Quan a Mario Draghi li pregunten què pot aprendre Europa de la crisi del coronavirus, no li costa gens trobar una resposta. “Les normes d’endeutament de la UE no serveixen per a unes economies que acaben de viure una pandèmia”, opina el primer ministre italià. “No hi ha cap dubte que cal modificar la normativa”.
Més d’un any després que la UE acordés un fons de reconstrucció amb molts esforços, el continent ja albira el pròxim gran conflicte. A causa de la pandèmia, les regles que limiten l’endeutament públic a la unió monetària encara estan ajornades. Però aquest argument especial deixarà de ser vàlid suposadament al final de l’any que ve.
Com a molt tard en aquell moment, Europa haurà de decidir quins criteris de dèficit aplica a partir d’aleshores. Cal relaxar les normes, com reclamen, a més d’Itàlia, la majoria de països del sud d’Europa i la Comissió Europea? O convé mantenir la normativa, com volen Alemanya i altres països del nord? Tot plegat tornarà a degenerar en un torcebraç, com passa sovint quan l’euro està en joc?
Potser aquesta vegada serà diferent. Aquest cap de setmana es reuneixen els ministres de Finances a Ljubljana, a Eslovènia, i als maletins hi porten un document del think-tank Bruegel, amb seu a Brussel·les. El missatge més important de l’informe és el següent: sembla que relaxar les normes “no és necessari en els pròxims anys”. És molt més important, diu el document, dissenyar un pla financer per a la lluita contra el canvi climàtic. “Al centre hi ha d’haver un pla d’inversions verdes”, diu el director de Bruegel, Guntram Wolff. “La UE ha d’orientar el rumb cap a aquesta direcció”.
Es negociaran grans qüestions. Es parlarà d’una nova política financera per a l’era de la transformació energètica i dels baixos tipus d’interès, es debatrà sobre la solidesa dels pressupostos públics i sobre els principis de la unió monetària, que dificulten als Estats membres viure del crèdit. Segons les normes del tractat de Maastricht, del 1993, els països tenen prohibit assumir crèdits de més d’un 3% del PIB, i l’endeutament públic no pot superar el 60% del PIB. Qui infringeix les regles, segons preveu el tractat, ha d’estalviar disciplinadament i, en cas de reincidir, ha de pagar unes multes considerables.
Però a aquest extrem no s’hi ha arribat mai. El règim de Maastricht, que van idear sobretot els alemanys, només existeix en teoria. La pràctica sempre ha sigut diferent.
Quan cada cop més països han incorregut en més deute amb més freqüència del permès, les regles a vegades s’han endurit i a vegades s’han relaxat. A més, la burocràcia de Brussel·les ha obtingut més competències de control i supervisió. Centenars de funcionaris de la seu central de la UE i de les capitals dels països membres s’ocupen de redactar, comentar i respondre informes quilomètrics d’adaptació, convergència i resistència. “Això gairebé mai no té conseqüències”, diu un alt funcionari de la UE; i tanmateix, l’anomenat Semestre Europeu provoca sempre mal humor a tots els participants. Quan cap a la meitat de la dècada passada Portugal va incomplir el límit de deute per poques dècimes percentuals, la CE va voler cobrar per primera vegada les multes previstes.
“Enmig de la crisi, havíem de transferir a Brussel·les centenars de milions d’euros”, diu en to de crítica l’exsecretària d’Estat per als Assumptes Europeus Margarida Marques, que actualment és diputada al Parlament Europeu pel grup socialista. “Això no ho hauria entès ningú al país”.
Per tant, a l’aleshores president de la CE, Jean-Claude Juncker, se li va ocórrer la típica solució de la UE: imposar una sanció sense multa. Fet que va frustrar tots els que consideraven que les normes d’endeutament d’Europa havien estat un pas endavant. “El pacte fiscal”, diu l’eurodiputat de la CSU Markus Ferber, “ha perdut bona part de la seva credibilitat”.
A més a més, no aconsegueix el seu objectiu més important, com demostren alguns estudis. Des que la normativa està en vigor, el nivell de deute de la unió monetària ha augmentat gairebé un 40%. A diferència del que recomanen els experts, en temps de vaques grasses els països de la UE no estalvien. Per contra, durant les crisis perjudiquen la conjuntura econòmica estalviant, i destinen massa pocs recursos a carreteres, xarxes de comunicació o investigació i desenvolupament. Mentre que durant la dècada passada els governs van ampliar substancialment els seus pressupostos socials i de personal, en alguns moments les seves inversions estratègiques van ser insuficients per cobrir el desgast de les infraestructures públiques.
Les disfuncionals normes fiscals europees han alimentat els moviments nacionalistes i populistes a tot el continent i han “obligat la UE a dur a terme una microgestió molt complicada i propensa als errors”, considerava un grup d’economistes destacats ja fa uns quants anys.
