Com és que un grup de socorristes de Badalona ho deixen tot per anar a Lesbos i ajudar la gent a no morir ofegats al mar? Quina va ser l’espurna que després acabaria impulsant la creació d’Open Arms? En quin context hi ha totes aquestes accions? El director i guionista Marcel Barrena (Barcelona, 1981), de gran reconeixement internacional i a casa —el primer que guanya dos premis Gaudí: millor pel·lícula per televisió, Quatre estacions (2011), i millor pel·lícula documental, Món petit (2014), també un fenomen internacional—, reivindica a Mediterráneo el paper de la gent "bona", aquelles persones que fan el que calgui per ajudar els altres.
La pel·lícula posa el focus en el drama de la crisi migratòria europea. I ho fa amb una història sobre vides ofegades, màfies, corrupcions i inaccions estatals. Un drama que supera qualsevol dosi de ficció. Per això, Barrena ha optat per fer una pel·lícula trepidant, d’acció, de llum i d’esperança. "Era important que així fos", com ens explica en aquesta conversa, mostrant totes les cartes, sense obviar res del patiment, però amb la vocació d’arribar lluny. De moment, ho ha aconseguit. Preseleccionada per representar l’acadèmia espanyola als Oscar, la preestrena a Barcelona va recollir aplaudiments entusiastes. Mediterráneo és una pel·lícula gran, d’emoció i superació.
Després d’emocionar-nos amb 100 metros, ens explica ara una altra història real, amb la crisi migratòria del Mediterrani com a protagonista. Què el va portar a voler explicar-ho?
Acabava de fer 100 metros amb en Dani Rovira i estàvem escrivint una altra cosa, els dos junts. Volíem fer un projecte des de zero. Un bon dia, en Tono Folguera —el productor de la pel·lícula— em va preguntar si havia vist tot això que feia un socorrista, un tal Òscar Camps… immediatament vaig veure que ho havia de fer. Vam deixar córrer el que portàvem entre mans amb el Dani i el dia següent ja dinàvem amb l’Òscar.
Com va ser aquella trobada?
Hi vam anar com a grupies, totalment enamorats des de l’inici. No puc parlar per ell, però suposo que va posar una mica de distància. Havia vist 100 metros, que també era una història real i un tema delicat que vam tractar amb molt respecte. I jo, com que soc molt pesat, vaig començar a enviar-li missatges, fer-li trucades, etc. L’Òscar va acabar veient que anava de debò i, a partir d’aquell moment, vam anar fent llaços molt forts.
Fins al punt que ara sou amics.
Ens vam obrir del tot, vam parlar molt, vam fer viatges a Lesbos junts, ell em va obrir les portes de casa i de l’empresa. Això, durant quatre anys.
Món petit, 100 metros i Mediterráneo parlen de casos reals, de superació, de la bondat.
És com una col·lecció, la "trilogia del bé". No sé si tornaré a fer una cosa així. Després de la història de l’Òscar, et preguntes "i ara què?". Això no ho podrem superar, amb la rebuda que estem tenint, la preestrena a Barcelona amb tantes personalitats de primer nivell i tothom aplaudint. Per nosaltres, ha estat apoteòsic.
La història l’han escrit a quatre mans, entre vostè i el propi Òscar Camps. Li ha posat algun límit a l’hora d’explicar-ne l’experiència?
No. Ell mai em va dir "això no ho posis", sinó tot el contrari. De fet, l’Òscar deia que era molt més dura la vida real. Ell em posava el filtre del realisme. I, com a contrapartida, jo li feia el filtre de la ficció, de les estructures i cànons que necessitava la història. De seguida va entendre que l’important era explicar el missatge, que hi ha unes petites llicències al servei de l’estructura dramàtica que fan més fàcil arribar al gran públic. Jo creia que una pel·lícula arty sobre la crisi migratòria al Mediterrani no ajudaria en res.
Fer més digerible la cruesa del missatge.
La realitat és tan dura, tan bèstia, que hi havia coses que no podien entrar a la pel·lícula. Vaig intentar fer un discurs visual suportable. Que la gent entengués el que passava, però sense sufocar-los. En les primeres versions del guió, el personatge d’Òscar Camps era un heroi, excessivament pla. Teníem un problema: la història avorria! Parlo a nivell cinematogràfic. Aleshores, ell va dir que entenia el posicionament i es va obrir.
Tant, que fins i tot apareixen mencions a un passat desconegut.
Aquests punts sobre ell i aquest passat tèrbol són reals. Era un tema desconegut per la seva pròpia família! Això exemplifica perfectament el que et deia: aquesta és la generositat que va tenir Òscar Camps amb mi, perquè va entendre que fèiem alguna cosa més que una pel·lícula "normal", per cobrir l’expedient. Òscar Camps s’exposa i, a nivell dramàtic, això el fa molt interessant. No és un ésser perfecte! Li estic molt agraït, ell no va posar cap restricció i va entendre que jo no necessitava fer sang amb tots aquests temes. He descartat molt, però ell mai m’ha dit que no posés una cosa.
