Fins i tot algú que no tinga ni idea sobre parasitòides pot detectar, a simple vista, un cítric afectat pel cotonet. Les taronges són plenes de bonys; les mandarines afectades simplement són d’una mida diminuta. Això ocorre perquè l’insecte, en alimentar-s’hi, injecta en l’interior una saliva tòxica que afecta el creixement normal de la fruita. La presència del Delottococcus aberiae està documentada al País Valencià des de 2009. Primer li digueren cotonet de les Valls, perquè fou a les Valls, a la comarca del Camp de Morvedre, on per primera volta es va documentar la seua presència. Les investigacions científiques, situaren el seu origen a Sud-àfrica. A hores d’ara, comunitat científica i administracions fan mans i mànegues per evitar-ne l’expansió. A les àrees citrícoles de la Plana Alta, Plana Baixa i Camp de Morvedre és on, en aquests moments, la seua incidència és més notable.
Parlar de Sud-àfrica en la citricultura valenciana és obrir la caixa dels trons, encara més ara que tot just s’inicia la campanya 2021-2022. Des de fa cinc anys, els agricultors d’aquí han vist com la presència de fruites importades d’aquest país coincideixen en el lineal amb el producte autòcton tot just en el moment en què aquest es cull en el camp i arriba al consumidor —és a dir, cap a finals del mes de setembre. Això arrossega els preus a la baixa i aprima, encara més, les minses rendes del camp. El xoc d’interessos es fa especialment evident en els mercats de casa nostra, però resulta encara més sagnant en el mercat europeu, que ha estat, tradicionalment, el receptor dels cítrics conreats a casa nostra. La taronja sud-africana, més barata, està substituint en els supermercats europeus la taronja valenciana.
Les organitzacions agràries fa temps que es planyen per aquesta situació, que és producte de l’acord comercial entre la Unió Europea i Sud-àfrica signat fa cinc anys. L’entesa —que oficialment cal citar com Acord d’Associació Econòmica entre la UE i la Comunitat per al Desenvolupament de l’Àfrica Meridional (això és: Botswana, Lesoto, Mosambic, Namíbia, Sud-àfrica i Eswatini)- perseguia incentivar els intercanvis comercials entre tots dos territoris, tot incidint en la filosofia proglobalització que ha regit l’Organització Mundial del Comerç.
El document se signà el 10 de juny de 2016 i va entrar en vigor quatre mesos després. Aquest 10 d’octubre, doncs, es compliran els primers cinc anys de vigència, un temps durant el qual s’han reduït de forma progressiva els drets de duana per a les taronges. D’acord amb el que marca el document, durant aquest any ha de dur-se a terme una avaluació de l’eficàcia de l’acord. I és en aquest procés d’anàlisi que la citricultura valenciana se la juga: és ací on ha de demostrar que l’entrada massiva de taronges i mandarines sud-africanes està generant un greu prejudici als productors locals.
Conselleria d’Agricultura i Ministeri treballen en els despatxos de Brussel·les perquè els responsables de la negociació en la Comissió siguen sensibles a la inquietud valenciana. També l’eurodiputada valenciana Inmaculada Rodríguez Piñero, que ha convertit aquesta qüestió en un dels cavalls de batalla d’aquesta legislatura. El temps ha demostrat que aquella entesa comercial que populars i socialistes beneïren amb els seus vots fa cinc anys està sent molt perjudicial. Fins i tot el sector, habituat a les guerres intestines i les batalles internes espúries, ha fet pinya i ha deixat de costat les seues diferències. El passat juliol, a València productors, gestors, cooperatives i exportadors, aplegats en la Conselleria d’Agricultura, van apostar per tenir una sola veu, amb l’objectiu de contrarestar el poderós lobby citrícola sud-africà, que compta, a la capital comunitària, amb la palanca holandesa, país amb el qual manté, per raons històriques, llaços econòmics i comercials. El que hi ha en joc és un negoci de molts milions d’euros. I també la supervivència d’un sector essencial per a l’economia valenciana i, en part, també per la seua identitat. Els damnificats no demanen proteccionisme, però sí reciprocitat. Això és: unes regles del joc iguals, o, el que és el mateix, que els productors sud-africans tinguen els mateixos condicionants sanitaris i laborals que els europeus.
Un negoci molt sucós
Anem, però, a pams. O a gallons. Perquè la realitat és que les importacions sud-africanes han tingut sempre un paper important en el mercat europeu. Per qüestions climàtiques, al continent veí les collites dels cítrics es fan a l’estiu, tot just quan els nostres camps no estan en producció. La Unió Europea té, de fet, un dèficit anual de 0,98 milions de tones de cítrics, que es concentren en el període d’estiu. Tradicionalment, doncs, les importacions de cítrics es feien durant aquest període, de forma que es complementava la producció local i s’assegurava la continuïtat d’aquesta fruita en mercats i supermercats.
