L’impacte de la detenció —amb el posterior alliberament a l’espera de la resolució judicial definitiva— de Carles Puigdemont a Sardenya té almenys tres cares. Una, el ressò internacional que ha tingut, cosa que retorna el conflicte al primer pla de l’interès internacional. Segona, per la mateixa raó, el protagonista, força obscurit els últims mesos, ha tornat a brillar, s’ha situat en posició estel·lar, es podria dir. Tercera, la crisi provocada per l’arrest podria tenir alguna conseqüència en la taula de diàleg i, en general, en la relació PSOE -ERC?
Ressò internacional
L’impacte informatiu de la detenció va retornar a la primera línia d’actualitat internacional tant Carles Puigdemont com el conflicte entre Espanya i Catalunya. És significatiu que, mentre els últims episodis que havia protagonitzat com a president del Consell de la República no aixecaren l’interès de les grans capçaleres mediàtiques del món, la seva detenció de dijous passat a Sardenya tingués un ressò global més important que el que va tenir quan fou apressat a Alemanya.
“El líder separatista català arrestat a Itàlia”, titulava The New York Times. A Alemanya, Der Spiegel també ho publicava com a notícia destacada de la seva edició digital i contextualitzava que la detenció arribava enmig d’una nova etapa de relacions Espanya-Catalunya després que el president del Govern espanyol Pedro “Sánchez va indultar recentment diversos líders independentistes per calmar la situació”. Russia Today també recollia, amb gran extensió, l’actuació policial italiana “a instàncies del Tribunal Suprem espanyol”. A Itàlia, tots els mitjans obriren les respectives edicions web amb la notícia, en especial els grans referents mediàtics, com és ara La Repubblica o Corriere della Sera. A França, dos quarts del mateix, amb el parisenc Le Monde al capdavant, el qual destacava que “ja s’han convocat manifestacions”, per al cap de setmana passat. Igualment, tots els grans mitjans britànics recollien la detenció i alguns, com és ara The Times i BBC, explicaven al detall l’afer, les repercussions a Espanya i Catalunya, i tot el context del conflicte; al respecte, la ràdio i televisió pública contextualitzava que “la detenció de Puigdemont es produeix en un moment que la tensió a Catalunya pareixia haver disminuït després que el Govern central espanyol i l’executiu autònom català posessin en marxa l’anomenada ‘taula de diàleg’, en la qual acordaren buscar solucions a les seves diferències”, i que ara “la detenció podria revifar la tensió a Catalunya”.
I així, totes les capçaleres importants del món. Però no fou només el ressò mediàtic. Aquesta vegada s’esdevingué també una important reacció política europea. Clare Day, eudodiputada del grup Esquerra Unitària Europea deia a Twitter que la detenció suposava “un flagrant abús de la legislació de la UE”, “una burla de l’estat de dret” i “una vendetta contra oponents polítics” per part d’Espanya. El seu col·lega a la cambra continental, el representant del Sinn Féin Chris MacManus, avaluà que els demòcrates han de reaccionar, exigí la “llibertat immediata” de Puigdemont i insinuà interessos obscurs rere de l’apressament amb la intenció que suposi “un revés a l’etapa de diàleg”. A França, el diputat ecologista François Alfonsi deia que estem davant “de la violació de la legalitat” europea. En la mateixa línia s’expressà l’eurodiputat verd italià Piernicola Pedicini. I, igualment, altres veus polítiques s’anaren sumant a les crítiques per la detenció, en una mostra de descontentament que contrasta amb l’arrest de Puigdemont a Alemanya. Aleshores no se sentiren tantes opinions de polítics europeus —ni prop fer-hi— contra el procediment instat pel Tribunal Suprem espanyol. Es difícil no veure-hi un canvi polític destacable.
Revifament polític de Puigdemont
D’ençà el pacte o, si es vol dir d’una altra manera, la convergència d’interessos entre el PSOE i ERC que es va deixar notar el 2018 —i que a grans trets s’ha mantingut aquests últims tres anys—, semblava clar que apartar Junts per Catalunya de la presidència de la Generalitat era un objectiu tàctic compartit. Amb la investidura de Pere Aragonès com a president català, el PSC, el PSOE i el Govern espanyol no podien —ni volien— dissimular la satisfacció que sentien. En teoria l’executiu català responia a un sol cos independentista i, per tant, per aquest costat no hi havia diferència respecte als governs que havien existit durant tot el procés. En teoria. A la pràctica hi havia una diferència abismal, tal com els esdeveniments posteriors en la relació entre ERC i Junts per Catalunya ha deixat clar: qui té la presidència es qui pot negociar amb Madrid, qui té el protagonisme i, en definitiva, qui gestiona més poder, amb molta diferència respecte als aliats que ocupen alguna conselleria. I qui està fora de les responsabilitats institucionals inexorablement va perdent el protagonisme polític, com era el cas de Puigdemont.
