Per fi ha quedat enrere “el curs més difícil dels darrers 80 anys”, en paraules de Ximo Puig. Amb aquestes paraules, el president valencià volia recordar les 7.778 persones mortes a causa de la pandèmia. El desmuntatge dels vacunòdroms, anunciat aquest dilluns pel Govern del Botànic, certifica el final d’aquesta etapa tan complexa i l’inici d’una altra, més esperançadora, guiada per la recuperació econòmica.
L’optimisme ha amarat la intervenció inicial de Puig en el debat de política general. Optimisme per les dades d’afiliació a la Seguretat Social, per les xifres d’ocupació, pel nombre d’empreses en funcionament... I, sobretot, per les previsions, que situen el País Valencià com un dels territoris que creixeran més en 2022. Les característiques de l’economia valenciana —amb un sector serveis potent i un caràcter exportador evident— auguren una recuperació ràpida que, segons el president valencià, ja s’ha iniciat.
Puig acarava el debat amb la sensació d’enfrontar-se a dues oposicions. D’una banda, la tradicional, conformada per PP, Cs i Vox, i d’una altra, la interna del seu Consell, que darrerament li ha generat fins i tot més maldecaps amb propostes com ara la implantació d’una taxa turística o la negativa a l’ampliació del Port de València. Dues qüestions que Compromís i Unides Podem plantegen com a irrenunciables i que el PSPV contempla amb uns ulls ben diferents.
En efecte, el pacte botànic no arribava amb el millor estat de salut al debat més important del curs polític. Potser per això, amb la missió d’apaivagar els ànims i de reconfortar el personal, Puig ha detallat els èxits que en matèria social ha assolit el Govern compartit d’ençà de 2015. Ha presumit, concretament, del “model del benestar valencià”, amb mesures com ara l’extensió dels tractaments a tots els malalts d’hepatitis C, els 440.000 alumnnes que participen del projecte Xarxa Llibres, les 140.000 beques menjador, la baixada d’un 20% de les taxes universitàries, les 12.000 persones més que treballen en sanitat i les 12.500 més que ho fan en educació, la triplicació dels beneficiaris de la llei de dependència, fins les 115.000 famílies, i les 16.000 que estan adherides al programa de lloguer social.
En paral·lel, el president anunciava una “estratègia d’acompanyament front la soledat no desitjada” i un pla enfocat en la salut mental per afavorir el “benestar emocional” de la ciutadania. I es comprometia amb la universalització de l’educació gratuïta de 2 a 3 anys abans de la conclusió de la legislatura.
Preveient els atacs dels uns i dels altres per l’absència d’un nou model de finançament, Puig s’afanyava a expressar que la reforma és “inajornable”, però que s’estima més de deixar de banda les “sobreactuacions”. I enumerava les ajudes diverses —fons COVID de 2020 i fons COVID de 2021, ajudes a empreses i autònoms, flexibilitat del dèficit, inversions als Pressupostos— en què l’Estat ara ha demostrat més snesibilitat envers els valencians i valencianes, equiparant les transferències al pes poblacional o fins i tot per damunt. Puig també es felicitava per les paraules recents de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, a l’hora d’avançar que la negociació del nou model haurà d’anar acompanyada de la solució al deute històric que ha generat l’infrafinançament en autonomies com la valenciana.
Igualment, Puig comunicava la seua intenció de sol·licitar, abans que acabe l’any, la transferència del servei de rodalies a la Generalitat Valenciana “amb la garantia del rebre els recursos humans, materials i financers” escaients. La mala gestió de Renfe constitueix, de fet, un dels principals cavalls de batalla de Compromís en el començament del curs polític. I, en matèria hídrica, remarcava la condició d’“irrenunciable” del transvasament Tajo-Segura, una de les banderes del PPCV, tot recordant les desenes de vegades que el seu Consell n’ha recorregut les condicions a través de la justícia. Puig incidia en el seu compromís d’aigua “per a sempre”. Puig ja va advertir en 2016, aleshores amb Mariano Rajoy a La Moncloa, la reclamació de la gestió de rodalies, una petició que no va substanciar-se.
