En el recent debat de política general, la CUP ha posat damunt la taula l’exigència que el Govern català organitze un nou referèndum d’independència abans que acabe la present legislatura. Aquesta alternativa és viable? Des dels altres partits independentistes no acaben de veure amb bons ulls la reedició d’un referèndum unilateral, atès que consideren que aquest ja es va celebrar fa quatre anys i que el seu resultat només podria ser substituït pel d’una votació amb reconeixement internacional. La CUP, en canvi, ha exigit «agafar el tren d’Escòcia» i «plantejar un nou embat democràtic». Preguntem a distints juristes i politòlegs sobre la viabilitat d’aquesta proposta.
Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, explica que, des del punt de vista polític, perquè es puga fer un referèndum «hi hauria d’haver un acord pràcticament unànime» entre els partits amb representació. «Aquesta condició avui és impossible, senzillament, i si es convoca un referèndum, de manera immediata, es presentarà un recurs al Tribunal Constitucional. Per tant, cal descartar aquesta opció», considera. Pérez Royo, a més a més, també qüestiona la viabilitat jurídica de la proposta, atès que el TC no l’admetria. «Parlar d’això avui és un miratge si no hi ha un acord polític que, a hores d’ara, malauradament, és impossible i impensable».
La també catedràtica de Dret Constitucional, en aquest cas de la Universitat Autònoma de Barcelona, Mercè Barceló, en canvi, té un altre punt de vista. «La celebració a Catalunya d’un referèndum unilateral seria viable jurídicament atès l’enrocament de l’Estat espanyol de no organitzar un referèndum pactat que la Constitució espanyola empara, com ho fa tota Constitució democràtica». Segons la docent, «aquest enrocament de no reconèixer la possibilitat jurídica de celebrar el referèndum pactat és el que, al meu parer, també obre la porta a la protecció per part del dret internacional de les reivindicacions democràtiques majoritàries de la ciutadania catalana i, per tant, a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació unilateral». Barceló matisa afegint que «una qüestió és allò que el dret possibilita i una altra de ben diferent és allò que la realitat permet». La catedràtica exposa que «la celebració d’un referèndum unilateral d’autodeterminació requeriria, de totes totes –altrament ja sabem que el seu resultat no té cap valor per a la comunitat internacional, que és la que reconeix l’existència de nous estats– la implicació d’organismes internacionals com ara les Nacions Unides, el Consell d’Europa o la Unió Europea». Segons la catedràtica, «sense el suport d’algun d’aquests organismes el referèndum unilateral és, fàcticament, inviable». I adverteix: «qui pretengui tornar a fer un 1 d’octubre en les condicions del 2017 haurà d’explicar molt bé a la ciutadania catalana que aquests suports existeixen. Altrament, només s’estarà venent fum tòxic».
La professora Anna Boza, que exerceix com a professora associada a la Universitat de Barcelona i acostuma a participar en distintes tertúlies dels mitjans de comunicació, argumenta que la proposta d’un nou referèndum serà vàlida «depenent de l’estratègia que es vulgui seguir». L’advocada entén que «per l’independentisme s’ha d’insistir en un referèndum», però que calen «garanties i plens efectes jurídics». «Que sigui unilateral, sense res preparat ni organitzat» pel que fa al reconeixement, «crec que és pensar en petit i poc efectiu», perquè «repetir el que ja es va fer l’1 d’octubre del 2017 no aporta res de nou». Boza, a més a més, puntualitza que si «l’altra opció és continuar amb l’autonomisme i els seus beneficis, no s’ha de dir res més del referèndum o», en tot cas, «esmentar-lo com una cosa a fer en el futur».
Professor de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona, Josep Pagès i Massó també és diputat de Junts per Catalunya al Congrés dels Diputats. Durant l’1 d’octubre, Pagés va ser membre de la Sindicatura nacional, fet que va motivar una petició de dos anys i nou mesos de presó –contra ell i contra la resta de membres– per part de la Fiscalia. El professor assegura que «hi ha vies per a exercir el dret a decidir dins del propi marc legal de l’Estat. Sempre ho hem defensat», apunta, «però és que el propi Consell d’Europa –la seva assemblea de parlamentaris– així ho va dir a la resolució judicial del juny passat, i en tot cas el referèndum està despenalitzat des del 2006». Pagès lamenta el fet que «l’Estat espanyol insisteix que la Constitució no permet cap mitjà legal per assolir la independència: no és un posicionament racional o jurídic, sinó visceral», critica. I reflexiona que és important aquest plantejament a l’hora «d’entendre la reacció repressiva posterior al referèndum, repressió que ha posat en entredit el mateix Estat espanyol en l’escena internacional però que l’Estat assumeix com el preu que cal pagar per fer front al moviment independentista català», impulsor d’una «demanda democràtica legítima que», segons l’Estat, «no s’ha de canalitzar a través de l’exercici de drets fonamentals, sinó» considerar-la «com una amenaça per a la unitat d’Espanya instada pels enemics de la pàtria».
