Km 23. El Catllar. Deixem-nos guiar per les aigües del Gaià, per tal d’atansar-nos al Catllar. La carretera avança sinuosament a través d’una geografia domèstica i poc espectacular, on conviuen la garrofera, el pi blanc i la urbanització invasiva. El poble posseeix un dels castells més imponents del Baix Gaià: ampli, majestuós, sever, s’alça sobre un poblat preibèric de l’edat del ferro i alberga el Centre d’Interpretació dels Castells del Baix Gaià. Si baixeu al riu, encara al poble i a tocar de la zona de lleure de la torre d’en Guiu, no us costarà localitzar un esvelt monòlit d’obra. Es tracta de l’Agulla, coneguda així per raons òbvies, i que és un de tants punts de ventilació de les conduccions d’aigua que aprofiten el Gaià. L’Agulla s’eleva una desena de metres i se’n té constància des del segle XVII, encara que s’especula que l’origen podria remuntar al segle XIV.
Desfem el camí fins la Riera de Gaià, on el carrer Major, allargassat, estret, ombrejat, és custodiat per dues fileres de cases baixes d’edats i d’èpoques diverses. L’artèria desemboca a la plaça Major, submergida en la tranquil·litat endèmica i la qual posseeix tot el que correspon a un espai d’aquestes característiques: la Casa de la Vila —que alberga a més l’oficina de Correus—, l’església, com a auxili espiritual, i un plataner ample i refrescant que conforma el centre d’aquest espai públic.
Com que la propera destinació serà Montferri, la millor manera d’arribar-hi passa per dirigir-se a la Nou de Gaià. Aquest darrer topònim resulta, si més no, suggeridor i no hi manquen especulacions al voltant de la seua etimologia: hi ha qui afirma que prové de nox (nou, en llatí), perquè suggereix un lloc tancat; o bé tot al contrari, designa un lloc planer, si ens atenim a una possible derivació de l’àrab an-nuch o annunda.
Mentre, la carretera progressa entre una massa impenetrable de bosc mediterrani. Ocasionalment, apareix la vinya i alguna reminsicència de pedra seca. A l’eixida d’un revolt, el paisatge sorprèn pel seu ordre i mostra el seu rostre més productiu: el bancal aclapara els vessants d’una orografia navegable d’onatge infinit. Superem Salomó, que posseeix estació de ferrocarril. L’asfalt continua penetrant en la muntanya baixa, que ara es despulla progressivament de vegetació, fins deixar al descobert el caràcter aspre de roca dura i de matollar ofensiu.
Arribem a Montferri, inundat per un mar de vinya. És una de les places fortes en matèria vinícola de la DO Tarragona, i per aquesta raó s’hi va donar el tret d’eixida, el passat mes de juliol, a la Ruta del Vi, la nova oferta enoturística que compta amb una vintena de cellers locals. L’acte va celebrar-se al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri, amb tota seguretat l’edifici més singular de la comarca de l’Alt Camp. La fesomia de l’arquitectura evoca la Sagrada Família barcelonina, en la seua versió rural i a escala. La construcció modernista, sostinguda per arcs parabòlics i d’aspecte immaculat, és obra de Josep Maria Jujol —estret col·laborador de Gaudí—, i no cal dir que es troba absolutament dislocada —per estil i aspecte— del seu entorn. El perquè de tot plegat, ara us l’expliquem: tradicionalment, els veïns de Montferri, una vegada finalitzada la verema, peregrinaven a Montserrat per a donar gràcies a la Mare de Deú. El jesuïta i fill del poble Daniel Vives, parent llunyà de Jujol, va proposar a l’arquitecte la construcció d’un santuari, per tal d’apropar la Moreneta al poble. En el projecte, Jujol reproduí el perfil serrat de la muntanya sagrada, amb 33 cúpules i 42 pilars. La primera pedra es col·locà el 1925 i la construcció —en la qual, per cert, participaren els veïns del poble— es paralitzà el 1931. Finalment, les obres conclogueren a les acaballes de la dècada dels noranta, impulsades per l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell.
