Km 64. El Pla de Manlleu. Malgrat no tractar-se d’un viatge enoturístic, la zona imposa a alguns dels tants cellers locals. A mesura que avancem cap al Pla de Manlleu, situat a l’extrem oriental de l’Alt Camp, la vinya s’apropia del conreu. Tant si hi arribem per la Joncosa de Montmell com per la Vall de Sant Marc, aquesta constatació resulta irrefutable.
En tots dos casos, estarem penetrant de ple a la serra de Montmell, un espai indomable, abrupte en la seua part superior, de pedra abundant, inevitable. Si us enfileu al puig de la Talaia, o bé al castell de Montmell —des de l’àrea recreativa del Montmell, a poca distància de la Joncosa—, ambdós situats sobre el mateix llom rocós, tindreu als vostres peus bona part de l’Alt Camp i un bocí de litoral. Els dies de bonança de tardor o d’hivern, la llum realça la paleta cromàtica, satura el blau de la mar i fa consistents l’escala de verds.
Des de la Joncosa cap a Aiguaviva, un camí rural pavimentat travessa la pineda recurrent del vessant oriental de la serra que ens ocupa. Sota l’anomenat coll d’Arca, l’asfalt es torna blanquinós i dibuixa trams amb fort pendent que superen amb facilitat el 10%. Aiguaviva apareix al centre d’una plana minúscula, fèrtil i equilibrada, coberta de vinya. El poble posseeix l’encant de la senzillesa: a tot estirar, podreu admirar un molí de cereals de petites dimensions, construït amb volta ogival i reconvertit a capella. I un freixe, un dels de major capçada de Catalunya.
Un recta d’un quilòmetre dissecciona l’altiplà pel bell mig. Dos revolts més, i arribem al Pla de Manlleu. El nucli, a l’igual que Aiguaviva, és minúscul i sembla que de recent creació. La seua gènesi és fruit de l’arribada dels habitants de Selma, un poble abandonat als anys trenta del segle passat i situat a cinc quilòmetres del Pla de Manlleu per camí de terra. A Selma, se l’associa amb l’orde del Temple: al segle XII li foren concedits castell i parròquia, i amb la dissolució de l’orde, els seus bens passaren a mans dels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem.
Som als confins de les comarques de Tarragona; un parell de quilòmetres més i travessaríem el límit amb el Penedès. Girem cua, doncs, desfem el camí fins a Aiguaviva i posem rumb al Vendrell. Perdem altitud per la carretera TP-2442, un portet deliciós, estret, on la vista s’esplaia en obrir-se el paisatge sobre la plana prelitoral i l’horitzó marí, on s’assenten Sant Jaume dels Domenys, Banyeres del Penedès, l’Arboç o la Gornal.
Km 82. Santa Oliva. Toquem fons: la carretera desemboca a Sant Jaume dels Domenys. El corredor prelitoral, d’orografia indulgent, és aprofitat per les principals vies de comunicació (ferrocarril, AP-7 i N-340), que s’hi encabeixen entre el secà on prolifera, també, la urbanització residencial i alguns polígons industrials. Malgrat tot, Sant Jaume dels Domenys conserva l’essència de poble, com també l’Arboç, amb un origen llunyà. Sembla que fou en aquest emplaçament on s’ubicà Stabulo Novo, una de les mansiones —fórmula equiparable a l’àrea de servei actual— de la Via Augusta.
No lluny, Santa Oliva s’afegeix als nuclis d’aquesta constel·lació de pobles que precedeixen el Vendrell. Santa Oliva mereix una parada. D’aire medieval, conserva castell i monestir romànic, benedictí, dedicat a Santa Maria. Pels carrers, l’abundància d’aigua es fa notar amb les nombroses fonts i els safarejos. I a les portes de la població, encara perviu la memòria de la Guerra Civil, quan als seus camps l’exèrcit republicà va instal·lar un aeròdrom de dimensions considerables, amb tretze refugis antiaeris. Aquest, junt amb altres tres dde la rodalia —el de Santa Margarida i els Monjos, el de Sabanell i el de Pacs—, conformaren el centre d’operacions de l’aviació republicana, batejats popularment com el Vesper de la Gloriosa. El Consell Comarcal de l’Alt Penedès, amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Penedesencs, el Vinseum i la Subdirecció General de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya van senyalitzar, ara fa deu anys, la ruta dedicada a l’aviació republicana al Penedès.
Km 91. El Vendrell. Cinc quilòmetres separen Santa Oliva del Vendrell. La capital del Baix Penedès nasqué a l’Edat Mitjana, a una cruïlla de camins entre l’interior i la costa, que inevitablement li atorgà una notable rellevància en matèria d’intercanvi comercial. Sembla, no obstant, que en temps dels romans, a l’actual barri marítim de Sant Salvador, hi hagué un primigeni Portus Veneris, que degué posseir un nucli de menor entitat a l’interior —el Vendrell històric—. I fou en aquest assentament de pescadors, avui destinació de platja per al públic local i forani, on la família de Pau Casals ubicà el 1909 la seua casa d’estiueig, ampliant amb estil noucentista un antiga vivenda autòctona. La mansió estival, indefugible, ha estat convertida en casa-museu del compositor i fill il·lustre del poble. D’altra banda, des de la seua casa natal, al centre del Vendrell, podreu realitzar un recorregut a través dels escenaris locals de la seua infantesa. I, en fi, abans de clore aquest viatge, no hauríeu de mancar, tampoc, a una visita a la casa-museu d’Àngel Guimerà, de pare autòcton i mare canària: és l’espai domèstic on l’autor de Terra Baixa s’inicià en l’ars poetica, abans de triomfar en en el gènere dramàtic.
