Durant dècades i dècades el catalanisme polític ha dedicat esforços ingents a modernitzar Espanya a canvi d'un reconeixement diferenciat que mai ha acabat d'arribar de forma satisfactòria. Des de Catalunya s'ha contribuït històricament al desenvolupament econòmic, social i polític d'Espanya d'una manera clarament generosa. Des del reformisme de Cambó passant pel republicanisme confederal de Companys i acabant pel federalisme de Serra i Maragall i l'autonomisme de Roca i Pujol. La tesi de tots ells, amb diferències, és o era sempre la mateixa: a Catalunya li convé una Espanya que funcioni, que sigui democràtica, econòmicament pròspera i europeïtzada perquè només així podrà reconèixer l'estatus de Catalunya com a nació. Doncs bé, la primera part de la tesi ja s'ha aconseguit. Espanya avui és un estat modern, tan democràtic com ho puguin ser França o Itàlia, econòmicament solvent, integrat a la UE i reconegut a l'àmbit internacional.
El que no s'ha complert és la segona part de la tesi dels catalanistes: Catalunya no és reconeguda com a nació diferenciada dins l'estat espanyol, i encara menys el conjunt de la nació catalana, els Països Catalans. Som només tres comunitats autònomes dins un conjunt de disset, amb l'única excepció que mantenim unes "peculiaritats" culturals. Però el poder polític de què disposa Catalunya s'acosta més al de La Rioja que al del País Basc, tal com s'acaba de demostrar amb el recent acord de finançament. A canvi d'aquesta contribució catalana a la modernització d'Espanya, l'estat no ha assumit la pluralitat nacional, cultural o lingüística que molts catalanistes de bona fe demanaven, tant des de CiU com des del PSC. Al contrari, l'estat continua manifestant-se excloent vers tot allò que no sigui nacionalment espanyol i culturalment castellà. Dos exemples recents. El primer, l'exclusió pactada entre PP i PSOE de magistrats amb "sensibilitat autonomista" del Tribunal Constitucional, que deixa l'autogovern català en la indefensió més absoluta. El segon, la simbologia dels nous euros, estrictament monolingües espanyols, cosa que demostra una vegada més el tarannà excloent de l'espanyolisme.
Davant aquesta realitat, el catalanisme polític ha de canviar d'estratègia. Seguir contribuint a la regeneració d'Espanya ja no té sentit, perquè Espanya ja està regenerada. Reclamar una Espanya diferent, tampoc, perquè Espanya no vol canviar, està encantada de ser com és. Mantenir aquesta estratègia només pot ser la coartada del regionalisme o de la renúncia a ser.