La ploma estilogràfica de color roig de Ximo Puig és com el 29 de febrer. Només li veiem la cara una vegada cada quatre anys, però sempre són moments especialment significats.
Amb la ploma que tant s’estima, el president valencià va rubricar les dues versions de l’Acord del Botànic —la de 2019, al jardí de València que porta el seu nom, i la de 2023, al castell de Santa Bàrbara d’Alacant— i el decret de dissolució de les Corts que va obrir el pas a una convocatòria anticipada d’eleccions. Les del 28 d’abril de 2019, coincidents amb les del Congrés i el Senat.
Quan eixirà la ploma del calaix novament? Aquesta és la gran pregunta que es fan molts, atenent l’erosió de la relació entre els socis de govern i la situació que travessa el bloc opositor. Amb un Ciutadans esmicolat i un Carlos Mazón desconegut més enllà de les comarques d’Alacant —on, per la seua condició de president de la Diputació, ja ha aconseguit arribar al grau de semidesconegut—, Puig podria veure’s temptat a convocar els comicis de cara a la primavera vinent.
Això diuen els populars, i per aquest motiu han empaperat mig País Valencià amb cartells en què Mazón, eufòric, es presenta com “el president de tots”. De l’escala de veïns? De la Confederació Hidrogràfica? De la Cambra de Comerç, com no fa molt? No se sap molt bé de què, però president.
Perquè ni hi ha eleccions a la cantonada ni es respira una pulsió de canvi. Les urnes, tan sols les veu ben a la vora el PP. O fa veure que estan a tocar —tot i que no siga així—, per tal que la direcció de Gènova entenga les raons de la promoció del successor d’Isabel Bonig. El cap de setmana vinent, quan centenars de dirigents del partit arribats de tot Espanya s’aplegaran al Palau de les Arts i la plaça de bous de València, potser caldrà explicar-los la raó de ser dels cartells.
En qualsevol cas, es tracta d’una ofensiva total més efectiva que no el vídeo de cinc minuts i mig de durada penjat a YouTube amb què el PPCV va commemorar, el 2 d’agost passat, el primer mes de Mazón al capdavant de la formació.
La peça en qüestió constata que el finançament del partit, ara sí, se cenyeix a la legalitat. La seua factura, manifestament millorable, fa enyorar els temps d’Orange Market. La part positiva, això sí, és que a penes no ha tingut ressò: poc més de 3.000 visualitzacions. Menys impacte que qualsevol cartell al carrer.
Normalitat, per fi
Després de la DANA que el setembre de 2019 va assolar el Baix Segura, del temporal Glòria que el gener de 2020 va arrasar el litoral i d’una pandèmia, iniciada dos mesos més tard, que va deixar-ho tot en stand by, el Botànic acara la segona meitat de la legislatura amb la confiança de gaudir, per fi, d’una mica de normalitat.
La premissa número u de qualsevol governant és que convé optar a la reelecció enmig d’una conjuntura econòmica propícia. És a dir, quan els electors tenen la butxaca plena o, si més no, sense teranyines. El Consell ha dipositat moltes esperances en l’arribada dels fons europeus Next Generation i en la recuperació de sectors estratègics, com ara el turisme.
Com a molt prompte, els comicis valencians no arribaran fins ben entrada la tardor de 2022
L’agost passat ja va ser molt millor que no preveïa la patronal Hosbec, amb una arribada elevada de visitants espanyols que va esmorteir la caiguda notable dels britànics. I tothom imagina un estiu de 2022 encara més satisfactori, que anime aquest vector tan important de l’economia valenciana —abans de la pandèmia, concentrava el 15,5% del PIB autòcton.
En aquest sentit, tots els indicadors auguren una recuperació general. Amb sectors encara malmesos —com ara l’automobilístic, que al País Valencià, a causa de la factoria Ford, també té una rellevància notable—, però amb la certesa que a poc a poc aniran remuntant.
Tampoc no és probable que els problemes de convivència al si del Botànic provoquen un avançament electoral. Dur els ciutadans a les urnes per la incapacitat de governar junts no és la manera més intel·ligent de demanar-los que renoven la confiança.
I a diferència del cas madrileny, en què s’intuïa la implosió de Ciutadans, els estudis demoscòpics apunten que Compromís es quedaria si fa no fa com està, amb la possibilitat de perdre algun representant en favor del PSPV, però, també, de guanyar-ne algun a Unides Podem.
Els socialistes, per tant, no poden sentir la temptació de fagocitar el seu soci. Malgrat que els incomoden determinades actituds de Mónica Oltra —com la negativa a reunir-se amb el conseller d’Hisenda, Vicent Soler, per parlar dels pressupostos, o la proposta de taxa turística que ha verbalitzat de bracet del nou vicepresident segon, el podemita Héctor Illueca—, la fragmentació política existent els obliga a mantenir la serenor. Les majories absolutes són aspiracions oníriques.
