Segurament cal intentar-ho, no diré que no, però ho hauran de fer persones amb més paciència que la meua, escassíssima i que va, a més, reduint-se mentre passen els anys i acaba perdent-se de vista i ai! la joventut. Segurament, s'ha d'assajar el diàleg abans d'enviar a fer punyetes els recalcitrants de la ignorància, cecs que no volen veure, encara que els poses l'evidència davant dels nassos, però sense esperar cap resultat positiu, per carregar-se de raó en tot cas i no per la més mínima confiança en la virtut de la paraula tranquil·la, serena i pacient.
Tractar de convèncer els qui no volen ni sentir parlar que la llengua amb què intentem entendre'ns en aquesta banda de la Sénia és la mateixa que parlen a l'altra i que, per tant, la seua àrea de vigència no va exclusivament d'aquest riu al Segura, sinó que és molt àmplia, de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, resulta tan inútil com, per exemple, esperar que l'Autonomia, per molt nostra que siga, arribe un dia a convertir-se en alguna forma d'autogovern. Una autonomia decidida a «ofrenar noves glòries a Espanya» no passarà mai de ser una mala sarsuela.
La diferència que hi ha entre els qui afirmen que el valencià és la nostra manera de parlar el català, amb tota la història abonant-los, i els qui ho neguen contra l'evidència, comprovable amb un simple viatge a la Sénia en qüestió, és la que va del cervell als testicles o als ovaris, segons els casos. El desnivell és tan absolut, que no hi ha manera de reduir-lo.
Alguns creien —espere fer-me entendre— que no érem davant d'una «qüestió de noms» i van decidir amagar-lo. Així, pensaven, tret el nom, s'acaba la qüestió. Però ja es veu que sí, que és una qüestió de noms, que no val dir valencià al català, perquè allò que exigeixen aquells als quals no interessa, ni poc ni molt, la normalització de la «nostra» llengua, és que, en dir valencià, es diga «no-català».
No els parleu de «normes», ni que siguen les que es trauen de la màniga, perquè qualsevol norma, per aberrant que resulte, acabaria per coincidir amb les establí des fa ja cinquanta anys a Castelló. La llengua és una i no admet més que una norma. El que volen no és la normalització, sinó l'amortització. Per a ells, la nostra és una llengua «chica», pròpia d'una «patria chica», i el seu deler es la pàtria a la qual es passen la vida oferint submisament tota mena de «glòries».
Hi ha una lògica implacable, que condueix de la normalització de la llengua a la normalització del poble que la parla i, per tant, si es vol mantenir «chica» fins a l'extinció la pàtria d'anar per casa, cal impedir que recupere la veu. No s'ha de permetre que cride la seua llibertat. És per això que tracten d'impedir l'obligatorietat del valencià. Si es normalitzaven el poble i la seua llengua vertadera, com podrien mantenir-lo agenollat i submís, «ofrenant noves glòries a Espanya»? Ells, en el fons, i fins i tot en la forma, perquè ja fa temps que no s'amaguen de dir-ho, estan per la «España una, grande y libre que soñara José Antonio».