El problema és, però, que a poc a poc, i amb la cobertura legal de l’acord comercial amb la Unió Europea, la campanya sud-africana ha acabat solapant-se amb la d’aquí. “Per cobrir la demanda dels mesos d’estiu necessitaríem importar com a mínim el dèficit, però la realitat és que s’importa un 41% més del que seria estrictament necessari”, lamenten des de la Unió de Llauradors, que, junt a AVA-Asaja, ha estat molt combativa en aquest aspecte. Les organitzacions agràries exigeixen que es regulen les importacions procedents de països tercers per acotar-los als mesos amb més dèficit —juliol, agost i setembre— i eliminar-los en els mesos en què la producció interna és suficient per cobrir la demanda. Productes com l’arròs, en el context dels acords comercials amb països asiàtics, ja gaudeixen d’aquesta protecció.
La petició valenciana va en la línia de l’estratègia ‘De la granja a la taula’ que de fa un parell d’anys la Unió Europea impulsa dins el marc del Green New Deal. L’objectiu és garantir la seguretat alimentària interna, promoure el manteniment de l’agricultura i reduir la petjada de carboni. L’any 2018, la Unió de Llauradors va calcular que el transport de cítrics en bucs des de Sud-àfrica havia generat l’emissió a l’atmosfera de 378.807 tones de CO2.
Les xifres són eloqüents. Sud-àfrica és a hores d’ara el primer origen de les importacions de cítrics a la UE, amb un volum de 421.370 tones entre l’1 de setembre de 2020 i el 30 de juny de 2021. D’acord amb el balanç de Comerç Exterior, en la campanya 2020-2021 els enviaments de taronges i mandarines a la UE va incrementar-se d’un 7% respecte a la mitjana dels darrers cinc anys. I les perspectives auguren que el creixement serà continuat en els pròxims anys, sobretot si es té en compte el ritme de noves plantacions: el 2020 es van plantar 94.329 noves hectàrees, cosa que representa un increment del 9% respecte de les 86.808 plantades un any abans.
La Citrus Growers Association, organització que agrupa els productors d’allà, estima que per a 2026 les exportacions citrícoles des de Sud-àfrica a tot el món aplegaran als 3,1 milions de tones. Per a 2036 auguren que la xifra arribarà als 4,05 milions de tones. L’aforament de la producció valenciana esperat per a la campanya 2021-2022 és de 3,1 milions de tones. És a dir, que es preveu que en uns pocs anys Sud-àfrica estarà en disposició de desbancar l’Estat espanyol com a principal productor mundial de cítrics.
Plantar avui per collir demà
L’aspiració és legítima i, de fet, concita l’interès de molts inversors, tant del mateix país com de l’estranger. No es pot perdre de vista que en els darrers deu anys els preus de la taronja a Sud-àfrica s’ha incrementat de forma notable. La taronja d’exportació ha passat de pagar-se a 0,11 euros el quilo el 2006 a 0,53 euros el 2018. Això contrasta amb l’evolució del raïm, un altre dels productes tradicionals a la zona, que ha patit caigudes de preu continuades en l’última dècada, mentre s’incrementava el cost de producció. La regió de Limpopo concentra les principals àrees de conreu, per bé que Eastern Cape i Western Cape també tenen produccions notables.
Els dos principals actors autòctons són Sundays River Citrus Company i Patensie Citrus Company, tot i que en els darrers anys empreses de l’àmbit internacional han aterrat en el negoci amb la compra de milers d’hectàrees. És el cas de la nord-americana Dole, l’argentina San Miguel, la xilena Unifrutti o la hispanoalemanya San Lucar. A Sud-àfrica els inversors internacionals treballen a preus reduïts i amb una legislació laboral més laxa que no a Europa. Un estudi publicat el juny passat per l’organització pro drets humans Rosa Luxemburg Stiftung certificava que en tres de les cinc explotacions investigades els drets bàsics més elementals eren violats sistemàticament i es perseguia la sindicació dels treballadors. En totes cinc, a més, no es proporcionava aigua corrent a la mà d’obra i la protecció davant l’ús de pesticides i altres substàncies tòxiques era deficient, fins al punt que es reportaven diversos casos d’enverinament.
El sector valencià (com també el del sud de Tarragona) critica que aquesta circumstància genera un dúmping laboral que els perjudica, com també l’avantatge competitiu derivat de la utilització de tractaments fitosanitaris que, a la UE, estan prohibits per normativa. En els mesos d’octubre de 2019 i setembre de 2020, la Unió de Llauradors va dur a terme en laboratoris homologats anàlisis de cítrics procedents de països tercers. Entre les 18 substàncies trobades, dues estaven prohibides a tota la UE (carbendazima i propiconazable), altres dos estaven prohibides en els cítrics (imidacloprid i azoxystrobin). Una matèria activa era cancerígena i altres set tenien efectes nocius sobre la reproducció humana. “L’ús de substàncies no permeses per la normativa genera un greuge comparatiu per als agricultors valencians, però, sobretot, posa en risc la salut dels consumidors”, lamenten des de la Unió, que reclama una homologació de les exigències.