Així doncs, per molt que Mazón tracte de persuadir Pablo Casado i Teodoro García Egea d’aquest risc, les opcions d’unes eleccions valencianes a la primavera són inexistents. Com a molt prompte, els comicis valencians no arribaran, en el millor dels casos, fins ben entrada la tardor de 2022.
El factor andalús
Per encaixar uns comicis en el calendari, primerament cal observar-lo sencer. I el calendari indica que els pròxims quatre haurien de ser, per aquest ordre, els andalusos (desembre de 2022), els valencians (abril de 2023), els autonòmics i municipals (maig de 2023) i els del Congrés i el Senat (novembre de 2023).
El factor andalús és clau a les càbales electorals valencianes. Com succeeix amb els comicis gallecs i bascos, podria conformar-se una mena de ‘pack’
I ací comencen els matisos, que són la clau de volta de tot plegat. Perquè, a Andalusia, Vox ja ha deixat clar que no pensa aprovar els pressupostos de l’any vinent, raó per la qual és factible una pròrroga dels que hi ha en vigor. Una circumstància que podria servir perquè el president, Juan Manuel Moreno Bonilla, decretara un avançament electoral a la primavera. En concret, al mes de març, abans de la Setmana Santa i la Fira d’Abril. Amb prou temps per redactar, durant l’any en curs, uns comptes nous.
La victòria dels populars a Andalusia es dona per feta. Moreno no arrasarà com Isabel Díaz Ayuso a Madrid, però el to moderat que ha exhibit li permetrà afermar el seu vot, captar-ne una bona part de Ciutadans i fins i tot rebre’n dels electors de Vox, que, per damunt de tot, no volen el retorn del PSOE a la Junta.
El factor andalús és clau a les càbales electorals valencianes. Com succeeix amb els comicis gallecs i bascos, que de fa anys se celebren el mateix dia, podria conformar-se una mena de pack.
No n’hi haurà, de ben segur, si Andalusia vota a la primavera. Com ha quedat dit, seria massa d’hora i es malbaratarien alguns mesos de previsible recuperació econòmica. Però no és tan descartable, en canvi, que Andalusia i el País Valencià voten conjuntament el 27 de novembre de 2022.
Aquesta és la data que el conseller de Presidència andalús, Elías Bedondo, va anunciar el 31 de maig passat, quan començaven a circular els rumors d’un avançament electoral i va voler tallar-los de soca-rel. Votar aquell dia, pels governants andalusos, significaria esgotar la legislatura i transmetre sensació d’estabilitat. De normalitat institucional plena després de 36 anys consecutius amb executius socialistes. En el cas valencià, votar a la tardor evitaria una nova redacció dels pressupostos, que tenint en compte com s’estan desenvolupant les darreres negociacions, tampoc no seria poca cosa.
Ara bé, si Andalusia dissol el seu Parlament i vota a la primavera, unes eleccions valencianes solitàries a la tardor serien més complicades. El previsible gran resultat de Moreno Bonilla se sumaria a la victòria abassegadora de Díaz Ayuso i faria que els valencians acudiren als col·legis amb una percepció de canvi de cicle que ara no impera. Encara que siguen d’àmbits molt diferents, cada elecció sembla condicionar la següent. I dos èxits tan sonors del PP multiplicarien les opcions de Mazón.
La clau de la participació
Ximo Puig va avançar les eleccions de 2019 sota dos arguments: el de la “singularització” —exercir la potestat que l’Estatut li atorga al president des de 2006 per tal de no haver de votar amb 12 autonomies més— i el de la participació massiva, a fi de barrar el pas a l’extrema dreta.
En efecte, fer-les coincidir amb aquells comicis estatals —després de la moció de censura de Pedro Sánchez i l’eclosió de Vox— va ser sinònim de participació altíssima. L’amenaça ultra va esperonar la mobilització de l’esquerra i va compensar la mobilització massiva de la dreta.
Al Botànic li pot interessar una participació netament inferior; Puig no provoca tant de rebuig com Sánchez i una part de la dreta podria desmobilitzar-se
Amb vista a les pròximes eleccions valencianes, però, hi ha la sensació que, per diverses raons, al Botànic li pot interessar una participació netament inferior. Entre els elements que sustenten aquesta teoria hi ha la consolidació de la imatge de Puig en temps de pandèmia, que li faria rebre el vot dels que ja van fer-li confiança en 2019 i desmobilitzaria una part de la dreta entre la qual no genera tant de rebuig com Sánchez. Les enquestes així ho corroboren.
A més, unes eleccions individualitzades —o en companyia de les andaluses— faria decaure el votant de Vox que no se sent interpel·lat pels comicis autonòmics, mentre que el de Compromís, per contra, es mantindria més compacte. Al capdavall, són les seues eleccions predilectes.
En paral·lel, l’afluència menor a les urnes atenuaria els efectes del 5% que dona accés a les Corts, cosa que hi aplanaria el camí a Unides Podem. Amb el 73,7% de participació de 2019, el 5% equivalia a 133.000 vots (UP va rebre’n 215.392), però amb una participació 10 punts per baix, del 63%, el 5% serien 115.000 paperetes.