Durant l’hora i mitja de la seua intervenció inicial, Puig incidia en l’aposta per l’economia verda i la innovació, els dos pilars mestres per a la recepció dels fons europeus Next Generation.
Català i Merino, contra Oltra
María José Català s’estrenava com a nova síndica del PPCV exhibint la sentència de l’Audiència Provincial de València que condemna per abús sexual l’exmarit de la vicepresidenta, Mónica Oltra. “Si vol recuperar la dignitat del seu Govern, puge ací, destituesca Oltra i demane perdó per tot el que ha passat”, li deia al president. Segons la número 2 dels populars, la jove víctima va patir “desprotecció” de la Generalitat amb l’objectiu de “salvar la carrera política” de la vicepresidenta. “Només vostè és el responsable de què [Oltra] continue al seient; vostè, amb el seu silenci, va perdre la dignitat”, li deia textualment.
En la mateixa línia, Català furgava en la ferida del Botànic i destacava la manca de comunicació entre els diversos membres. Advertia que Puig és un president “feble” i fins i tot qüestionava la capacitat dels diversos actors de l’esquerra per tal de posar-se d’acord en l’elaboració dels pressupostos de 2022, raó per la qual —com també feia el president del partit, Carlos Mazón, a Twitter— urgia a convocar un avançament electoral. “¡Váyase a casa!”, arribava a dir-li en la rèplica. Puig li responia que el PP no pot donar lliçons sobre cohesió interna: “Amb vostè, ja porten tres síndiques en aquesta legislatura”.
Català tampoc no perdia l’oportunitat de censurar la “madrilenyofòbia” que, al seu entendre, practica el president valencià cada vegada que critica la política impositiva de la popular Isabel Díaz Ayuso o el centralisme de l’Estat. Com a resposta, la síndica del PPCV plantejava la “revolució” que propugna Mazón per tal d’acabar amb l’“infern fiscal valencià”.
Puig no va entrar a considerar la sentència referida i va centrar la seua resposta en la malignitat que, al seu parer, amaga la reforma fiscal integral del PPCV. Davant les acusacions d’“infern fiscal”, Puig hi va contraposar l’“infern social” que provocarien les retallades en els serveis públics derivades de la reforma en qüestió. El cap del Consell recordava que líders internacionals com ara el president nordamericà, Joe Biden, o el primer ministre britànic, Boris Johnson, s’han mostrat partidaris d’incrementar la recaptació de l’Estat. “A més, vostès sempre anuncien que abaixaran els impostos, però acaben apujant-los”, li recriminava Puig. “Vostè és més neoliberal que els neoliberals!”, exclamava a continuació.
La síndica de Ciutadans, Ruth Merino, també sol·licitava la dimissió d’Oltra per la sentència “devastadora” de l’Audiència Provincial de València. Però ho feia només de passada, sense el deteniment de Català. Ella preferia centrar-se en la gestió de la pandèmia per part del Govern valencià, lamentant la “supèrbia” i la “manca de respecte” al món de l’oci i la restauració. També acusava la Generalitat de “manca de previsió” i d’efectuar massa pocs tests massius i poques PCR: “Vam estar a la cua de les comunitats autònomes, només van decidir fer-ne més quan la situació ja estava fora de control”.
Merino parlava de “demonització” de la sanitat privada i inventava un neologisme, “infravacunació”, per criticar la distribució de les vacunes duta a terme pel Govern espanyol, que segons el seu grup va perjudicar els valencians. “Quantes persones no haurien emmalaltit o no haurien mort si hagueren tingut la seua vacuna a temps?”, es preguntava. Puig, en la seua resposta, argumentava que la prioritat del Ministeri de Sanitat sempre fou la de vacunar primerament la població de risc, al marge de la comunitat d’origen.