Hamburg, porta d’entrada
Més enllà de la qüestió comercial, la relació citrícola amb Sud-àfrica genera altres inquietuds. La principal és la fitosanitària, perquè és a través de les càrregues navilieres que viatgen plagues i malalties. La pandèmia ha evidenciat fins a quin punt la mobilitat és determinant en la seua difusió. I això, que s’ha fet evident per a l’opinió pública arran del coronavirus, és quelcom que coneixen amb escreix en l’àmbit agrari.
A hores d’ara, al sector li neguiteja la laxitud amb què les mandarines, taronges i llimes sud-africanes s’introdueixen en el mercat europeu. Segons han denunciat les organitzacions agràries en reiterades ocasions, al llarg dels últims 15 anys Sud-àfrica ha liderat sistemàticament el rànquing de països tercers amb majors problemes fitosanitaris de partides de cítrics detectats en els ports europeus. En els darrers 13 anys, del total de càrregues problemàtiques per la presència de malalties o plagues, un 25% procedien del port de Durban, principal punt d’eixida de la producció sud-africana.
Amb l’objectiu d’evitar els controls de duana espanyols, en tot cas, els exportadors han optat per canviar els ports d’entrada a la Unió Europea. El 2015, la Citrus Growers Association va donar l’ordre explícita als seus associats d’evitar els ports espanyols i, especialment, els valencians, des d’on tradicionalment s’havia distribuït la càrrega. Un any abans, per cada 40 inspeccions fetes pels tècnics portuaris espanyols, s’havia detectat —i rebutjat la càrrega— per la presència del fong que provoca la citrus black spot o taca marró. En canvi, els ports holandesos van registrar un cas per cada 966 revisions.
Així les coses, Holanda, i més exactament Rotterdam, ha esdevingut de fa sis anys, el port de referència. Les xifres són eloqüents. El 2007, pels ports de l’Estat espanyol van entrar 85.000 tones de cítrics sud-africans. El 2020 van ser 4.540 tones. Pels ports holandesos, l’any passat, van entrar 288.463 tones de taronges i 82.522 tones de mandarines. És a dir, sistemàticament els exportadors sud-africans estan esquivant els ports espanyols, amb controls més severs, per distribuir la seua collita a Europa, una circumstància que, en última instància incrementa el risc d’introduir noves malalties o plagues a Europa, que, com el cotonet, perjudiquen el sector.
El passat agost, l’Agència Europea per a la Seguretat Alimentària (EFSA, en les sigles angleses) va fer públic un informe encarregat a un grup de científics que arribava a una conclusió contundent: que en aquests moments les autoritats sud-africanes no són prou diligents en matèria fitosanitària. Els experts arribaren a la conclusió que les mostres de camps no es feien apropiadament; que no es prenien les mesures correctes durant l’enviament, i que les dades aportades per Sud-àfrica sobre la mortaldat de les plagues durant l’enviament no resultaven creïbles des del punt de vista científic.
Guerra àcida
Les deficiències registrades en l’informe d’EFSA apuntalen, doncs, una de les principals reivindicacions del sector a casa nostra: que els contenidors amb cítrics sud-africans s’han de sotmetre a un tractament en fred durant el transport cap a la seua destinació, procés que actualment la Unió Europea no exigeix al seu soci comercial. Això explica, en part, que la UE siga la principal destinació de les exportacions —un 33% del total, segons la Citrus Growers Association (vegeu gràfic). Els Estats Units, com també la Xina, sí exigeixen aquest tractament, que no totes les varietats de cítrics, com per exemple l’Orri, toleren.
En les pròximes setmanes, les cartes es posaran a sobre de la taula de negociació a Brussel·les. Per a Ciutat del Cap és molt el que està en joc. Haver d’aplicar el tractament en fred faria inviable la comercialització d’algunes varietats. En els últims anys, el sector ha fet importants inversions en plantacions de varietats que, pel temps de maduració, se solapen amb les campanyes autòctones, amb la col·lisió d’interessos que això significa. A l’altre costat hi haurà el Govern espanyol. Tot just la setmana el Ministeri d’Agricultura va sol·licitar a la Comissió Europea que considere els cítrics com productes “molt sensibles” enfront a les importacions, una catalogació que obriria la possibilitat d’introduir limitacions a la importació de taronges de tercers països. No es tracta, adverteix el sector valencià, de proteccionisme, però sí d’exigir reciprocitat, és a dir, produir en igualtat de condicions. El tractament en fred és, per a ells, irrenunciable.
El lobby valencià, tanmateix, no ho tindrà fàcil. En el passat, la Citrus Growers Association ha demostrat moure’s amb deseiximent i eficàcia en els despatxos de Brussel·les. Les seues gestions foren decisives fa tres anys perquè no se’ls exigira el tractament en fred. És aquesta organització, a més, la que ha promogut la creació de la Citrus World Organization, una entitat que, segons els productors valencians, pretén fer pressió a Brussel·les a favor dels interessos sud-africans. Qui guanyarà la batallà?
