Hi hauríem arribat pel port de la Bonaigua (2.072 m), si haguérem escrit aquest viatge abans del 1948. Aquell any s’inaugurà el túnel de Viella, l’accés ràpid, directe, eficient a la Vall d’Aran des de Catalunya. Des d’aquell moment, la Bonaigua preservaria la memòria del pas històric, mil·lenari, amb el Pallars Sobirà: hi discorria una calçada romana, un camí de carro posterior i, sobre ells, el traçat de la inacabable carretera que s’enfila fins als confins de l’alta muntanya. El pas —el port de carretera més alt de Catalunya—, com podreu imaginar, quedava sepultat sota la neu durant els mesos d’hivern i bona part de la primavera, i la Vall d’Aran quedava incomunicada amb Catalunya, amb una única eixida possible, l’autènticament natural, tot seguint cap a Occitània les aigües de la Garona.
Tant se val si travessem pel port de la Bonaigua o pel túnel de Viella —per cert, el més llarg del món fins al 1964, amb més de cinc quilòmetres—, aviat copsarem la verdor intensa d’aquesta vall, deguda a una elevada pluviometria i la quantiosa neu present a l’hivern. L’orientació atlàntica de la Vall d’Aran —l’única d’aquestes característiques a Catalunya— permet a aquesta terra beneficiar-se dels fronts humits provinents de l’oceà.
Arribem disposats a descobrir, al fil de la Garona, indrets i singularitats d’aquest petit país, redundant en la forma i en el fons, perquè (h)aran és ‘vall’, en basc. Un pleonasme en tota regla.
El naixement del riu que ens guia resulta, si més no, controvertit: dels tres possibles punts —pla de Beret, circ de Saboredo i vall de Barrancs—, existeix actualment un cert consens entorn de la segona ubicació. Als peus del pic de Saboredo i al fons del circ homònim, els estanys de Dalt i Major de Saboredo drenen les seues aigües a través de la vall de Ruda. Al voltant dels estanys, el paisatge transmet la força mineral del granit, la duresa angulosa d’una muntanya intransigent, i resumeix en tres elements l’essència del Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici: aigua, pedra i neu.
Per la seua banda, la primera ubicació —el pla de Beret— posseeix un vincle amb la prehistòria, que fa que el riu, si naix ací, es carregue d’una significació especial i d’una certa màgia. A proximitat del dit Uelh deth Garona, hi ha la Pèira deth Uelh, una pedra alçada, fina, vertical, que indica un lloc d’enterrament o el que fou un emplaçament especial per als antics pobladors. En aquest petit altiplà rodejat de muntanyes de més de 2.500 metres (com el Tuc de Vaciver, 2.645 m), es conserven, dispersos, altres testimonis de la prehistòria —túmuls, cercles funeraris, necròpolis. Passegeu-vos-hi amb els cinc sentits; els identificareu.
Si acceptem el Pla de Beret com l’origen de la Garona, aquesta vessaria cap a Baqueira.
Aran termal
Des de Beret, les aigües —i la carretera— cauen a plom sobre la vall que conforma l’artèria principal d’Aran. Deixem a l’esquerra, tot baixant, el domini esquiable de Baqueira-Beret amb les seues línies de telecabines, telecadires i altres mecanismes per a l’elevació mecànica de la clientela i la innivació artificial. Baqueira presenta un concentrat immobiliari residencial d’habitatges en ús poc més de vuit dies l’any. I és ací on s’incorporen al curs principal les aigües provinents de la zona lacustre de Sabodero, i poc més avall li arribaran les d’Aiguamòg, que toquen fons a les portes de Tredòs. El nom d’aquest poble bateja els banys locals, que es troben a nou quilòmetres muntanya endins, al límit del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Sembla que la instal·lació balneària data de finals del segle XVIII, que a l’inici fou tan sols un cobert a prop d’una font d’aigües sulfuroses que brolla a 30 graus. Un segle més tard, s’hi construí un edifici hoteler d’una sola planta, que seria ampliat a principis del segle XX. El complex deixà de funcionar durant la postguerra i reobriria les portes a mitjan anys noranta.
El termalisme a la Vall d’Aran ha estat una de les activitats complementàries de l’economia tradicional que, per bé que no va transformar la realitat social, sí que va aportar-ne, a partir del segle XIX, una certa influència exterior amb l’arribada de clientela forània. La tradició termal remunta a temps dels romans, a jutjar pels múltiples altars votius dedicats a nimfes i deïtats relacionades amb l’aigua, localitzats a diferents municipis de la vall.
A partir del segle XIX, l’activitat balneària es concentrà als banys de Tredòs, Arties i Les, tots ells equipats amb edificis espaiosos, funcionals i d’una higiènica sobrietat.
Érem a Tredòs. Al marge oposat de la Garona, hi ha Salardú i, a uns passos, Unha. Entre ambdós discorre el riu Unhola, que davalla de Bagergue i recull les aigües dels vessants del cim de Mauberme (2.881 m) i de l’estany de Liat, on hi ha la que és, amb tota probabilitat, la instal·lació minera més impactant d’Aran. Ubicades en un espai d’alta muntanya, a més de 2.300 metres d’altitud, remot i de difícil accés —no resulta possible d’arribar-hi si no és amb vehicle totterreny, en bicicleta o a peu—, la instal·lació extractiva començà a funcionar a mitjan segle XIX. Les condicions de vida in situ, com podreu imaginar, excel·lien en precarietat i duresa. Els treballs es concentraven durant els mesos d’estiu i fins abans de les primeres nevades. En un inici, el mineral era transportat amb cavalls i carros per la vall de Toran —ja hi tornarem a la darrera part del capítol— fins a Pontaut, gairebé al límit fronterer amb l’Estat francès. El 1911 la posada en funcionament d’un telefèric en facilitaria el transport, recorrent pels aires i de cap a cap la vall de Toran. L’experiència aèria es resumia en un trajecte d’una quinzena de quilòmetres fins al dit Bocard de Canejan, estació receptora i rentador de materials sobre el marge dret de la Garona. Les mines de Liat aturarien definitivament l’activitat el 1956. Aquella trentena de boques de mina, restes d’edificacions i maquinària, que podreu contemplar si us hi atanseu, preserven un segle d’història socioeconòmica aranesa, els secrets de la qual podreu descobrir a la mina Victòria, que ha estat habilitada com a museu de la mineria. L’accés es fa des d’Arres de Sus, un poblet del terçó d’Irissa, enlairat i amb vistes panoràmiques sobre la vall, el cim de l’Aneto i el massís de la Maladeta: una pista porta a la bassa d’Arres i d’ací a la mina Victòria.