Km 66. Montblanc. La C-14 no deixa escapatòria; no existeix una alternativa tranquil·la a aquesta per arribar Montblanc amb una relativa eficiència. Superat el poble de Vilaverd, el riu d’Anguera s’aboca al Francolí. Per al viatger interessat en l’assumpte hidràulic, hi trobarà el molí del Pont de Fusta i el de Celdoni, i el salt d’aigua pertanyent a aquest. Sembla que per la rodalia degué ubicar-se un Montblanc primerenc, la població batejada justificadament com Duesaigües i fundada per Ramon Berenguer IV en temps de la repoblació cristiana (s. XII). En qualsevol cas, Montblanc posseeix molins medievals que avalen l’antiguitat de l’aprofitament hidràulic: són els molins de la Vila (s. XIII i XIV), un conjunt singular, compost pel molí de la Volta —un dels més grans de Catalunya, amb quatre voltes— i el Xiquet, que van ser recuperats i museïtzats durant la dècada dels vuitanta del segle passat.
Ja se sap que Montblanc, com a vila closa, medieval, posseeix un caràcter d’excepció dins del context català: poques poblacions conserven tan intacta i de manera tan natural la seua essència. El clos murallat s’hi manté perquè sí, perquè des de sempre ha format part del paisatge local —és cert que ha estat recuperat i dignificat—, com també el dèdal de carrers, carrerons i placetes que posa a prova la capacitat d’orientació del foraster. Feu-hi estada, recorreu-ne els racons, amb la voluntat de retrocedir segles enrere. Montblanc pot servir, a més, de base per a l’exploració de la Conca de Barberà i d’algunes artèries mínimes que connecten pobles que el turisme de monuments ignora. És el cas de Rojals: situat sis-cents metres de desnivell per sobre de Montblanc i arrapat a un extrem de les reiterades muntanyes de Prades, aquest poblet d’aspecte petri és el final d’una fina línia d’asfalt, un port consistent, que s’enlaira sense titubejos mentre orienta la mirada del viatger al nord. Durant l’ascensió, a aquest se li desplega la visió panoràmica d’una orografia particular, folrada de vinya, ametlla i oliva, i mata de bosc que s’estén a pèrdua de vista. Podrà intuir el viatger, enmig d’aquest onatge, Barberà de la Conca, i sabrà que més enllà hi ha Sarral i Rocafort de Queralt, que visitarà més endavant.
Des de Montblanc, també, Prenafeta s’assenta a la falda de la serra de Miramar, divisòria de la Conca de Barberà i l’Alt Camp. El poble és menut, costerut, a recer d’un bosc dens i empinat; el seu castell, enfilat al rocam, va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. A proximitat, resta el poble vell, que fou abandonat el segle XVIII, amb el seu trasllat a l’actual emplaçament, d’accés més còmode.
Km 92. Rocafort de Queralt. La zona posseeix diversos indefugibles, massa coneguts, els quals, malgrat la recurrència, és interessant revisitar. A menys d’una desena de quilòmetres de Montblanc en direcció a ponent apareix l’Espluga de Francolí i el seu celler cooperatiu, l’autèntica catedral del vi, l’original, la que fou batejada amb aquesta fórmula per un Àngel Guimerà bocabadat davant l’espectacle arquitectònic. Vora la carretera que es dirigeix al monestir de Poblet, hi ha la font Major —el naixement oficial del riu Francolí— i les coves de la font Major, una meravella natural i una de les cavitats més llargues del món formada en conglomerat. A més, s’hi va descobrir un santuari paleolític —el primer a Catalunya— i un conjunt de pintures rupestres. Per tot plegat, el 1994 se’n va inaugurar la museïtzació d’aquest espai únic.
Passarem, incansablement, pel monestir de Santa Maria de Poblet —tomba de reis, Patrimoni de la Humanitat i un dels tres que componen la Ruta del Cister, junt amb el de Santes Creus i el de Vallbona de les Monges—. El conjunt sura enmig d’una extensió de vinya i als peus de l’anomenat bosc de Poblet, un micromón dens, equilibrat, protegit, declarat Paratge Natural d’Interès Nacional. Podreu explorar-lo a peu —atenció, l’excursió requereix cames fortes— fins al mirador de la Pena, o bé penetrar-hi motoritzats pel camí asfaltat de la vall de Castellfollit, fins la casa forestal del mateix nom. El lloc imposa, de qualsevol manera, una passejada.
Des de Poblet, la carretera T-700 us deixarà a les portes de Prades, que vàrem visitar en el capítol anterior. Si la citem és perquè aquesta via és de les més atractives del racó: un port suau, harmoniós, que guanya altitud progressivament, per mitjà de llaçades calculadament fluïdes i amb pendent moderat. Un veritable plaer per a la conducció lenta.
No hauríeu d’abandonar l’entorn de Poblet sense deixar-vos caure al castell de Milmanda. La construcció havia aparegut en documents del segle XII i, des de mitjan d’aquell segle, se l’apropià la comunitat de monjos de Poblet. Esdevingué granja fortificada i assumí funcions diverses, des de magatzem de gra a residencial. En l’actualitat, és propietat de la família Torres, qui n’explota la vinya i que ha convertit aquest espai en un bocí de paisatge amb reminiscències toscanes.
Girem l’esquena a les muntanyes de Prades, a Poblet, el seu bosc, a Montblanc i als temps de l’Edat Mitjana, i penetrem a la Conca de Barberà per carretera estreta. Apareixen Blancafort i Solivella, i uns quilòmetres enllà Rocafort de Queralt. El paisatge no sorprèn, ni exalta els sentits; no obstant, contamina qui el transita d’una agradable sensació de quietud. Farem bé d’aturar-nos a Solivella —almenys qui tinga inquietuds lingüístiques— perquè sembla que és el poble on més català xipella es parla. Aquesta variant de transició entre el català oriental i occidental es deixa sentir en alguns pobles del Solsonès, l’Alt Urgell, la Segarra, el Priorat i la Conca de Barberà.
Per la seua banda, Rocafort de Queralt viu, visiblement, de cara a la carretera, on Cèsar Martinell deixà la seua petjada: una altra catedral del vi, un altre celler cooperatiu, una altra obra de l’arquitecte vallenc.
El viatge continua cap a Forès. Una cinta d’asfalt estreta s’hi enfila. Forès ocupa el capdamunt d’una serra ventada, desprotegida, i, per això mateix, pateix la presència veïna d’un parc eòlic. El poble es troba exposat als rigors del clima, que a l’hivern el gela i el dilueix en la boira. Sense aturar-nos, seguim en direcció a Passanant i, per camí asfaltat en fort pendent, arribem a la vall del riu Corb, estreta, acollidora. Ens trobem als confins de les comarques tarragonines. Vallfogona de Riucorb posseeix balneari, un parell de creus de terme gòtiques, una església —dedicada a Santa Maria— amb elements romànics i gòtics i el batec d’una vuitantena d’ànimes. L’asfalt remunta bondadosament el riu Corb; hi serpenteja amb cura i sense estridència. Al cap d’un parell de quilòmetres, a la dreta anirem cap a Segura, que ocupa la part superior d’una elevació, i d’ací a Conesa.