Puig opina que les mesures més suaus que Cs desitjava per contenir la pandèmia no haurien fet sinó agreujar-ne els efectes. “Tancar l’hostaleria i l’oci no era un caprici, sinó una raó de país”, reblava el cap del Consell, que instava Merino a “comparar el resultat de les comunitats que han aplicat unes mesures semblants a les nostres, com Andalusia o Galícia, a les d’unes altres autonomies”, fent referència a dues comunitats governades per la dreta i a una tercera, que no volia esmentar de manera directa, anomenada Madrid.
Com la legislatura passada, Ciutadans, “des del centre”, mostra la seua “mà estesa” al Botànic ara que s’aproxima la negociació dels comptes públics. Ho fa, tal com subratlla Merino, des d’una perspectiva “liberal”, cosa que implica, entre d’altres coses, la proposta d’una “gran rebaixa d’impostos” que els grups progressistes refusen. “Si es vol mantenir l’Estat del benestar, calen impostos”, li replicava Puig, “uns impostos progressius, tal com està recollit a la Constitució”.
La taxa i el port
I, com era d’esperar, tant la síndica d’Unides Podem, Pilar Lima, com el síndic de Compromís, Fran Ferri, no perdien l’oportunitat de marcar perfil propi, més a l’esquerra dels socialistes, en dues matèries sensibles que encara ocuparan molts debats: el sí a la taxa turística i el no a l’ampliació del port.
“El compromís de la lluita contra el canvi climàtic ha de passar de les paraules als fets”, reclamava ella en la relació al port. “Ampliació del port, rotundament no; ampliació de drets, sí”, jugava amb les paraules, alhora que defensava la taxa turística com una manera de “recaptar recursos per al lloguer de vivendes per part dels nostres joves” i per a la creació d’un “fons d’adaptació al canvi climàtic”.
Ferri, de la seua banda, parlava d’una “ecotaxa turística que millore la vida dels joves”. “Ningú no deixarà de visitar-nos per haver de pagar un o dos euros cada dia, i si ho fa, és que no ens el mereixem”, expressava el síndic de Compromís. “Hi ha terreny al Botànic per arribar-hi a un acord”, confia, per bé que les posicions de partida estan molt allunyades. Els socialistes, en el passat, contemplaven un impost turístic municipal de lliure implantació en funció de cada ajuntament; ara, quan el sector encara arrossega l’afectació de la COVID-19, ni tan sols no volen sentir-ne a parlar.
“Hem de ser, ara més que mai, un Govern transformador i valent”, sosté Ferri. “No podem declarar l’emergència climàtica i defensar l’ampliació del port de València”, afirmava mentre apuntava la contradicció d’avalar aquesta megaobra alhora que s’injecten 600 milions d’euros —Puig ha anunciat aquesta inversió, de la mà de l’Estat— en la recuperació del parc natural de l’Albufera de València.
No era l’únic punt de fricció que eixia al debat. Lima també deixava anar la seua satisfacció per la manera com el Botànic està procedint a revertir els concerts de la sanitat pública. “El model desprivatitzador d’Alzira ha de servir-nos de guia”, deia. La branca socialista del Consell pretenia crear una empresa pública que aixoplugara els treballadors de les empreses privades que passen a prestar els seus serveis a la Generalitat, però tant Unides Podem com Compromís van oposar-se de ple.
En aquest sentit, la síndica podemita llançava una proposta d’abast estatal per entrebancar un retorn al passat: “Hem de derogar la Llei 15/97, aprovada en temps de José María Aznar, que permet la privatització de la sanitat pública”.
Un to menys bel·ligerant, no obstant, que el de Ferri, qui a la part final de la seua intervenció donava a entendre que el PSPV no està tan enamorat com ho està Compromís en aquesta relació a diverses bandes anomenada Govern del Botànic. “Per nosaltres, el Botànic no és un mal menor perquè no ens arriben els vots a la majoria absoluta”, asseverava, “a Compromís pensem que governem millor quan ho fem junts”. “Els valencians no volen un Govern d’un partit que es pensa que governa tot sol”, afegia en referència òbvia al PSPV, tot recordant els intents d’aconseguir “una foto amb Toni Cantó” en la negociació, ara fa un any, dels pressupostos d’enguany.