Fascinat per les escasses imatges que trobava al seu voltant durant la postguerra alemanya, Hans-Peter Feldmann (Hilden, Düsseldorf, 1941) comença a col·leccionar-les, retallar-les i enganxar-les en àlbums, alguna cosa que continua fent. La seva carrera molt particular consisteix en recontextualitzar objectes i situacions quotidianes, atorgant-los nous significats. Pioner de l’apropiació artística, basa el seu llenguatge en la recopilació i reordenació de fotografies i de tota mena d’objectes que emanen de la nostra vida diària, en una barreja de confecció i intervenció artística. L’encreuament de l’art i la vida que realitza Feldmann és un tipus de treball habitual en molts dels creadors actuals, però no ho era tant quan va començar a la dècada de 1960. Feldmann segueix la via dels seus antecessors en figures com ara Duchamp o Warhol, per citar alguns exemples d’artistes que des d’una visió censuradora de la societat van plantejar un qüestionament del consumisme que després ha marcat a altres generacions posteriors. Igualment, posa en debat el concepte d’original i la problemàtica de l’obra d’art reproduïble.
Des de les seves primeres obres s’interessa per les pràctiques d’acumulació i potser les seves propostes més significatives siguin els quaderns de fotografies realitzades entre 1968 i 1976. Són sèries fotogràfiques presentades modestament i sense text. Aquí es troba el germen de tota la seva obra posterior: el tema de la col·lecció, la reflexió sobre la cultura popular i la seva posició crítica enfront de la pintura. A Time sèries (Sèries de temps) recull, a manera de fotos fixes de cinema, fets trivials i insignificants. En elles no hi ha res extraordinari, només el flux del temps detingut per explorar-lo. Posteriorment expandeix la seva reflexió en el llibre 100 Years (100 anys), una sèrie de 101 retrats fotogràfics de la seva família i amics d’entre vuit mesos i un segle. Presenta les imatges materialment pobres i estèticament indefinides, com si volgués forçar al límit les seves qualitats expressives. El 1980, després d’una exposició al Museum Van Hedendaagse Kunst de Gant, Feldmann va decidir retirar-se manifestant cert cansament davant del món de l’art, el qual, des del seu punt de vista, prima els criteris mercantilistes davant dels socials i ideològics. A partir de 1989, però, va reprendre la seva producció amb els Aesthetic Studios, acumulació d’objectes quotidians reordenats entre si per crear una nova estructura i també va recuperar la seva producció de llibres que reflexionen sobre els diferents usos socials de la fotografia. L’any 2001, arran de l’exposició a la Fundació Antoni Tàpies a Barcelona, va publicar el llibre 272 pages que acaba amb un llistat de títols descartats, entre ells: “Els perdedors són més interessants”.
Feldman fa ús de la lògica conceptual quan diu “La meva feina m’explica. No tinc paraules per definir-la”, d’aquí el títol de la quarta exposició que presenta a Projectes SD: Another art exhibition (Una altra exposició d’art), una descripció òbvia que alhora és una declaració d’intencions. La seva parquedat atorga una gran dosi de sarcasme ja que pretén posar l’espectador en alerta sobre la intencionalitat de l’artista en plantejar interrogants sobre les fronteres de l’art, la seva funció, l’autoria i els seus processos d’elaboració. La mostra no es desenvolupa en un recorregut cronològic, sino que és una tria de fotocollages, sèries fotogràfiques, pintures antigues, un llibre, escultures, objectes…de diferents etapes que el artista descontextualiza per fiscalitzar l’art i la cultura. Són els seus fetitxes, les seves obsessions; una varietat d’elements dispars que articulen un contingut gràcies a la relació que mantenen entre ells. Presenta una instal·lació feta amb objectes que adquireix en mercats: obridors de botelles, encenedors, pins, llapis, tisores i altres estris de consum disposats sarcàsticament sobre peanyes de cartó industrial per atorgar-los categoria d’obra d’art. Aquest món irònic i objectual l’allunya de l’autoria ja que les seves obres no estan signades ni tampoc datades: amb la inexistència de la datació i la atemporalitat que generen aconsegueix que les peces mantinguin una gran capacitat per transcendir el temps. Aquesta actitud desenfadada i de sincera llibertat l’allunya de qualsevol tipus de formalisme previ i l’acosta a la realitat. Dues de les seves cèlebres Time series dels anys 70 es despleguen a la mostra. Aquí Feldmann enregistra moments o successos intranscendents en forma de fotogrames en les 36 imatges que componen un rodet fotogràfic. Són sèries rutinàries on no sorgeix res important: una dona netejant una finestra de l’edifici oposat a l’apartament de Feldmann i un seguit d’instantànies d’un pont fetes des d’un cotxe. El flux invisible del temps s’ha detingut simplement per escorcollar-lo. La fascinació per la dona és recurrent en el treball recent i passat de Feldmann i a l’exposició hi ha alguns exemples. Probablement, el més explícit és el fotocollage Women Legs, un conjunt de 31 imatges juxtaposades de cames de dones que és una bona exemplificació de la vessant voyeurista de Feldmann, no desproveïda d’un cert toc eròtic.
Feldmann va començar la seva carrera artística com a pintor, però va abandonar el mitjà ràpidament per no estar satisfet amb la seva habilitat tècnica. Però curiosament, les seves “pintures” s’han convertit en les seves aportacions més distintives de la dècada dels anys 2000. Ha esdevingut un entusiasta col·leccionista de pintures del segle XIX que una vegada van pertànyer a la burgesia. El que fa és intervenir aquestes obres trobades i les altera, ja sigui transformant en estràbics els ulls de seriosos retrats aristocràtics, bé posant-los un nas de pallasso com ara en el díptic Man and Woman with red nose, o fins i tot esborrant el pintallavis del retrat d’una dona jove a Woman with smeard lipstick.
La tasca de Feldmann necessita de la participació de l’espectador perquè quedi totalment completa i per això manté una distància emocional, deixant que sigui el receptor qui la doti de sentit. Es tracta d’un treball obert a multitud d’interpretacions, tot i que en conjunt mostra un univers de tendresa i enyorança d’una infantesa entesa com un territori propici al descobriment.
Juganer, crític, sarcàstic, nostàlgic, voyeurista, kitsch o poètic, Feldmann explora el món i segueix reinventant-se a si mateix.
Hans-Peter Feldmann. Another art exhibition
ProjectesSD
Passatge Mercader, 8, Baixos 1ª. Barcelona
Fins al 16 d’octubre de 2021