-Vostè és dels qui confia en la taula de diàleg?
-Confiar és una paraula molt forta. No es pot dir que tot anirà bé, no. Ni amb la taula de diàleg ni amb gairebé res. La taula de diàleg és, senzillament, una oportunitat que està aquí, amb interessos per les dues parts contractants a curt termini, tant per Pedro Sánchez com per Pere Aragonès, perquè es poden necessitar per sobreviure cadascú al lloc que ocupa. Però sobretot és rellevant la significació que té aquesta taula, que evidencia un reconeixement per part del Govern espanyol a Catalunya com a subjecte polític. A partir d’aquí, tot són problemes. Perquè com tothom sap, al si del Govern català hi ha tota una part disposada a sabotejar aquesta taula. I a més, en aquest temps de cert estancament, en què les dinàmiques polítiques es frenen i no van en la direcció que alguns havien somiat, l’enemic està a casa i crea problemes per afeblir l’adversari i reforçar, així, la seva posició. Hi ha també el problema evident que una bona part de l’opinió pública espanyola veu el gest del president Sánchez com una traïció, i l’identifica com un vendepatrias. Estem en aquest punt. La situació és extraordinàriament precària, però caldrà veure si els protagonistes de la taula tenen la capacitat suficient com per anar modulant la situació i anar donant a poc a poc alguna bona notícia. Entre altres coses perquè estem en una fase en què la ciutadania no només demana solucions més o menys definitives, sinó que també comença a demanar concrecions. És molt difícil de saber cap a on pot anar la taula, però tenen raó els seus promotors que requereix temps, paciència i una confiança mútua entre les parts que en aquest moment no hi és.
-Després del que hem vist aquesta setmana, confia més, menys o igual que abans en la taula de diàleg?
-El que ha passat aquesta setmana és bastant lamentable i escandalós. Trobo bastant penós que es pugui fer una confrontació interna en un govern enmig d’una situació com la que està vivint Catalunya, després de tot el que ha passat des de la tardor del 2017. És un joc brut que em sembla bastant miserable. Però no estic segur que això hagi fet que la taula estigui ara més debilitada que abans. Abans també ho estava, perquè n’hi havia tot aquest sector explícitament en contra. Però és evident que tot està en una situació bastant precària i que el president Aragonès haurà de demostrar capacitat perquè la seva autoritat no es vagi afeblint mentre camina per aquests camins, amb uns socis que esperen la seva patinada i amb un Govern espanyol que dialoga amb la por de no fer més concessions que les que puguin tolerar els seus votants.
-Insisteix molt en el fet que la situació és molt «precària».
-Ho és, i si hem arribat fins aquí és perquè fa temps que el moviment independentista no vol reconèixer el punt de la realitat en el qual estem. Parlo del dia d’avui, no sé què passarà demà. Si avui els objectius que es plantegen no són possibles i no assumeixen aquesta realitat, és normal que tot s’acabi empantanant d’aquesta manera. Els empantanaments acaben debilitant sempre el moviment que proposa objectius inassolibles. I en aquest moment, el moviment que proposa això és el moviment independentista.
-En tot cas, entén la desconfiança d’una part de l’independentisme, tenint en compte que hi ha poca esperança que aquesta taula no tinga cap resultat satisfactori?
-La desconfiança està més que legitimada. No n’hi ha cap dubte. Però un cop hi ha la desconfiança s’ha de fer un altre càlcul, un càlcul sobre quins són els límits del que és possible en el moment actual. En aquest moment, entre els límits del possible no hi ha la possibilitat d’un referèndum d’autodeterminació. Això s’ha de tenir present i buscar, alhora, que la negociació vagi per algun camí perquè pugui anar bastant enllà, però no més enllà del que és possible en aquest moment. I després cal dir una cosa que no es pot menystenir: amb la taula hi ha un reconeixement institucional com jo no he vist mai de Catalunya com a subjecte polític per part del Govern espanyol. Això és innegable. D’alguna manera, amb totes les cauteles necessàries, em recorda al gest d’Adolfo Suárez amb el president Josep Tarradellas, que és l’únic moment en què s’ha fet el reconeixement d’una institució republicana.
-Pensa, en tot cas, que el referèndum acordat podria ser possible a llarg termini?
-Referèndum acordat sobre què?
-Referèndum d’autodeterminació, en els termes que ho planteja el Govern català.
