Tredòs. La presa rep les aigües, mitjançant també canalitzacions soterrades, de les valls de Ruda, Riu Malo i Unhola.
La central d’Arties va entrar en funcionament el 1955, impulsada per la Sociedad Productora de Fuerzas Motrices, després d’un reguitzell de sol·licituds, des de la primera dècada del segle XX, de cabals d’aigua i les corresponents concessions per part de l’Estat. El sector hidroelèctric va condicionar profundament el paisatge humà i econòmic aranès, dedicat tradicionalment a la ramaderia, la silvicultura i al conreu d’algun cereal i de farratge: en el moment de màxima activitat durant la construcció de les instal·lacions hidroelèctriques, s’hi comptabilitzaren fins a gairebé 3.000 treballadors.
La d’Arties, com la de Viella, eren hereves d’una primigènia central situada a la capital aranesa i inaugurada el 1911, que havia de produir l’electricitat local, mentre que la de Cledes fou la primera gran instal·lació aranesa. Inaugurada l’agost del 1929, el projecte havia estat encarregat a l’arquitecte lleidatà Joan Bergós i Massó, que va optar per una arquitectura que recorria a la pedra tosca i la pissarra local. Cinc anys abans i amb una aparença similar, la Sociedad Productora de Fuerzas Motrices construí al cap del port de la Bonaigua una casa amb aspecte de palauet, que havia d’allotjar treballadors i enginyers de la construcció de la línia d’alta tensió que transportaria l’electricitat aranesa a la Pobla de Segur.