A pesar dels intents del líder de Junts de conservar la seva quota política, progressivament Aragonès ha anat ocupant el lloc central del protagonisme. Això s’ha notat sobretot els últims mesos, d’ençà la seva investidura del mes de maig d’enguany, així com l’actual president de la Generalitat s’ha assentat en la presidència.
Es podria dir que, d’alguna manera, el protagonisme polític de Puigdemont en els darrers quatre mesos havia caigut força i, sobretot, semblava condemnat a decréixer en progressió geomètrica, al mateix temps que, a la inversa, creixia el d’Aragonès. La detenció ha alterat aquesta evolució. De cop i resposta Puigdemont s’ha convertit en una mena d’estrella del firmament polític. Ha recuperat quota d’imatge, ha intensificat el paper de víctima de la persecució del Tribunal Suprem espanyol i, en conseqüència, el seu protagonisme polític s’ha multiplicat. Ningú sap com pot evolucionar la qüestió en les pròximes setmanes o mesos, però si més no és una evidència que l’arrest a Sardenya ha alterat l’evolució decreixent del protagonisme del personatge polític de Puigdemont.
La relació PSOE-ERC
Les conseqüències concretes que pugui tenir l’afer en l’estreta relació política entre ERC i el PSOE no es poden imaginar, a hores d’ara. És significatiu, però, que les dues màximes referències republicanes, Pere Aragonès i Oriol Junqueras, tot i demostrar estar força dolgudes i ser crítiques amb l’Estat, salvaren el diàleg bilateral de la crisi. Igual que ho feia també —això sí, en el seu cas sense cap mostra de dolor— l’altra banda d’aquest diàleg: el Govern espanyol i el Partit Socialista, tant en la seva versió espanyola com en la catalana. Al mateix temps que des de Junts —el tercer en discòrdia, es podria dir— entenien que l’afer demostrava la inutilitat del diàleg entre socialistes i republicans.
És indubtable, per una altra banda, que el fet que el jutge alliberés Puigdemont resta pressió a la relació bilateral entre ERC i el PSOE. A ben segur que a Madrid Pedro Sánchez va fer un gran alè. Malgrat que la decisió judicial sobre el fons de la qüestió encara resti pendent, és obvi que no és el mateix que Puigdemont estigui a la presó esperant la resolució definitiva que l’esperi en llibertat, tot i que no pugui sortir de Sardenya.
Pel que fa a la valoració que va fer el president de la Generalitat, no deixà escletxa per sl dubte: “És una situació gravíssima”. Assegurà que l’Estat espanyol “busca venjança”, que va “enganyar” el Tribunal General de la Unió Europea, i exigí la fi “de la persecució política” i la “repressió”. Advertí que “aquests fets no ajuden” al diàleg, perquè “la primera passa era i és que s’acabi la repressió”. A pesar de les mostres de dolor i de ràbia, de l’exigència de la retirada de l’euroordre contra Puigdemont i d’apostar per “l’amnistia i l’autodeterminació” com a eines per “solucionar el conflicte”, Aragonès no pensa, va dir, trencar “el diàleg”.
De la mateixa opinió és l’altre líder d’ERC, Oriol Junqueras, que el divendres es mostrava també indignat per la detenció. Ara bé, apuntava a “una part dels aparells de l’Estat”, en referència al Tribunal Suprem i d’altres àmbits, salvant el Govern de Sánchez. I per si no quedava prou clar així, insistia en una entrevista a La Sexta que “jo no trencaria cap taula de negociació”.
A Madrid, pel seu costat, el president socialista Pedro Sánchez imposava la seva consigna en el sentit que més enllà de la polèmica política per la detenció “avui més que mai el missatge que vull transmetre és el de compromís i reivindicació —més, si cal— del diàleg perquè els catalans puguin superar el trauma que representà el 2017”.
La sintonia essencial del missatge del PSOE i d’ERC —que s’ha de mantenir la taula i la negociació entre les dues part— contrastava amb el que opinava Junts. El secretari general de Junts, Jordi Sàn-
chez, piulava a Twitter que “La Moncloa s’alinea al costat del Suprem i en contra de les decisions del Tribunal de Justícia de la UE”, cosa que a la pràctica era un torpede directa a la línia de flotació de la taula. Laura Borràs, presidenta del Parlament i també representant de Junts, coincidia, a través de la mateixa via: “Té l’aspecte de ser una operació orquestrada d’estat”.
En definitiva, l’impacte polític de la detenció és evident, tot i que —si més no ara per ara— no impedirà que la taula de diàleg o negociació segueix endavant.