-A curt termini, no. A llarg termini, no ho sé. La història s’escriu a còpia de les correlacions de forces. I si l’independentisme té la capacitat d’inclinar aquestes correlacions al seu favor, serà possible. Però en aquest moment s’ha de dir que aquesta idea, com a mínim, és llunyana. No hi ha cap de les condicions bàsiques perquè això sigui possible: no hi ha capacitat insurreccional, no hi ha capacitat com perquè els aparells de l’Estat obeeixin aquestes demandes, no hi ha capacitat perquè els sectors econòmics hi donin suport ni tampoc no hi ha capacitat perquè la Unió Europea i alguna potència internacional avali aquesta solució. Sense cap d’aquestes condicions, avui és impossible el referèndum d’autodeterminació. Si algun dia es donen aquestes condicions, potser serà diferent.
-Què pensa que ha de fer l’independentisme per guanyar terreny en aquesta correlació de forces de què parla?
-Treballar. Queda molt per davant. Hi va haver un moment d’acumulació de forces important, però no suficient. Probablement en aquell moment hauria d’haver sigut capaç d’aturar-se a temps i evitar els costos tan alts que ha patit el moviment. Ara ha de tornar a acumular forces, i això requereix temps. Sense una amplíssima majoria és molt difícil que un objectiu com aquest obtingui el suport internacional que necessita.
-Creu que l’actitud de Junts envers la taula de diàleg pot perjudicar Esquerra Republicana o pensa que, per contra, perjudicarà encara més el partit del president Puigdemont?
-Esquerra Republicana té difícil fer fora Junts per Catalunya del Govern si no té capacitat per construir una majoria alternativa. Jo crec que està molt verda aquesta possibilitat de fer una majoria amb CUP, comuns o fins i tot amb el PSC. Si es trenca el Govern, Pere Aragonès no tindrà fàcil d’aguantar fins al final de la legislatura. Alhora, no crec que ningú en aquest moment tingui interès a celebrar unes noves eleccions. Per tant, algun component d’equilibri hauran de trobar.
-Però pensa que una part dels votants de Junts podrien castigar el partit per la seua actitud envers la taula?
-És difícil de dir. La meva impressió és que Junts per Catalunya és un magma massa gros, hi ha una barreja de coses molt gran a dintre. N’hi ha des de liberals radicals que voldrien que Catalunya fos un paradís fiscal a pujolistes, democristians, gent d’esquerra i fins i tot alguns d’extrema esquerra. Serà molt difícil que l’escenari entri en una fase més constructiva mentre Junts no es divideixi en un parell de grups més consistents i més coherents. El gran lligam que tenien era la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Ara l’han perduda, i això no ho suporten. Carles Puigdemont encara fa de lligam, però probablement no és suficient per al partit.
-Pensa que serà possible esgotar la legislatura?
-És difícil de dir. Almenys, jo crec que ara el calendari és d’aquí a dos anys, i una vegada complert aquest termini ja es veurà. Dos anys és el termini que Aragonès va donar per constatar com havia funcionat la taula de diàleg, i serà també el moment en què s’hauran de celebrar eleccions a Espanya. Per tant, el moment decisiu serà d’aquí a dos anys.
-I mentrestant, què és el que cal fer per part del Govern català?
-Crec que s’hauria de prioritzar l’acció política concreta, començar a obtenir uns resultats importants i contribuir poderosament a millorar la situació. Sense renunciar a res, aquest hauria de ser l’objectiu principal del Govern en aquest moment. És el mateix a què es va comprometre Aragonès quan va assumir la Presidència. És cert que mentrestant passen coses estranyes. No deixa de ser una sorpresa el fet que el que semblava ser un acord tan favorable com el de l’ampliació de l’Aeroport del Prat s’hagi difuminat en no res, i no sembla que el Govern català hagi fet res per mirar de renegociar aquesta qüestió amb el Govern espanyol. Ara, per tant, toca governança al màxim.
-Vostè parlava en un article recent al diari Ara de «la capacitat autodestructiva de l’independentista». Diu que «és considerable».
-És gairebé una obvietat. No parlem d’una malaltia singular de l’independentisme. La psicopatologia de les petites diferències és una categoria universal entre els qui ocupen territoris ideològics semblants. Ha estat un dels mals de l’esquerra, és un mal de l’independentisme i de qualsevol moviment polític d’ampli espectre.
-Què pensa que pot obtenir més suports a llarg termini, l’actitud i l’estratègia d’Esquerra Republicana o la de Junts?
-És molt difícil de saber-ho. Dependrà molt dels resultats que Pere Aragonès pugui exhibir. El perill per a Junts i ERC és que hi hagi un cert cansament ciutadà i que el rebot vagi cap a altres cantons. Probablement, el PSC es fa més il·lusions del compte amb això i es pensa que li caurà una bona propina. Jo no n’estic gens segur. Però és veritat que hi ha un cert risc que si això continua així, hi haurà gent que voldrà que li canviïn la música.