És l’hora del vermut. Innegociable. El costum dicta asseure’s a una de les terrasses de la plaça del Mercadal. Si és possible, cal degustar el brevatge local elaborat a base d’herbes aromàtiques en aquesta plaça, que és la vermutera de referència, o bé en altres espais públics adjacents. Que Reus és capital del vermut és indiscutible, i per això competeix amb altres destinacions internacionals. Ha esdevingut, a més, al llarg del darrer segle i mig bressol de vins especials i especiats, com el vi de missa que elabora el celler De Muller —família de viticultors alsacians que s’instal·là a la zona a mitjan segle XIX—, el qual esdevingué el proveïdor pontifici, des de Pius X fins a Joan XXIII.
Del vermut, què més podem dir sinó que va proporcionar suculents beneficis a la burgesia local que amb certes reaccions mimètiques importà, a imatge i semblança del passeig de Gràcia barceloní, la fórmula d’espaioses residències modernistes i un corrent cultural indiscutible. Si Joan Gili i Enrique Yzaguirre se’n disputaren la paternitat, tota una legió de segells locals ha mantingut viva la fama del brevatge. Visiteu el museu del Vermut, on més de 5.000 peces il·lustren la història de la beguda aperitiva.
Reus és modernista, dèiem, i fareu bé de recórrer-la, perseguint alguns edificis que en conformen els principals fars: l’Institut Pere Mata, l’Estació Enològica —que alberga la Casa del Vermut i del Vi—, o la casa Navàs, construïda per Domènec i Montaner. Però Reus és modernista també perquè hi va nàixer Gaudí, i en conserva la memòria en una ruta pels escenaris de la seua infància i en el Gaudí Centre, dedicat a la figura del geni local més internacional.
Abandonem la ciutat cap al nord i aviat toparem amb els contraforts de la serra de Prades, de la qual vàrem fer un tast en el capítol anterior. Haurem de vorejar-la per una autovia d’una rectitud impecable, monòtona, prescindible. Passareu de llarg la Selva del Camp i Alcover, amb el seu campanar inacabat per causa d’un desacord entre el capellà i l’alcalde a principi del XIX, i una de les principals entrades per carretera a les muntanyes que circumval·lem: es tracta d’una via que hi ascendeix amb un zigzagueig rítmic i elegant; s’eleva per sobre del pla on s’assenta Valls, capital de l’Alt Camp i final d’aquest trajecte. Als nostres peus, s’estén una profunda ruralitat, imperfectament plana, que dibuixa una retícula de murs i marges de pedra seca. Hi abunda l’ametller fi i la garrofera resistent, l’avellaner i l’olivera i una rica xarxa de camins. Gairebé inadvertit des d’aquesta talaia, el Francolí va fent via cap al mar. El riu Glorieta hi desemboca al terme del Morell, després d’haver solcat les muntanyes de Prades i haver deixat enrere els seus molins paperers. Si desitgeu descobrir-los, des d’Alcover hauríeu d’agafar el camí asfaltat —precaució, hi ha trams d’una estretor excessiva— que es dirigeix, aigües amunt, fins al conjunt moliner, on una àrea d’aparcament representa, a més, el punt d’inici del camí natural del Glorieta. Pel riu, a l’igual que per la carretera descrita unes línies abans, hom accedirà a les muntanyes de Prades i, en concret, al poblet enlairat de Mont-ral.
Continuem el viatge, prenent el Francolí com a guia. La carretera C-14 discorre paral·lela a aquest, i no triga a encaixonar-se entre parets: som a l’estret de la Riba. El poble del qual pren el nom el congost capitaneja el racó, escalant amb actitud desafiant el vessant abrupte de la muntanya. La Riba va viure del paper: aprofitant el desnivell acusat —105 metres des de la part superior del poble fins a la seua base— i la força del Brugent, entre els segles XVIII i XX s’instal·laren molins dins del nucli urbà i a les ribes del Brugent i del Francolí. Arribaren a sumar-ne una quarantena, la majoria paperers, però també hi hagué fariners i tèxtils. Com que aquestes instal·lacions formen part de la identitat local, el consistori treballa en el disseny de dues rutes pels molins del nucli urbà i un centre d’interpretació.
Des de la Riba, tot remuntant el Brugent, una escletxa us permetrà assolir novament les muntanyes de Prades: l’estreta carretera que es dirigeix a Farena depara un espectacle natural de primera mangitud, on les parets calcàries reverberen el brogit d’una aigua furiosa.
