Als primers números de la Rambla de Catalunya, a tocar de la Gran Via, hi havia fins fa ben poc la seu del Departament d’Economia i Hisenda. El 2017, tot just fa quatre anys, aquella conselleria estava presidida per qui també era vicepresident del Govern català, Oriol Junqueras. El 20 de setembre d’aquell any, una operació impulsada per la Guàrdia Civil desembocaria, sense haver-ho previst, en la detenció i encarcerament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, llavors presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural respectivament –aquest últim encara manté el càrrec. Amb l’argument de buscar proves que demostraren la despesa pública en el referèndum de l’1 d’octubre, l’institut armat espanyol va protagonitzar uns escorcolls que van despertar la indignació ciutadana. Convocats per l’ANC i Òmnium, desenes de milers de persones van omplir la Rambla de Catalunya i la Gran Via de les Corts Catalanes en una protesta que es va prolongar durant tot aquell dia. Fins que Sànchez i Cuixart, que poc més tard començarien a ser coneguts com els Jordis, van desconvocar la manifestació improvisada.
El que va passar posteriorment també és conegut: el ministre espanyol d’Interior del moment, Juan Ignacio Zoido, va començar a parlar d’un possible tumult. Més tard, Sànchez i Cuixart serien acusats d’haver mobilitzat la ciutadania per impedir actuacions judicials. Al judici per l’1 d’octubre, la secretària judicial declarava que van haver de fugir pels terrats per evitar agressions, versió desmentida per totes les parts –i pels mateixos fets, atès que cap agent de la Guàrdia Civil no va ser atès, tot i que aquella nit es registraren destrosses en alguns dels vehicles policials.
Tot allò va servir com a argumentari judicial per una condemna de nou anys per sedició contra Sànchez i Cuixart, fonamentada sobretot en els fets del 20-S. Quan es complien quatre anys d’aquella data, i tot just davant l’edifici que acollia la vicepresidència de la Generalitat –avui reformat amb un ciment que n’impedeix la identificació, atès que la seu actual s’ha traslladat als afores–, Jordi Sànchez, amb la presidenta actual de l’ANC, Elisenda Paluzie, oferia una roda de premsa per explicar que demandarà el Regne d’Espanya. Les paraules les havia de pronunciar a l’Hotel Calderon, a tocar d’aquell Departament, atès que la pluja intensa impedia celebrar la compareixença al carrer, tal com estava previst. “L’1 d’octubre també plovia i vam guanyar. Ara hem de pensar que guanyarem la demanda”, ironitzava Sànchez.
Segons l’actual dirigent de Junts per Catalunya, ell mateix va veure, amb la condemna i amb l’encarcerament –que es va produir dos anys abans de la sentència–, vulnerats els seus drets de reunió, llibertat d’expressió i llibertat ideològica. La demanda haurà de servir per “legitimar-nos internament i externa”, i es mostra convençut, amb Elisenda Paluzie, que les sentències europees reforçaran la causa de l’autodeterminació. L’objectiu, “que el Regne d’Espanya rebi un correctiu inequívoc per part de la màxima instància europea en l’àmbit de la justícia i dels drets humans”. El demandant es mostra convençut que el Tribunal d’Estrasburg el considerarà víctima d’una persecució política per l’exercici dels seus drets fonamentals.
Reaccions internacionals
Sànchez ha rebut el suport de l’exvicepresident del Parlament Europeu, l’occità Gérard Onesta; de l’eurodiputada irlandesa Clare Daly i del membre de l’Assemblea Nacional Francesa Sébastien Nadot. El primer assegura que “la justícia espanyola és una justícia política”, la irlandesa es lamentava pel silenci de la Comissió d’Europa en aquest cas i Nadot donava importància al fet que Sànchez puga ser indemnitzat per “la vulneració de drets que ha patit per part de les autoritats espanyoles”.
No és, però, la primera vegada que des de l’estranger hi ha expressions en aquest sentit. La Comissió Internacional de Juristes i Amnistia Internacional han defensat la innocència de Sànchez i Cuixart en reiterades ocasions, denunciant la “restricció de les llibertats d’opinió, expressió i reunió pacífica”. Al seu torn, el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU també va demanar el seu alliberament immediat quan encara no havien estat indultats.