Alça lleument les celles, com si el sorprenguera el que veu. No es reconeix en l’home que el contempla perplex des de l’altre costat de l’espill. Una blancor farinosa se li ha instal·lat al front, llisca per les temples fins a les galtes i li emmarca els ulls. La fermesa de la mandíbula ha desaparegut, la musculatura s’ha relaxat; el nas s’ha transformat en un tros de pell gruixut ple d’impureses i imperfeccions, i la cabellera s’ha tornat escassa i grisa. S’acosta una mica més al mirall i estudia les arrugues dels pòmuls i del voltant de les parpelles inflades. «Nosce te ipsum», es repeteix mentalment una vegada rere l’altra.
Agafa una llesca de pa dur i un bocí de formatge que hi ha damunt de la taula, en un plat de porcellana badat, al costat d’un muntó de paletes recobertes de grumolls de pintura resseca i de draps greixosos, i s’ho menja sense gana recolzat a l’ampit de la finestra, oberta de bat a bat. Els crits estridents dels venedors ambulants i els lladrucs dels gossos es barregen amb el so inconfusible de la gran campana de les torres de la Westerkerk. Ha perdut la noció del temps i compta els tocs amb la vista posada en el fullam dels til·lers i de les nogueres que la pluja d’ahir ha acumulat contra les baranes dels ponts dels canals. Quatre campanades.
A aquesta hora de la vesprada, a penes es percep l’aroma de sal marina barrejada amb la de les algues seques que solen amuntegar-se al moll i que, a la nit, amara la ciutat sencera. Tanmateix, la direcció del vent li fa arribar una bafarada intensa i pestilent que identifica de seguida. La fetor del fem d’ovella que una vegada al mes transporten pels canals els vaixells que abasteixen els cultivadors de tabac de l’Amersfoort el fa arrufar el nas i l’obliga a engolir-se el mos gairebé sense mastegar-lo. Tanca d’una embranzida i continua contemplant l’exterior des de darrere dels vidres.
Sent nostàlgia del temps de bonança econòmica. L’època en què vivia al barri jueu, el més elegant i luxós d’Amsterdam. L’època en què podia permetre’s comprar a l’herbolari un d’aquells saquets de tela farcits d’orenga, espígol i romer que es pengen al canell o al coll i mitiguen la sentor penetrant i agra de la podridura. També enyora sentir al paladar el buquetfrescós i floral del vi de Moselle, fa temps que ha de conformar-se amb el sabor vulgar de melassa de la cervesa de malta que serveixen a la taverna de la cantonada. Ha hagut de renunciar a massa coses.
Una de les conseqüències més tràgiques de la declaració de bancarrota fou veure’s obligat a desfer-se de la seua magnífica col·lecció de rareses i antiguitats. Només conserva un parell de braços escorxats dissecats per Andreas Vesalius que admira orgullós cada dia. Un petit tresor anatòmic que va adquirir poc després de presenciar la dissecció pública d’Aris Kindt, el delinqüent executat a la forca que va retratar en La lliçó d’anatomia del doctor Tulp.«Em va costar, però finalment vaig aconseguir la tonalitat exacta de la lividesa dels cadàvers. Només havia de mesclar blanc de plom amb negre fum, ocres groguencs i un toc de vermelló», recorda satisfet mentre fa una ullada a les extremitats amoixamades que conserva.
Tot seguit, es col·loca el mocador de seda al cap i torna a seure al tamboret, davant de l’espill, disposat a assajar la posa adequada per al nou autoretrat que té previst mamprendre en poques hores. N’ha pintat més de cent durant els darrers quaranta anys. Més d’un centenar de llenços, dibuixos i gravats que li han servit per modelar la seua actitud davant de la vida. S’examina sense pietat. La vanitat fa temps que hi ha desaparegut. La mort inesperada del seu fill Titus l’estiu passat, als vint-i-sis anys, la va segar de soca-rel. Ha envellit prematurament. Li dol acceptar que ha de ser sincer i, malgrat que encara pensa que té la sang jove, sap que ha de reproduir la cartografia exacta del rostre d’un ancià. «Veure és saber», raona en silenci sense deixar d’escodrinyar la seua imatge. Entén que ha de ser honest, que ha de plasmar la veritat. Tanmateix, no vol mostrar debilitat, ni submissió, ni resignació. Al contrari, desitja transmetre determinació, seguretat, lucidesa.
Ja no li abelleix jugar a disfressar-se amb robes i barrets extravagants d’altres èpoques, com quan vivia Saskia, la bella i sensual Saskia. Ja no el diverteix generar confusió, com quan se sentia jove i fort, amb ganes de reptar tothom i, en una superba exhibició de tècnica, es va retratar de manera que una ombra fosca li cobria bona part de la cara. «Fixeu-vos què puc fer amb la llum!», murmura i somriu picardiós. «Tenia vint-i-dos anys!», apunta, cercant la complicitat del sexagenari que el contempla des de l’altre costat del mirall. Més calmat, es palpa el turbant i el tacte del teixit el mou (l’estimula) a exhibir les restes d’audàcia que li queden a les mans a través de les pinzellades rotundes i descarades amb què representarà el cromatisme lluent de la seda. Pinzellades voluptuoses, pastoses, soltes, desfetes, d’una complexitat inusual que li pentinaran els cabells, li modelaran les faccions i li ompliran de sensatesa la mirada.
Rembrandt van Rijn no és conscient que, a boqueta nit, quan tanque els batents de la finestra i dispose els espills i les espelmes a prop del llenç, iniciarà el darrer autoretrat. Aleshores, tornarà a enfonsar el dit en la pintura fresca i notarà a la polpa la singular lubricitat de l’oli mesclat amb l’essència de trementina.