Sumen 371 escons i la majoria absoluta del Bundestag n’equival a 368, però cap de les equacions per formar govern no preveu la unió de la dreta del CDU-CSU, els liberals de l’FDP i l’extrema dreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD). Ni tan sols no existeix un nom per a la coalició en qüestió basat en els colors de cada partit, com sí que hi ha el pacte Kènia, el pacte Jamaica o el pacte semàfor.
En canvi, a l’Estat espanyol, totes les càbales demoscòpiques preveuen, amb naturalitat, la suma de la representació del PP i Vox. És així com “la dreta”, en genèric, aspira a recuperar el Govern d’Espanya i el de diverses autonomies.
La suma automàtica dels diputats o regidors de Vox als del PP s’ha convertit en una pràctica habitual a l’hora d’interpretar les enquestes i, de fet, ja s’ha materialitzat a llocs com Andalusia, Múrcia i la Comunitat i l’Ajuntament de Madrid, en què els populars governen gràcies al suport de l’extrema dreta.
De moment, es tracta d’un suport merament parlamentari, sotmès a un acord rubricat abans de la investidura, però és ben probable que aquesta fórmula done pas a la conformació de governs de coalició a partir del pròxim cicle electoral. Benvinguts siguen els pactes amb Vox, rumien al PP. Willkommen, Vox!
Són normals aquestes aliances? Hi ha tanta diferència entre AfD i Vox? Si atenem a la companyonia que exhibeixen els seus líders, sens dubte que no. S’hi han dedicat paraules plenes d’afecte.
Així, l’endemà de les eleccions espanyoles del 10 de novembre de 2019, en què Vox va obtenir el 15% dels vots i 52 diputats al Congrés, AfD subratllava les “grans semblances” entre els dos partits i un dels dos copresidents, Jörg Meuthen, escrivia a Twitter: “Felicidades a Santi Abascal y a Vox por el gran éxito en las elecciones. ¡Viva España!”.
Dos anys abans, el bon resultat d’AfD a les eleccions alemanyes també havia merescut una piulada d’Abascal: “Otra muestra de que los europeos estamos hartos: CDU y SPD pierden 12 puntos y AfD saca 13%. Pronto le tocará a Vox”. El febrer de 2016 ja havia deixat escrit que “acierta AfD en el modo de denunciar las contradicciones y la incompatibilidad de la ley islámica con Occidente”.
Els mapes electorals també indiquen un suport molt desigual en funció del territori. El graner principal d’AfD es troba a l’est del país, als lands de l’extinta RDA, en alguns dels quals és primera força. En el cas de Vox, la collita resulta especialment abundosa a les autonomies de la meitat sud, i en especial a Múrcia, on s’ha erigit el partit més votat.
A les ciutats estat de Bremen i Hamburg, AfD se situa en el 5% i el 6,9%, uns percentatges homologables al 5,8% de Vox a Navarra o el 6,3% de Catalunya. Per contra, a la Comunitat de Madrid, Vox obté un suport molt superior (18,5%) que el d’AfD a Berlín (8,4%).
I un altre matís: mentre AfD ha estat capaç de fer fora de les seues files un candidat com Björn Höcke, que va afirmar que el monument a l’Holocaust era una “vergonya per al país”, a Vox cohabiten dirigents i militars que mai no han amagat la seua simpatia envers el franquisme.
Poca immigració i molta defensa
Una anàlisi comparada dels programes marc respectius —el “Programa per Alemanya” de 2017 i les “100 mesures per a l’Espanya viva” de 2019— remarca la coincidència en matèries sensibles.
Per exemple, en política migratòria, que en tots dos casos és relacionada amb la criminalitat, fins al punt que AfD assenyala que “milions d’homes de cultures distintes són atrets per Alemanya amb promeses falses i sense les condicions necessàries per a una integració”, raó per la qual “molts d’ells transiten cap a la criminalitat”. En aquest sentit, ja que “AfD té la prioritat de protegir els ciutadans davant la criminalitat causada per la immigració”, proposen “agilitar els tràmits per a la retirada dels permisos de residència”. També rebutgen la concessió de la nacionalitat alemanya als fills de pares no alemanys i censuren l’apel·latiu “refugiat”, perquè s’aplica “per a gairebé totes les persones que entren a Alemanya de manera irregular”. Un “humanitarisme desviat” que pretenen combatre amb “un tancament total de les fronteres exteriors de la UE”.
Vox parla, ras i curt, de “deportació dels immigrants il·legals als seus països d’origen”, així com d’aquells que “estiguen de forma legal en territori espanyol però que hagen reincidit en la comissió de delictes lleus o n’hagen comès un de greu”. No sols això, sinó que plantegen que “els immigrants que hagen entrat il·legalment a Espanya estiguen incapacitats, per sempre més, a legalitzar la seua situació i a rebre qualsevol ajuda de l’Administració”.
Vox parla, igualment, d’“elevar les exigències quant a nivell d’idioma, tributació i integració per adquirir-ne la nacionalitat”, tot avantposant unes “quotes” que privilegien “les nacionalitats que comparteixen idioma i llaços d’amistat i cultura amb Espanya”. La formació d’Abascal aspira a publicar les dades “sobre la nacionalitat i l’origen” dels autors dels delictes. I, en política fronterera, aposta per la suspensió de l’espai Schengen “fins que hi haja la garantia que no el faran servir els criminals per fugir de la justícia (com han fet els colpistes separatistes) ni les màfies de la immigració il·legal”.
