A les 10.30 h del matí del diumenge hi havia convocada l’última de les manifestacions per commemorar el quart aniversari del referèndum d’autodeterminació. En aquesta ocasió, concretament, es tractava de reivindicar el 3 d’octubre del 2017, quan una vaga de país en contra de la repressió va desbordar els carrers com mai abans no s’havia vist a Catalunya. A propòsit d’aquella jornada es va constituir una plataforma, distingida amb el nom d’aquell dia, integrada pels actors que van fer possible la mobilització.
En canvi, quatre anys després, el 3 d’octubre ja no genera el consens que es va forjar el 2017. La UGT i CCOO, participants en la vaga d’aquella tardor, no s’han sumat a la manifestació d’enguany. Aquests encara són els sindicats majoritaris a Catalunya. Un altre sindicat que cada vegada té més presència, la Intersindical, era el més destacat entre els presents per reivindicar la unitat contra la repressió i la independència de Catalunya quatre anys després de l’exitosa vaga de país.
Però si al 2017 es va assolir una resposta totalment transversal de la societat catalana contra la repressió, el 3 d’octubre d’enguany s’ha celebrat una manifestació independentista més. Una mobilització que servia, novament, per constatar el bon estat de forma en què es troba el moviment, capaç de desplegar-se durant tot el cap de setmana en diversos punts del país, també a fora del Principat. En canvi, amb el pas del temps, en jornades com la del 3 d’octubre, l’independentisme no ha sabut —o no li han permès— acollir altres actors que, tot i compartir amb ells un seguit de mínims —dret d’autodeterminació, fi de la repressió, etc.—, no tenen la independència de Catalunya entre les seues prioritats.
De fet, a la manifestació del 3 d’octubre del 2021, els missatges que s’emetien eren exclusivament independentistes. La pancarta de la capçalera era ben explícita: “3-O, alcem-nos. Lluitem i guanyem la independència”. Al davant hi eren la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzie, incombustible durant tot el cap de setmana, i Xavier Antich, d’Òmnium Cultural, que viatjaria tot seguit a Sardenya per defensar, en nom de la seua entitat, el president Puigdemont al Tribunal de Sàsser. Al voltant d’ells, els assistents clamaven per la declaració unilateral d’independència al Parlament, per la desobediència, per la legitimitat de la presidència de Puigdemont i per rebutjar la taula de diàleg. Els mitjans que cobrien la manifestació, com l’RT francesa o l’ETB basca, entrevistaven manifestants que recordaven el discurs de Felip VI —del qual també es compleixen quatre anys en aquest dia— per rebutjar-lo i que insistien a “no aturar-nos” fins que l’autodeterminació a Catalunya es puga exercir amb llibertat i reconeixement.
Laura Borràs, presidenta del Parlament, atenia els mitjans per recordar que, quatre anys després, “la gent encara hi és”, i feia una crida a recuperar “la unitat que va fer possible el 3-O”. Al seu costat, durant la marxa, hi havia els fins fa poc presos polítics, recentment indultats, Jordi Turull i Josep Rull. La CUP també hi era present amb el seu diputat Carles Riera, entre d’altres. En canvi, des d’Esquerra Republicana hi havia bastant poc entusiasme envers aquesta manifestació. El president Pere Aragonès recordava l’efemèride amb una piulada en què expressava “l’orgull de pertànyer a un poble que es rebel·la, sempre ferm i amb determinació contra la injustícia”. I concloïa: “el 3-O vam aturar el país, vam sortir als carrers d’arreu contra la repressió per la llibertat i la democràcia. Plegats, som imparables”. El seu partit, però, no va anunciar l’assistència de cap dels seus representants a la manifestació. És una altra prova com, per acció o per omissió dels uns o dels altres —o de tots a la vegada—, el 3 d’octubre ha perdut la virtut transversal que el va definir el 2017.
La manifestació transcorria entre la plaça de Francesc Macià i la del Cinc d’Oros, ambdós indrets connectats per l’avinguda Diagonal de Barcelona. Menys gent que altres anys, però gent, malgrat tot, per seguir la Plataforma 3 d’Octubre, que enguany estava representada per sindicats com ara l’anarquista CNT, l’esmentada Intersindical o la Coordinadora Obrera Sindical (COS), aquest últim vinculat a l’esquerra independentista.
Les veus més esperades als discursos de cloenda eren, però, les dels representants de les entitats amb més capacitat de mobilització. Aquestes són, sens dubte, Òmnium i l’ANC. En nom de la primera parlava el filòsof Xavier Antich, que defensava el 3 d’octubre com a exemple que “el dret de vaga i d’autodeterminació estan per sobre de l’obediència cega a les ordres dels tribunals i del Govern espanyol”. El representant d’Òmnium Cultural també exigia “una proposta unitària de consens que doni resposta a la voluntat d’aquest poble d’exercir el dret a l’autodeterminació”.
Pel seu compte, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, feia la seua enèsima crida a defensar i enfortir els sindicats sobiranistes. L’ambigüitat de CCOO i UGT —presents el 3-O del 2017 i absents en la manifestació d’aquest any— envers la independència de Catalunya, quan no el rebuig d’alguns dels seus representants, ha fet créixer alternatives com la de la Intersindical, que pretén erigir-se com a sindicat de referència. Un propòsit ben complicat, atesa la tradició i la fortalesa dels sindicats majoritaris. Sergi Perelló, secretari general de la Intersindical, s’expressava en aquest sentit. El sindicat, a través de Twitter, ho explicitava amb una consigna clara: “La lluita per l’alliberament nacional i la justícia social són indestriables”. Sens dubte, l’independentisme català és conscient que, per ser més fort, necessita reforçar la seua presència en l’àmbit sindical.
En definitiva, l’independentisme català encara té força per mobilitzar un país i per sorprendre la premsa internacional. De fet, no hi ha cap moviment nacional a Europa capaç de desbordar els carrers de manera tan persistent i continuada. Enguany, a més a més, l’ANC ha estat capaç de mobilitzar gent també del País Valencià, de la Franja de Ponent i de la Catalunya del Nord. Per contra, passat el quart aniversari de l’1 d’Octubre, el moviment independentista haurà de fer la reflexió sobre si cal explorar noves fórmules per tornar a interpel·lar tothom en les seues demandes bàsiques. El resultat de la manifestació del quart aniversari del 3 d’octubre, amb l’absència dels grans sindicats i amb l’extrema discreció de partits com ara ERC —que des del mes de maig exerceix la presidència de la Generalitat—, fa pensar que la unitat de l’aturada de país del 2017 és cosa del passat. Recuperar-la sembla una de les grans tasques pendents. Una tasca que no és, ni de bon tros, impossible.