Amb un 63% de participació, Unides Podem podria arribar al 5% aconseguint 115.000 vots
En l’entorn presidencial, no debades, hi ha veus que no descarten unes eleccions en solitari després de les andaluses. Opinen que l’efecte de les dues victòries del PP a Madrid i Andalusia no tindria tanta importància i que l’elector valencià actuaria de manera autònoma.
En aquest cas, les eleccions podrien ser en octubre o novembre de 2022 —si a Andalusia s’han convocat la primavera anterior— o bé en gener o febrer de 2023. Allò que ningú no imagina són unes eleccions valencianes en solitari l’abril de 2023, un mes abans de les municipals de maig.
El dopatge dels alcaldes
La repetició dels comicis al Congrés del 10 de novembre de 2019 impossibilita la cita unificada que Puig va aconseguir el 28 d’abril d’aquell any. Si la intenció de Sánchez és esgotar el mandat per treure’n rèdits de la recuperació, la reedició dels comicis conjunts serà inviable. I si el president espanyol opta per avançar-los, només coincidiran en cas que convoque un superdiumenge amb eleccions estatals, autonòmiques i municipals alhora.
Aquest seria l’únic cas en què les eleccions valencianes podrien coincidir-hi de nou. Perquè a l’entorn presidencial tampoc no desagrada votar el mateix dia que els centenars d’alcaldes socialistes optaran a la reelecció. El poder municipal del PSPV és enorme, com no es recordava, i poden exercir de locomotora per a electors més romancers. Aquells que només visiten l’urna si l’alcalde o el regidor de torn l’animen de veritat. Compromís també se’n veuria afavorit —era el seu desig, en 2019—, però Puig contradiria el discurs de la “singularització” que va proclamar en 2019 per avançar un mes els comicis.
Amb tot, de cobertura legal, n’hi ha. El president ha de convocar les eleccions, com a màxim, quatre anys després dels comicis anteriors, entre 54 i 60 dies abans de la data escollida. Si volguera fer-les coincidir amb les municipals de 2023, hauria de signar el decret entre el 30 de març i el 5 d’abril. L’Estatut diu que el mandat dels diputats conclou quatre anys després de les eleccions en què van ser triats, però, segons el catedràtic de Dret Constitucional Manuel Martínez Sospedra, això no seria un obstacle, ja que “continuaria existint la diputació permanent”.
A escala estatal, Mariano Rajoy ja va obrar igual: va guanyar les eleccions del 20 de novembre de 2011 i no va convocar-ne les següents fins al 20 de desembre de 2015. I Pedro Sánchez també rumia fer això en 2023. Al País Valencià, la ploma roja de Puig tindrà l’última paraula. •
I LA LLEI ELECTORAL, EN VIA MORTA
Durant la legislatura passada, la reforma de la llei electoral va nedar molt, però va defallir a la vora de la mar. En el moment culminant, la direcció estatal de Ciutadans —amb el vistiplau de Toni Cantó, que ja es postulava com a candidat a la Generalitat— va ordenar que el seu grup parlamentari es retirara de les negociacions iniciades amb el Botànic.
Com a conseqüència d’això, la rebaixa del 5% al 3% de la tanca d’accés a l’hemicicle —la més elevada de l’Estat, que ha impedit l’entrada de formacions que superaven els 100.000 vots— moria ofegada a escassos metres de materialitzar-se. Amb el desig de fer-la més assequible encara, fins i tot es preveia la possibilitat d’aplicar-la a l’àmbit provincial i no, com passa ara, a l’autonòmic.
La caiguda en picat de Ciutadans a les eleccions al Congrés del 10 de novembre de 2019, però, va reobrir aquesta possibilitat a la legislatura en curs. Cantó, en qualitat de síndic parlamentari, va suggerir-ho de manera directa a interlocutors botànics en converses discretes. Els tres grups que donen suport al Consell presentarien de nou la proposta de reforma global i Cs hi faria retocs via esmenes.
No obstant, la desfeta del grup —amb la marxa de Cantó, primer, i el pas al grup de no adscrits de cinc diputats més, a continuació— ha deixat aquesta opció en via morta. PSPV (27), Compromís (17), Ciutadans (13) i Unides Podem (8) sumen 65 diputats, un per sota dels 66 que calen per introduir canvis a la llei electoral.
Els números no ixen. De fet, els cinc trànsfugues de Cs, que actuen com a satèl·lits del PP, van referir-se a l’intent de pactar la llei electoral amb el Botànic com un factor clau en la seua decisió d’abandonar el partit.
Rebeca Serna, una diputada que aquest estiu ha marxat de Vox, també podria aportar-hi el vot que falta. Però ella ha connectat amb els trànsfugues de Cs i l’esquerra no té cap intenció de parlar-hi. “Mai de la vida no tractaríem d’aprovar una llei tan important com aquesta de la mà d’una trànsfuga de Vox”, assegura un parlamentari de la quota botànica.