Tant AfD com Vox es mostren taxatius amb les mesquites. Els primers volen prohibir-les, perquè estan construïdes “per estats islàmics, financers estrangers o intermediaris seus”; defensen que els imams “siguen educats en alemany a universitats alemanyes, al marge dels manaments islàmics i d’institucions musulmanes”, i refusen el minaret, la crida dels muetzins, el vel integral i els “drets particulars dels alumnes musulmans” a les classes d’esport i les excursions escolars. En el cas de Vox, l’objectiu és “el tancament de les mesquites fonamentalistes”, la prohibició d’erigir-ne cap per part de salafistes o wahabites i l’expulsió dels imams “que propaguen l’integrisme, el menyspreu a la dona o la jihad”.
Vox també advoca per la construcció d’un “mur insalvable” a Ceuta i Melilla, mentre que AfD demana de protegir les fronteres mitjançant l’exèrcit, “com a Àustria”, o bé “si és necessari, amb la construcció de tanques o barreres”.
En defensa, AfD aposta pel reforçament de l’exèrcit federal i per la recuperació del servei militar bàsic en la franja de 18 a 25 anys amb la possibilitat d’acollir-se, per raons de consciència, a un servei substitutori. D’altra banda, AfD considera que la possessió d’armes “no és un crim”, sinó que, ben al contrari, la seua prohibició “deixa indefenses les víctimes”. També propugnen que els presidiaris “addictes a l’alcohol i les drogues o malalts psíquics” no han d’anar a parar a hospitals psiquiàtrics, “sinó posats sota custòdia de seguretat”. Plantegen, a més, la reducció de l’edat penal als 12 anys.
Vox, al seu torn, avala “l’eliminació dels privilegis penitenciaris (salaris, seguretat social) als presos condemnats per terrorisme i als immigrants il·legals” i lleis “antiokupació”, concedint als “espanyols” la possibilitat de fer servir la “força proporcional” per “defensar la seua llar”. El partit d’Abascal anhela la “supressió de les policies autonòmiques” i “incrementar i racionalitzar el pressupost de Defensa”.
Família sí, dona no tant
Tots dos conceben un model familiar basat en el cristianisme i allunyat d’un multiculturalisme que, per AfD, significa una “amenaça greu per a la pau social i la continuïtat de la nació com a entitat cultural”.
Vox abandera una reducció mínima del 50% de l’IBI per a totes les famílies amb fills dins del seu “suport decidit” a “les famílies nombroses i la natalitat en general”, que volen substanciar amb un Ministeri de la Natalitat, una llei orgànica “de protecció de la família natural” i bonificacions especials per al consum de “llum, gas o l’accés a béns culturals”. Els pares han de gaudir d’un “PIN parental” que els permeta controlar l’educació de la xicalla.
Els uns i els altres s’oposen a l’avortament i preveuen l’eliminació de les quotes de gènere. Vox vol erradicar la llei de violència de gènere i advoca per la “supressió d’organismes feministes radicals subvencionats”, mentre que AfD parla de tallar les aportacions econòmiques públiques als “estudis de gènere” i atorgar “préstecs sense interessos” per a la compra de vivenda a famílies amb fills. “Més xiquets, en lloc d’immigració en massa”, diuen.
Els dos partits reclamen l’extinció de l’impost de patrimoni i el de successions. Vox proposa un tipus únic de l’IRPF del 20% fins als 60.000 euros i un del 30% com a màxim en endavant, a més de la liberalització del sòl i d’una reducció del 10% de les cotitzacions d’empresa als “treballadors espanyols” que signen un contracte indefinit. I eliminar “l’accés gratuït a la sanitat als immigrants il·legals” i establir un “copagament” als “residents legals amb menys de 10 anys al nostre sòl”.
AfD sol·licita el restabliment del secret bancari i tributari: “El ciutadà no ha de convertir-se en un súbdit transparent”. I pretén un referèndum sobre el manteniment o no de l’euro. De fet, propugna una “devolució de competències” de la UE i referèndums constants com a Suïssa.
L’assumpció del federalisme d’AfD, però, topa amb el desig de Vox de “transformar l’Estat autonòmic en un estat de dret unitari amb un sol govern i de fusionar ajuntaments. AfD també busca la “reducció sensible” dels 2.500 parlamentaris del conjunt d’Alemanya. “Només un estat esvelt pot ser un bon estat”, diuen.
Ambdues formacions volen apuntalar la identitat nacional. Vox anuncia la “il·legalització de partits, associacions o ONG que persegueixen la destrucció de la unitat territorial”, començant per la “supressió de l’autonomia catalana fins a la derrota sense pal·liatius del colpisme i la depuració de les responsabilitats civils i penals”.
Vox, a més, incideix en l’“aportació d’Espanya a la civilització i la història universal, amb una atenció especial a les gestes dels nostres herois nacionals”, agreujant les penes “per ofenses i ultratges a Espanya i els seus símbols o emblemes”. AfD es compromet amb “l’extensió de l’alemany en lloc de l’anglès” a escala internacional. Vox, en aquesta línia, vol “exigir el reconeixement internacional que mereix la llengua espanyola”. I fomentar la tauromàquia i la caça, és clar.
Al land de Turíngia, les eleccions d’abril de 2019 van propiciar l’elecció d’un primer ministre liberal amb els vots de la CDU i AfD. La resposta d’Angela Merkel fou enèrgica: calia tombar aquell Govern i elegir el candidat de Die Linke, tal com va passar. Tal com no passaria mai a Espanya.