La detenció de Carles Puigdemont a Sardenya ha posat d’actualitat aquesta illa mediterrània, on hi ha una important petjada catalana, on es parla el català —sobretot a la zona de l’Alguer—, així com el sard i altres tres llengües molt minoritàries: el sasserès i el gal·lurès, que es parlen en algunes zones del nord de l’illa, i el lígur tabarquí a les illes de l’arxipèlag del Sulcis.
Una part de la classe política local simpatitza amb el catalanisme i amb tot el procés sobiranista català. Així, per exemple, el síndic —o alcalde— de l’Alguer, Mario Conoci, declarava a TV3 que havia estat “una sorpresa” la detenció de Puigdemont i que tenia previst reunir-se amb ell per “parlar del seu problema i del problema de Catalunya, als quals nosaltres som propers i solidaris”. Així mateix defensava el dret del poble català “a ser protagonista del seu propi futur”.
Aquesta simpatia cap a Catalunya té les seves arrels en la història. A principis del segle XIV, després de més de dos-cents anys de disputes entre, per una banda, les repúbliques de Gènova i Pisa i, per l’altra, el Vaticà, pel control de Sardenya, finalment el papa Bonifaci VIII decidí que l’illa passés a ser part de la Corona d’Aragó. El 1324, Alfons el Benigne, l’aleshores infant i posteriorment rei, va prendre el control del territori. Amb la unificació dinàstica entre Castella i Aragó, en el segle XV, Sardenya no perdé la seva creixent identitat pròpia. El 1713, amb el tractat d’Utrecht, quedà sota sobirania austríaca, però per poc temps, atès que al cap de cinc anys, el 1718, una nova reorganització de fronteres fruit d’un acord internacional europeu atorgà l’illa a Víctor Amadeu II de Savoia. A través d’aquesta casa monàrquica passà a ser territori del regne d’Itàlia a partir de la unificació, el 1861.
En tot aquest camí històric, mai Sardenya va perdre la seva identitat, la qual, després de la Segona Guerra Mundial, l’Estat italià li va reconèixer quan acceptà la seva especificitat política i li dona un cert grau d’autonomia.
El poder polític
La forta personalitat de Sardenya no té, però, paral·lelisme en la vida política, on la disgregació del sobiranisme l’ha portat a ser extraparlamentari a les últimes eleccions, celebrades el febrer de 2019.
L’analista Adrià Mainar Scanu publicava a Nationalia el 28 de febrer de 2019 que “els sards s’estimen Sardenya amb bogeria, però no hi creuen gaire. Aquesta idea resumeix —a grans trets— el panorama polític que es dibuixa a l’illa cap cop que toca anar a votar”. Al seu parer, “la folklorització de la cultura sarda —que ha perdut la funció social que tenia i ara serveix per meravellar els forasters— fa que fins i tot els partits italians puguin apel·lar a un imaginari compartit arreu de Sardenya que dissimuli la seva vocació sucursalista”. Al mateix temps, “segles de domini estranger han forjat un marc mental colonialista assumit per la majoria dels sards, que els fa inferiors; convicció que afebleix qualsevol voluntat emancipadora”. Explica l’analista que “la diglòssia que pateix la llengua sarda —reservada a la família, la tradició i la gresca— en favor de la italiana —associada a l’Administració, la cultura i la formalitat— és la prova audible d’aquest profund sentiment d’inferioritat”.
A aquest context, s’hi suma un altre factor important: una llei electoral —aprovada el 2013— que restringeix força la possibilitat de les candidatures menys votades d’obtenir representació. Situa el tall en el 10% dels vots per a les coalicions i en el 5% per a un partit sol. Per sota d’aquests percentatges es queda fora del repartiment dels 60 escons de la cambra. A més, es vota al president per una banda i als partits per l’altra: «Encara que un candidat a president guanyi molts vots, si els partits que l’impulsen no arriben al mínim requerit, no obtindrà escó. Per contra, els candidat més votat —qui presidirà el govern regional— pot obtenir un “premi” en escons proporcionalment al percentatge de vots assolit”, explica l’analista citat, Adrià Mainar Scanu. Recorda que aquest sistema, “que dificulta l’aparició de noves forces i ofega el debat polític”, ha perjudicat força els sobiranistes, com per exemple va passar el 2014, quan va impedir l’entrada al parlament de Michela Murgia al front de Sardenya Possible. Cinc anys després, al febrer de 2019, el sobiranisme es presentà molt dividit a les urnes. El resultat fou un desastre.
En efecte, els sobiranistes es presentaren en tres llistes: Sards Lliures —coalició de diversos grups— presentava Mauro Pili, que va ser president de Sardenya entre 1999 i 2004; Paolo Maninchedda liderava el Partit dels Sards; Andrea Murgia encapçalava l’opció d’Autodeterminatzione —formació d’aquest àmbit nascuda l’any anterior. Els resultats electorals s’avingueren amb les previsions que s’havien fet. El centredreta agranà, amb un 47,8% dels vots, mentre que les tres candidatures sobiranistes no arribaren als mínims per obtenir representació. El Partit dels Sards es quedà en el 3,6%, Sards Lliures en el 2,1%, i Autodeterminatzione en l’1,8%.
Segons l’analista citat, “Sardenya ha girat a la dreta i el sobiranisme tindrà cinc anys més per reflexionar sobre l’estratègia a seguir. Allò esperable és que, durant aquest temps, el nou govern regional, sostingut per una coalició de partits d’àmbit italià, continuï avantposant l’interès del “continent” i les elits al benestar del conjunt dels sards. Ara bé, caldrà veure si (Christian) Solinas (cap de llista del centredreta), que s’ha mogut hàbilment per arribar a la presidència, treu l’orgull del sardisme històric que abandera i s’aplica a defensar els interessos de l’illa. Està per veure, també, quina posició pren vers la llengua sarda —a priori positiva. Una política lingüística decidida a la normalització del sard seria el primer pas per capgirar el marc mental que impedeix el creixement del sobiranisme sard i, en definitiva, el progrés de Sardenya”.