Manllevem el títol del present text d’una expressió d’en Ferran Garcia Sevilla que llegí en el discurs Raons esquelètiques d’una pintura, el passat quinze de juliol, durant l’acte d’inauguració de l’obra Truc 13 a l’IEC. “Paraules com a fletxes”, en efecte, que el pintor hi veu un origen homèric, tot i que crec que podria ser bíblic, i certament, digne de la tradició budista zen: l’artista com arquer, que s’oblida de les mans, de l’arc i de la diana, i esdevé només sageta. Homer, en la traducció de Carles Riba de l’Odissea, parlava, també, de “paraules alades”, expressió que serviria per abordar la pintura Truc 13: obra vigorosa i nuclear, que pretén sacsejar-nos des de l’autoritat poètica i filosòfica de la paraula grega. Paraules que són molt més que paraules: són ideals, trampolins per accedir a un pensament que ens desencoli del nostre adormit estat de sedentarisme 2.0.
Perquè els humans ens hem oblidat de l’ètica (ethos) clàssica en les nostres accions quotidianes i socials: votant, comprant, en l’oci. Despreciem el caos (khaos), guiats i esclaus d’un pretès ordre algorítimic tecnocràtic. En art hem despeciat l’eros, i amb ell la possibilitat al meravellament i l’impuls cap a la saviesa. I escupim davant els que creuen en la voluntat (thelema) o en l’abisme (avyssos), obstinats en la conquesta del “grau zero” de l’art (Aballí). En art també manca coratge (areté) per a viure per una causa i denunciar a través de les formes o antiformes la ignorància i la injustícia que governa el món. I massa a la lleugera es parla d’art i política (politeia) (Felix Gonzalez Torres artista polític, Macba?), quan manca la llum (fos) i la transparència a l’artista per a dir la veritat del seu pensament, amb tots els ets i uts, per incòmode que sigui.
Les mateixes virtuts que guiaven el cel estrellat de l’IEC quan va ser construit per Josep Pijoan -tal i com recorda Gaziel a les seves memòries- amb les pròpies mans, tacades de calç, ara farà cent quinze anys, i que inspiraren també les primeres excavacions. Quan es va trobar a Empúries el primer cap d’Afrodita, Eugeni d’Ors va còrrer a dedicar-li un Almanach sencer! Amb obres de clàssics i moderns: Picasso, Torres Garcia o Gargallo, entre d’altres. Però la virtut -l’areté, la techné, la kalos: l’excel·lència, la creació, la bellesa- fa anys que no estan de moda; perquè -oh ànimes postmodernes-, ens sentim superiors surfejant l’onada del buit, deconstruint els pilars de la modernitat, i sobretot sobretot, centrifugant les grans idees de la tradició (perdó: de la nostra tradició, de les altres les idolatrem totes). Però en Ferran no és un centrífug, és un centrípet. Creu en el centre, però en els centres no dogmàtics, sinó en aquells que estan a tot arreu.
En Ferran Garcia Sevilla és un humanista. Li interessa la ciència, però en el sentit de l’anarquisme epistemològic de Feyerabend, és a dir, sense alçar-la com una veritat universal, sinó com una caixa d’eines, per anar construint una veritat, la seva veritat, caòtica i plural. Persegueix aquell encaix indeterminat però nuclear que uneix la ciència amb l’art. Així també amb la filosofia, a travès d’una doctrina unipersonal feta amb extractes d’un pensament que va de l’antiga Grècia a la modernitat (de Wittgenstein a Nietszsche). I es un artista ideològicament compromès: amb la democràcia directa, amb el feminisme i en la defensa d’un tercer renaixement, que tingui com a centres l’Home -avui empresonat entre dades i lucre- i la Terra -saquejada. I si, també compromès amb causa independentista, cosa que li ha fet guanyar alguns amics i enemics, especialment en el món de l’art català contemporani, majoritàriament antiindepe (i en una cultura que jutja l’art no pel que transmet sinó per l’ideologia del qui la fa, si ens en perdem de coses!), i a on tampoc es perdona als artistes que parlen sense embuts (censurar els artistes per la seva personalitat: que de puritans ens hem tornat!).
Amb Truc 13, Garcia Sevilla vol erigir un nou símbol energètic per a tal d’irradiar valors sorgits de la nostra tradició (també per a subvertir-la esclar). Creu en la transformació de l’home a través de l’art. L’obra ens recorda Les quatre cròniques de Tàpies, a la Generalitat, amb mots i paraules de la tradició cronista medieval catalana. Però a Truc 13 no hi ha truc. No hi ha matèria. No hi ha colors esmorteïts, són vitals. No hi ha profunditat, perquè el més profund està en la superfície. Hi ha llum, no foscor. Hi ha, en canvi, força, joia, electricitat, en les formes circulars, obertes i ondulants. Formes que tenen, també, un significat hermètic, però connectat amb idees mediterrànies, eternes i actuals: les barques del viatge vital -i astral- homèric; les onades, roges, d’un Mediterrani tenyit de vergonya. Amb Truc 13, en Ferran Garcia Sevilla busca generar un curtcircuit humanístic en el nostre temps hiperventilat i filoalgorítmic. De moment el silenci en el món de l’art ha sigut total. Wittgenstein estaria radiant.
Però algú s’ha assegut a pensar què està passant en aquest país amb el seus referents? Què és un referent? Doncs aquell creador que, a través del seu esforç, ha transcendit en algun moment del seu recorregut professional els límits del nostre endogàmic sistema de l’art, arribant als públics, als mitjans, franquejant els Monegros i els Pirineus. I pel camí endur-se algun premi, alguna gran exposició, haver-se tutejat amb algun gran crític i artista, haver fet obres que romanen a la memòria dels ciutadans d’un país, i haver estat, també, al seu servei: transmetre el seu pensament en llibres, entrevistes, i haver influït de manera decisiva a les noves generacions. Això és el que és en Ferran Garcia Sevilla, com en el seu moment ho van ser en Ràfols, en Guino, en Cuixart o en Tàpies. Però a tots aquells, en període olímpic, els cuidàvem amb fundacions, llibres i encàrrecs, i ara els referents de primera línia, nascuts als anys quaranta, especialment als que s’expressen a través de la plàstica, els tenim a la cuneta, alguns badallant i d’altres, com en Ferran, en activitat contínua, sempre a punt: llegint, estudiant, pintant, suant, escrivint. Per cert, algú ha llegit el darrer text escrit per en Garcia Sevilla que només ha pogut publicar com apèndix a un catàleg de Vicenç Viaplana a la galeria Marc Domènech? De creatione: un text nodridor i brillant, al nivell dels millor textos escrits per artistes en aquest racó de món. Per quan una publicació digne de la seva veu escrita?
