Km 125. Conesa. Conesa sembla haver petrificat el temps. El poble llueix un estatisme sublim: nucli de pedra vista, porta d’entrada, clos murallat, hospital de viatgers... No debades ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de conjunt històric. Continuem cap a Santa Coloma de Queralt per una terra on el cereal s’ha apropiat del camp. La fesomia del lloc es mostra extremadament canviant, amb una verdor fosforescent que, en qüestió de poques setmanes, es torna un groc implacable. Un to com l’altre destaquen sobre la foscor del verd sec del pi.
A Santa Coloma de Queralt, podrem arribar-hi des de Conesa per camí asfaltat; tan bon punt saltem un parell de turons, apareixerà la seua silueta de presència respectuosa. L’aspecte majestuós del centre històric confima que es tractà d’una població important. D’origen medieval i amb un moment de puixança entre els segles XIII i XV, Santa Coloma va fer-se un lloc al mapa amb el comerç del safrà —on la comunitat jueva tingué un paper destacat— que exportava arreu de la Mediterrània i fins l’Àsia Menor, a través del port de Barcelona. D’aquella època, queda la memòria del call jueu a la trama urbana, a quatre dels sis portals de la muralla, a les places Major, del Castell i de l’Església, així com a un grapat d’edificis religiosos i civils —al castell-palau dels comtes de Queralt, per exemple—. En l’actualitat, Santa Coloma de Queralt reivindica el seu paper de capital d’una subcomarca que ocupa l’altiplà segarrenc: és la Baixa Segarra.
Aprofitem el curs del Gaià per a deixar-nos guiar en l’últim acte d’aquesta etapa. A Santa Perpètua de Gaià el castell, amb la seua magnífica torre triangular, domina la vall a l’empara de l’església de Santa Maria. L’asfalt s’obre pas a través d’una orografia accidentada, de parets i cingles que l’estrenyen; la salva i s’oxigena en aterrar a la cota baixa. Arribem al Pont d’Armentera i, en pocs minuts, serem al monestir de Santes Creus, reial i una de les joies del gòtic català. Sembla que dels tres que componen la Ruta del Cister és l’únic sense vida monàstica.
Vora el Gaià, encara, una carretera ens porta a Aiguamúrcia per a seguir fins a Vila-rodona, on mereix la pena aturar-se als seus afores, on trobareu l’anomenat Columbari, un edifici funerari d’època romana (s. IIdC) en perfecte estat de conservació.
La vista s’eixampla en aquest extrem de l’Alt Camp, aturonat, on domina la vinya. Ens dirigim a Valls, sí, però no per la via directa. Abans haurem passat per Bràfim i Nulles, amb la seua catedral del vi, tardana (1919-1920), signada —com no— per Cèsar Martinell.
I arribem a Valls. El pòsit cultural de la vila és innegable: capital castellera —amb un museu temàtic— i del calçot; bressol d’il·lustres —Cèsar Martinell, pare dels cellers cooperatius i importador del modernisme al món rural, Pere Català Pic, l’insigne fotògraf i autor del fotomuntatge “Aixafem el feixisme” i el seu fill, també reconegut fotògraf, Francesc Català-Roca, i Narcís Oller, i tants d’altres—. Valls és, per acabar aquest periple, la vila del mercat medieval que se celebra setmanalment des del segle XIII, amb epicentre a la plaça de l’Oli. Deixeu-vos portar per l’ambient secular d’aquest entorn.