Ara la crisi del coronavirus està empitjorant encara més la situació. Els crèdits per la pandèmia han disparat més i tot la muntanya de deute per exemple a Itàlia o Grècia. Si els europeus complissin literalment les seves normes, a partir del 2023 Roma hauria de tornar cada any prop de 80.000 milions d’euros de deute. Una quantitat desmesurada que podria fer entrar el país en una profunda crisi econòmica i financera.
Per altra banda, la unió d’Estats preveu dur a terme alhora la transformació industrial de més envergadura de la història de l’economia. Per ser neutres climàticament el 2050, els països membres han de destinar anualment 100.000 milions d’euros a nous parcs eòlics i solars, punts de càrrega elèctrica i xarxes d’electricitat, segons pronostiquen els funcionaris de la UE.
Amb les normes d’endeutament actuals, és quasi impossible conciliar totes dues coses; això, de fet, a Europa ho sap tothom. Però les interpretacions són diametralment oposades pel que fa a les conseqüències que això ha de tenir. Mentre que en una resolució recent el Parlament Europeu alertava del perill d’“aplicar el marc fiscal actual”, el ministre de Finances austríac, Gernot Blümel, per la seva banda, ha rebutjat fer-hi modificacions. El polític austríac qualifica aquestes propostes de “joc d’alt risc” i està enviant cartes als seus homòlegs per crear “una aliança” contra una possible reforma.
¿Hi ha el risc, doncs, que es produeixi una nova lluita de poder entre nord i sud, com ja va passar durant els mesos d’estira-i-arronsa pel fons de reconstrucció?
Aquest cop això seria totalment innecessari, com posa de manifest el document de Bruegel per a la reunió de ministres de Finances d’aquesta setmana. Els investigadors del think-tank han tornat a analitzar en detall la literalitat dels tractats i han comparat el que diu el text amb els enfocaments pressupostaris d’Europa i dels països membres.
I la imatge que dibuixen és sorprenent: interpretant les actuals normes fiscals d’una manera tan flexible com permeten els paràgrafs corresponents, als pressupostos dels Estats només els caldrien unes poques retallades. I si s’hi afegeixen els recursos procedents del fons de reconstrucció, fins i tot un país molt endeutat com Itàlia disposaria de més diner públic que fins ara.
Segons els càlculs dels economistes de Bruegel, fins a partir del 2025 no hi hauria necessitat de fer reformes, quan a poc a poc s’esgotin els pagaments del fons del coronavirus. Aleshores, segons es desprèn de les seves dades, la UE necessitarà diners addicionals per fer front a la transició climàtica. La institució recomana, doncs, que a mitjà termini els països membres puguin obtenir, a banda del seu pressupost regular, un percentatge del seu PIB als mercats de capital per finançar la transició energètica. Aquest “pacte fiscal verd” els permetria fer més inversions en aspectes climàtics i assumir més deute, que, això sí, es pagaria seguint les mateixes regles que ara. “No cal relaxar més el pla d’ajustament”, s’afirma en el document.
A l’aplicació del seu pla, els economistes no hi veuen només avantatges econòmics, sinó també polítics. Països com Espanya o Portugal tindrien més marge financer, i al mateix temps es mantindrien en vigor les normes pressupostàries tradicionals de la comunitat monetària. “A la llarga, la quantitat de deute de l’eurozona s’ha de reduir”, diu Wolff, director de Bruegel. “No hi ha cap més remei”.
Diversos economistes alemanys consideren que el pla del think-tank és totalment factible, fins i tot aquells que aposten pel mercat lliure. Clemens Fuest, per exemple, director de l’Institut Ifo, de Munic, no veu que hi hagi majories polítiques per emprendre una reforma de les normes fiscals de la UE. Però el pacte pel fons de construcció ha fet palès que “la comunitat és capaç de trobar solucions pragmàtiques quan una crisi greu ho exigeix”. Amb aquesta mena de “federalisme d’emergència, Europa pot resoldre cas per cas grans reptes de la comunitat”.
Encara va més enllà Michael Hüther, director de l’Institut der deutschen Wirtschaft, proper als empresaris. Ell proposa, igual que els seus col·legues de l’Institut Bruegel, ampliar el fons de reconstrucció d’Europa per convertir-lo en una segona pota permanent del pressupost de la UE. Això no és, deixa clar Hüther, una “comunitarització del deute”, “perquè els crèdits actuals dels països membres es mantenen intactes”. En canvi, els Estats europeus crearien “una unió inversora que el continent necessita urgentment”.
Els ministres de Finances europeus encara no han anat tan lluny. Sobretot el titular alemany, Olaf Scholz, i el seu homòleg francès, Bruno Le Maire, volen esperar que es formi govern a Alemanya i que passin les eleccions presidencials franceses de l’abril que ve abans de plantejar-se un pacte fiscal verd. I la Comissió Europea també vol guanyar temps. La institució no vol presentar les seves propostes fins a final d’any com a molt aviat.
I si al final totes les idees fracassen, encara hi ha una altra sortida, diuen a Brussel·les. Senzillament es podria prorrogar l’actual regla d’excepció.