Icíar Bollaín està acostumada a bussejar per temes espinosos, amb un cinema convertit en un mirall que ens retorna la imatge d’allò que som, amb històries capaces de retratar-nos i fer-nos regirar, potser perquè l’ésser humà té una tendència innata al dolor, la desraó i la ferida. Te doy mis ojos (2003), También la lluvia (2010), En tierra extraña (2014) o El olivo (2016) abordaven la violència de gènere, la guerra pels recursos naturals, la immigració, els efectes de la crisi, la injustícia o l’abús. Sense por, sempre amb una mirada inquieta cap el món que ens rodeja.
Amb la seva darrera pel·lícula, Maixabel, la directora i actriu madrilenya aborda la violència d’ETA i els efectes devastadors que va provocar a la societat basca. Ho fa a través de la figura de Maixabel Lasa, a qui la banda terrorista va assassinar el seu marit, Juan María Jaúregui, de dos trets al clatell. Era l’any 2000. Onze anys després, rep una petició que pot significar molt en el camí de la reparació: un dels homes que van matar Jaúregui demana entrevistar-se amb ella. És un dels primers efectes de la coneguda com a "via Nanclares" —dita així perquè es va impulsar des de la presó de Nanclares de la Oca, Àlaba—, un projecte de reinserció dels presos etarres que optaven per abandonar, de forma inequívoca, la violència. Només en van ser una trentena, però va ser suficient per promoure algunes trobades entre víctimes i botxins. Cara a cara, no pas per perdonar, sinó per mirar de comprendre.
"Tothom mereix una segona oportunitat", diu Maixabel. Encara que el teu entorn no t’entengui, encara que hagis de lluitar per no revictimitzar-te, per fer-te forta en la cruesa i l’horror, per reviure fantasmes en nom de la concòrdia, per trobar-te sola en una via —la del diàleg— que no s’estila gaire en la cultura política de l’estat on vius. Tot sembla anar en contra de l’aleshores directora de l’Oficina de Víctimes del Terrorisme del govern basc, valenta per integrar també víctimes del GAL i d’altres violències. La seva determinació marca la via més nítida per una convivència que semblava impossible, en una societat fracturada pel foc, i per la qual ha hagut de pagar un preu altíssim, la vida del seu company des dels 16 anys i pare de la seva única filla. Però ho fa, es posa davant dels homes que van matar-lo i els pregunta si sabien que va fomar part d’ETA durant el franquisme, membre del partit comunista, o home clau en la denúncia de les tortures d’Intxaurrondo.
Les respostes fan mal, perquè Bollaín —en un guió co-escrit amb Isa Campo— aconsegueix retratar la humanitat, i totes les cavernes, dels dos membres del comando Buruntza, Luis Carrasco i Ibon Etxezarreta, esplèndidament interpretats per Urko Olazabal i Luis Tosar. El primer és un ésser taciturn, replegat en la foscor dels seus actes, enderiat en reparar el mal que sap que ha fet. El segon, una nova mostra d’un talent interpretatiu fora mida, en una evolució que constatem en tots els porus i en cada arruga de la cara, de l’eufòria inicial a la trencadissa final. Del puny alçat, al cap cot.
Maixabel és una de les millors pel·lícules de Bollaín. Té ritme, emociona, és subtil, està ben escrita i magníficament interpretada. Cal destacar, a banda de Portillo, Olazabal i Tosar, l’actuació de María Cerezuela, una debutant que des de la primera escena —devastada, entre unes amigues que callen— sap encarnar la fragilitat pura, el dolor de l’irreparable. Una pel·lícula que advoca per la humanitat i la reconciliació, tot i que el punt de vista polític —no pas humà— també pugui incomodar o no ser el que espeaves. Que creu en la sinceritat i l’esperança. Que ens diu que matar, sigui o no per una idea política, té un altíssim cost humà. Per a la víctima, però també per a qui ha premut el gallet.
Maixabel
Direcció: Icíar Bollaín
Espanya, 2021
Durada: 115 minuts
Guió: Isa Campo, Icíar Bollaín
Fotografia: Javier Agirre
Música: Alberto Iglesias
Repartiment: Blanca Portillo, Luis Tosar, María Cerezuela, Urko Olazabal, Tamara Canosa, Arantxa Aranguren.
Drama.