El film manté molt bé el to: no es juga a l’emotivitat fàcil o la imatge morbosa.
Hagués estat massa fàcil caure-hi, però vam ser molt curosos de lluitar contra els instints. Un dels grans reptes era el to, saber on ens situàvem. Tot l’equip ens vam marcar uns límits, perquè havia de ser una història el més àmplia possible i, per damunt de tot, molt rigorosa. I no caure en errors.
El fotoperiodista Santi Palacios és un personatge que surt poc, però té algunes frases clau. El tema de la "comunicació" i publicitació de les accions que fan acaba sent fonamental per l’èxit posterior d’Open Arms.
És molt important. El que estem fent tu i jo ara, aquesta conversa sobre els fets i la història, també és fonamental. Tot va tan de pressa, que si la gent no parla d’una cosa, la cosa no existeix. Els altaveus són fonamentals, i a ells —Òscar, Gerard, Nico, Esther— els va canviar la vida.
En part, la reflexió que fan és la mateixa que feu vosaltres, com a creadors.
En un moment del film, s’exposa, directament: "Si això ho expliquem des de nosaltres, uns blancs europeus que salven vides, a la gent li interessarà. Si posem el focus en la gent pobra, ningú voldrà saber-ne res". És així. Per a nosaltres, era molt important dir-ho, que quedés a la pel·lícula, perquè ens passa el mateix. Per això és tan important el personatge de la Rasha [Melika Foroutan], perquè calia donar una personalitat als refugiats i tenir un punt de crítica cap a nosaltres. És que si no s’hagués fet així, ningú no els hagués escoltat. Era un joc autoconscient.
El poder de la comunicació és tan gran fins al punt que tot es desencadena per una imatge: la del petit Aylan, de tres anys, ofegat en una platja. Fer cinema és prendre partit?
És clar. Però no he fet una pel·lícula política. La que hauria de ser política és la solució del conflicte que exposa la pel·lícula. La política podria arribar a resoldre això, però no nosaltres. Només estem fent una fotografia, només estem explicant una història que diu que cal estimar la humanitat i complir la llei, perquè la llei del mar diu que a un nàufrag l’has de salvar. No és una pel·lícula radical, estem dient coses òbvies. És una història de gent que salva gent, no de dretes o esquerres. Després hi ha discursos contra la pel·lícula que ja sabem d’on venen, i que són deliris que ni tan sols contestem. Afortunadament, són una minoria. Lluitar contra algú que li sembli bé que un nen de cinc anys mori ofegat… doncs mira, més val no parlar-hi. Hi ha campanyes en contra nostra des del primer dia. Però mira: quan tens en contra segons qui, vol dir que vas bé.
Què va ser el més impactant del rodatge?
Tot! Després del que hem patit, després que el Dani [Rovira] superés el càncer, de la pandèmia, els huracans, la pèrdua de pressupost, d’actors que perdíem el dia abans de rodar per Covid, d’atacs de nazis a les localitzacions… per mi és difícil de creure que el film sigui real. El primer dia de rodatge ja va ser increïble. Pensar que "ho estem fent" és un moment que recordaré tota la vida.
Apareixen refugiats reals com a extres. Com va ser la gestió a nivell emocional?
Quan vam tenir la idea de comptar amb refugiats reals, els experts de seguida ens van alertar que hi havia el perill de provocar-los traumes. Aquí vaig callar i vaig escoltar els professionals. Però, una nova sorpresa: va passar que els refugiats venien, ens explicaven coses, de com nedaven amb la roba posada, de com van agafar l’amic o amiga… Va ser brutal! Allà, en ple rodatge, ells tenien el trauma en un altre lloc. També et diré que quan acabàvem una jornada, ells marxaven i ja no tornaven. Anaven al camp i nosaltres a l’hotel. Era dur, la veritat… D’aquí surt el pla final de la Rasha. Quin futur els espera al camp de refugiats de Mória?
Mediterráneo és una de les tres pel·lícules preseleccionades per representar l’acadèmia espanyola als Oscar. Confien que arribaran a Hollywood?
El meu veí va estar a punt de trucar a la policia quan em va sentir cridar, el dia que es va fer públic [riu]. Ha estat molt bo, tenim la il·lusió d’aconseguir-ho. El més lògic seria apostar per un nom, però a mi m’agradaria que no, que apostessin per una pel·lícula. Si ens volen reconèixer, endavant. Si no, ja hi estem acostumats. Passi el que passi, nosaltres ja hem guanyat.