«En aquest context», continua Pagès, «els partits polítics independentistes assumeixen, tal com recull l’Acord de Govern entre Junts i Esquerra Republicana del passat mes de maig, que aquesta legislatura tindrà una primera etapa de diàleg i de negociació política amb l’Estat, que se suposa que és on som ara; i una segona etapa, a partir del 2023, en la qual si el diàleg i la negociació no han donat els seus fruits en forma d’amnistia i referèndum acordat, la majoria independentista haurà de prendre decisions». El diputat apunta també que «cal no oblidar que som un poble, que som titulars del dret a l’autodeterminació i que aquest dret a decidir el futur s’ha de poder exercir unilateralment si s’han esgotat les possibilitats de fer-ho de manera acordada». I en aquest sentit, «a partir del 2023, o abans si es confirma el bloqueig de l’Estat, haurem de decidir convocar un nou referèndum, que considero que seria legal encara que l’Estat no ho vulgui reconèixer». El professor assenyala també que «si aquesta via no és possible, caldrà evitar caure en l’immobilisme». «Personalment», continua, «penso que encara que fracassin totes les vies per arribar a un acord amb l’Estat, cal fixar una data concreta per a determinar el nostre futur», i que «aquesta data pot ser la de les properes eleccions catalanes que, tal i com defensa la jurista Dolors Feliu, passarien a ser unes eleccions per la independència». Per acabar, Pagès conclou que, «al contrari del referèndum, ningú no podrà qüestionar la convocatòria d’eleccions, ni tampoc que la qüestió a debat sigui l’aixecament de la declaració d’independència de Catalunya del 27 d’octubre del 2017».
Per acabar, Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra i, fins fa poc, director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern de la Generalitat de Catalunya, fa cinc consideracions sobre la conveniència o no d’un nou referèndum unilateral. En primer lloc, «una proposta d’aquesta mena requeriria que fos assumida per totes les forces independentistes del país –partits, organitzacions de la societat civil, etc.– i, a poder ser, comptar també amb el suport d’organitzacions no explícitament independentistes –empresaris, sindicats, etc.». El politòleg també assenyala que el referèndum hauria de comptar amb el suport «d’algunes organitzacions europees i internacionals significatives per tal d’evitar la impressió d’autarquia mental i pràctica de la proposta, i perquè situés el nou referèndum en uns paràmetres diferents, més avançats als de l’any 2017». Tercerament, «la preparació tècnica de l’organització del referèndum requeriria de noves tàctiques atès que l’Estat, ridículament derrotat al 2017, també ha après de l’experiència». En quart lloc, «sense aquestes condicions prèvies, que no són fàcils d’assegurar en el context actual, probablement la participació seria inferior a la de l’1 d’octubre del 2017, resultat que es llegiria en l’escenari internacional com un desinflament del procés independentista». I per últim, «indirectament», assenyala Requejo, tot això «redundaria en una deslegitimació del referèndum realitzat el 2017, que va significar una victòria clara de l’independentisme davant de l’oposició de l’Estat espanyol i va marcar un abans i un després del procés vers la llibertat col·lectiva del país».
Per tot això, Requejo conclou que, amb les circumstàncies actuals, «que poden canviar en un futur proper, la convocatòria d’un nou referèndum unilateral no em sembla una proposta convenient en termes polítics, ni tampoc massa intel·ligent en termes estratègics» perquè, a més de les raons exposades, «estem vivint un procés a mig termini en el qual les propostes unilaterals requereixen partir d’una posició de força que porti a victòries, ni que siguin parcials».
Són reflexions al voltant d’un possible nou referèndum unilateral d’independència tot just quan es compleixen quatre anys d’aquesta primera experiència, viscuda l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya.