La Transició segons Juste de Nin (d’El Zurdo a Esquerrà)

La generositat i l’entusiasme eren dos dels trets característics que la personalitat desbordant de Lluís Juste de Nin transmetia immediatament. Aquestes dues virtuts amaren aquest còmic més que cap altre dels que Juste de Nin va publicar en els últims anys. Si les novel·les gràfiques de caràcter històric que ha anat publicant en les darreres dècades pecaven, de vegades, d’excessiva informació en detriment de la línia argumental central, a Temps de rebel·lia Juste de Nin va trobar una bona combinació de totes dues.

Possiblement perquè la història central és la seua pròpia vida —i els dubtes polítics i l’evolució ideològica són seus—, la història transmet més honestedat que mai. Juste de Nin explica com es compromet amb el PSUC i com s’hi sent totalment identificat amb els preceptes ideològics fins que viatja a Moscou i descobreix —com li havia avançat Manuel Vázquez Montalbán— que l’estalinisme segueix ben viu. A partir d’aquí, Juste de Nin explica el seu desencís amb el partit, l’acostament a les idees de l’Andreu Nin i un creixent compromís nacional que el convertirà en independentista i el farà implicar-se en el naixement de Nacionalistes d’Esquerra, el partit fundat per Jordi Carbonell, Josep Maria Espinàs i Josep-Lluís Carod-Rovira.

Aquesta evolució de Juste de Nin —o l’evolució del seu personatge en aquesta novel·la gràfica—, és allò que fa aquest còmic tan rodó —tan honest i tan sincer—, però no és l’únic atractiu de Temps de rebel·lia. A les seves pàgines es retraten els neguits de l’esquerra catalana des de finals dels anys seixanta fins a mitjans dels vuitanta; l’activitat antifranquista del PSUC durant la clandestinitat; les accions del MIL i l’execució de Puig Antich; el naixement de Nacionalistes d’Esquerra; el primer 11 de Setembre; el crim d’Atocha i el microcosmos de les publicacions catalanes, antifranquistes i militants en les que va col·laborar —des de Tele-Estel fins a Més lluny (Nacionalistes d’Esquerra) passant per La huelga (PSUC-Sant Andreu), Mundo obrero (CCOO), Treball (PSUC) i Lluita obrera (CCOO).

A la presentació de Temps de rebel·lia, Vicent Sanchis i Tània Juste van recordar que la il·lusió de Juste de Nin hauria estat dibuixar a Hermano Lobo —la revista d’humor on publicaven Perich, Chumy Chúmez o Forges— i signar amb el seu nom però corria el perill que l’identificaren, per l’estil, com El zurdo i el detingueren per les vinyetes contra el règim que publicava a Mundo obrero o a Treball.

Precisament, la seva evolució com a dibuixant al llarg d’aquestes publicacions anirà paral·lela a la seva evolució ideològica. Juste de Nin, que ja havia fet il·lustracions al Tele-Estel amb el seu nom, va haver de triar un pseudònim per les publicacions clandestines del PSUC i va triar El zurdo, no només perquè era d’esquerres, sinó també perquè, efectivament, era esquerrà. Aquest pseudònim el va mantenir durant anys fins que, en tornar de l’URSS, comença a sentir-se incòmode a alguns dels dogmes del PSUC i es va anar “apropant al pensament de l’Andreu Nin”, i a les seves “opinions sobre la qüestió nacional catalana” un moviment que Manuel Vázquez Montalbán li va diagnosticar: “T’està sortint el POUM que portes a les vísceres”.

Vázquez Montalbán —sempre Manolo per a Juste de Nin i tota la seva llarga llista d’amics— no és l’únic protagonista d’aquella època que apareix immortalitzat pel ninotaire. El llistat de personatges que apareixen fugaçment és llarg: Joan Miró, Raimon, els líders comunistes Paco Frutos, López Bulla i Antoni Gutiérrez Díaz, el ‘Guti’, el músic Gato Pérez, el cineasta Pere Portabella, els escriptors Joan Oliver, Jordi Solé Tura o Montserrat Roig.

En consonància, la nòmina de secundaris també és impressionant: Ovidi Montllor, amb qui té el primer contacte en el grup de teatre independent El Camaleó, l’actor Alfred Luchetti i el novel·lista Jaume Fuster —que també són al mateix grup—; el Perich, el guionista de Bruguera Toni Turnes, Joaquim Sempere o Tísner.

Entre els protagonistes també destaquen alguns membres del PSUC que apareixen amb els noms de guerra de la clandestinitat, com el Miliu i el Jaime, practicament coprotagonistes de Temps de rebel·lia.

La filla del dibuixant, la novel·lista Tània Juste, explica que l’ús de noms falsos era freqüent: “He conegut amics dels pares amb un nom, els he tractat durant anys tal com me’ls van presentar i molt després he sabut que no era el seu nom real. En aquell moment era lògic perquè, si enxampaven algú, no revelava cap identitat real”.

Tània Juste identifica el Miliu com Emili Domingo, un psuquero que venia de l’exili — “el seu pare havia estat al maquis”— i va ser detingut en una ocasió (episodi que el llibre esmenta). També creu que el Jaime de la novel·la podria ser Jaime Aznar —que en alguns documents apareix com el nom de batalla de Jorge González Aznar.

L’altre personatge que apareix diverses vegades és Armand Basi, el cosí de la seva mare i l’empresari tèxtil que li va donar una oportunitat en la indústria de la moda. Juste de Nin va ser durant moltes dècades director creatiu i dissenyador de la marca Armand Basi que, des dels anys setanta, realitzava els productes de la companyia Lacoste a l’estat espanyol.

Des d’aquesta plataforma, Juste de Nin es va poder formar com a dissenyador, viatjar a París regularment —des d’on portava cigars a Vázquez Montalbán— i anar fent créixer una marca pròpia, Armand Basi, que es va expandir i consolidar.

Però les dues coprotagonistes de la novel·la gràfica són la dona de Juste de Nin, Neus Aranda, i la seva filla Tània, que va creixent des de la novel·la envoltada de psuqueros i independentistes. És molt significativa una vinyeta on Neus i Tània apareixen envoltades de Gato Pérez, Ovidi Montllor i Rafa Zaragoza ‘Zarita’ (Secta Sònica).

“Eren els clàssics de casa”, afirma Tània: “Per a mi aquests dibuixos on surto com a nena petita són realment la imatge de la meva infància: el pis que teníem a Infanta Carlota [ara avinguda Josep Tarradellas] i tot de barbuts que entraven i sortien cada dia de casa. Fins i tot n’hi havia alguns que venien a dutxar-se. Potser perquè els meus pares eren dels primers que tenien un pis propi, sempre hi havia gent allà”.

En cap de setmana, Lluís i Neus deixaven la seva filla amb els avis i muntaven al mateix pis la redacció de la revista del PSUC on publicara El zurdo en aquell moment, La huelga o Treball. “Allà el meu pare dibuixava i la meva mare passava els articles que li dictaven el Miliu o el Jaime”.

Entre setmana continuava girant la roda, explica Tània a EL TEMPS: “Apareixia l’Ovidi, el Gato Pérez i qui fos. Agafaven les guitarres i a tocar. De fet jo recordo sovint el so de les guitarres. I tinc a la memòria que sovint me n’anava a dormir amb les guitarres de fons. O el xivarri de les discussions polítiques. De fet, jo dormo molt bé perquè de petita em van acostumar a dormir amb molt soroll”.

Tania Juste no havia llegit Temps de rebel·lia fins després de morir el seu pare. “Tot i que totes les històries que explica ja les havia escoltat alguna vegada de boca del meu pare, m’ha impressionat per la franquesa i la sinceritat com ho explica”.

Una franquesa que el llibre realment transpira i que es transmet a tots els lectors, potser perquè, com diu Tània Juste, “no és una novel·la d’herois sinó de dubtes”. Els personatges no són fabulosos protagonistes de pedra picada que resisteixen els embats del franquisme sinó persones de carn i ossos que tremolen quan es creuen amb un cotxe de policia o els hi cau el món damunt quan descobreixen que, al somiat Moscou, tot són policies i espies i control dictatorial.

L’escena del viatge a l’URSS és una de les més aconseguides perquè desperta el neguit dels protagonistes en unes poques vinyetes. La següent, quan tots dos transmeten aquests neguits als líders del PSUC Paco Frutos i José Luis López-Bulla, és encara més eloqüent perquè ja no dibuixa el desencant amb la idealitzada URSS sinó que anticipa la hipocresia de les elits del partit i les posteriors renúncies (a la bandera o a la República).

Aquestes desil·lusions amb el PSUC s’alternaran durant els anys setanta amb moments d’eufòria per la legalització d’aquest partit, la tornada de Gregorio López Raimundo de l’exili o pel míting de Carrillo, la Pasionaria, el ‘Guti’ i Enrico Berlinguer a la plaça Monumental de Barcelona.

La renúncia del PSUC a incloure el dret a l’autodeterminació a la Constitució, anunciada per Jordi Solé Tura als militants, acabarà per decidir Juste de Nin a deixar el partit.

Tània Juste creu que la intenció del seu pare amb Temps de rebel·lió ha estat “explicar les coses viscudes perquè són una lliçó de vida” i perquè “poden servir a futures generacions ja que la història és cíclica”. N’està convençuda per experiència pròpia: “Tant a mi com a la meva filla sempre ens ha animat a buscar en el passat les claus que ens serveixin per al futur. Evidentment en el seu cas, la lliçó és el compromís en la lluita per les llibertats socials i nacionals”.

L’editor de Trilita Edicions, Albert Mestres, destaca que, de Temps de rebel·lió se n’han fet només uns 300 exemplars perquè volien que l’edició fos un homenatge a l’autor.

Segons Tània Juste, Temps de rebel·lió no és l’única novel·la gràfica que Juste de Nin va deixar acabada abans de morir. En un futur es publicarà una altra obra, també autobiogràfica, sobre la infantesa i adolescència de l’autor: “Sobre el que volia dir ser un nen en els anys de franquisme rabiós, durant els anys cinquanta i seixanta”, apunta Tània. I quedarà pendent una altra novel·la gràfica de la sèrie històrica que va publicar en les últimes dècades, “aquesta, al voltant d’un personatge històric”, segons la seva filla.

El 2004 Juste de Nin va publicar Els Nin, una novel·la gràfica sobre la seva família (l’Andreu o a l’Anaïs quedaven més distanciats de la seva branca familiar, però al compositor Joaquim Nin-Culmell sí que el va conèixer). A partir d’aquesta fita, Juste de Nin va planificar una completa sèrie de còmics que va anar publicant anualment a partir de 2007. Les primeres van ser versions de novel·les clàssiques traslladades sovint a un altre temps (Montecristo 1941; El guepard, 1970; Barcelona, 1931, L’educació sentimental; La muntanya màgica, etc) i les últimes, cròniques històriques al voltant d’un personatge o un fet històric (Garbo, l’espia català que enganyà a Hitler; Vergonya! La grandeur touchée. París, 1940-1944 i El noi. Vida i mort d’un home lliure).

Juste de Nin deixa l’acció de Temps de rebel·lia a mitjans anys vuitanta, just quan un ninot seu, la Norma, fa campanya per la normalització lingüística del català i, des des Més lluny, òrgan d’informació de Nacionalistes d’Esquerra, critica els primers atacs a la llengua per part del PSOE, la LOAPA. •