Alexander Golovín i Sivera, de 22 anys, sense cap ofici conegut ni formació universitària, va renunciar ahir al càrrec d’assessor del Departament d’Universitats i Recerca, càrrec per al qual havia estat nomenat aquesta mateixa setmana. Fins llavors, Golovín s’havia passejat pels platós de televisió i havia escrit en mitjans digitals gràcies, entre altres, a la seva tasca com a director de programes de l’Institut Ostrom, un think tank neoliberal promotor de la campanya per a la professionalització de l’administració, que advoca per “transitar d’un model de selecció assentat en pautes de confiança i discrecionalitat cap a un que incorpori els principis de publicitat, transparència, competència i aptitud”.
Golovín ha acabat renunciant al càrrec, que suposava un cobrament de 58.000 euros anuals bruts. La contradicció en què ha estat a punt de caure contrasta, per exemple, amb la del personal universitari, que s’hauria vist afectat pel seu assessorament: Catalunya és líder a l’Estat en contractació de professorat associat i el 44% dels professors de les universitats públiques ho són. El professor associat és una figura pensada perquè professionals no acadèmics puguin fer classe de forma puntual a la universitat. A la pràctica, s’ha convertit en un sistema habitual en la contractació de professorat. Generalment jove, amb carrera, màster i doctorat, el professor associat acostuma a combinar diverses feines a la vegada, sovint a diverses universitats, per arribar a tenir un sou digne.
El procés de selecció de Golovín ha estat una altra font de dubte. En un principi, els càrrecs de la seva mena són nomenats a dit. En el seu cas, segons informa eldiario.es, la tria es va fer arran d’un procés de selecció entre cinc candidats. Tanmateix, no han transcendit els detalls sobre com es van triar els candidats, quina va ser la prova ni quins criteris de selecció es van adoptar. Tampoc sota quina normativa es va fer el procés de selecció. Actualment, hi ha una petició de Transparència per saber tots aquests detalls pendent de resposta.
El cas Golovín és la punta de l’iceberg d’un conjunt de pràctiques de contractació de càrrecs de confiança i alts càrrecs de les conselleries del govern català, on la designació de militants de partit —menció d’honor per als membres de les joventuts que salten de la universitat a un càrrec públic sense posar els peus a una empresa privada—, així com la concatenació de càrrecs públics —no només dins del govern, sinó al Parlament i a l’administració local— són habituals, com mostra el compte de Twitter Qui paga mana (@paguetacat).
Xavier Roger i Anglada és cap de l’Oficina de Relacions Institucionals del Departament d’Empresa i Treball. Graduat en Ciències Polítiques i de l’Administració i màster universitari d’Anàlisi Política, aquest militant de Jovent Republicà que frega la trentena ha treballat al Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda (2019-2021);,a l’Ajuntament de Palamós (Baix Empordà) (2015-2019), a la Diputació de Girona (2014-2015) i al Consell d’Estudiants de la Universitat de Girona (2013-2014).
Alexis Serra i Rovira és secretari d’Infància, Adolescència i Joventut. Anteriorment havia dirigit l’Oficina per a la Reforma Horària, havia estat cap del Gabinet de la Presidència (2015-2017) i cap del Gabinet de la llavors consellera de Benestar i Família i portaveu del govern, Neus Munté (2013-2015). Del 2001 al 2003 va treballar al sindicat UGT. Serra havia presidit el grup municipal de l’antiga Convergència i Unió a l’Ajuntament de Manresa (Bages), i ha treballat fora de la política a la Unió de Professionals i Treballadors Autònoms com a gerent i director financer (2017-2018) i com a coordinador a Canàries (2011-2013), així com al Departament de Compres de l’Hospital General de Manresa del 1997 al 1998. Entre la seva formació destaca una Diplomatura de Ciències Empresarials, un Postgrau de Negociació Col·lectiva i Relacions Laborals, un Màster de Direcció de Màrqueting i Comunicació i una Diplomatura de postgrau en gestió gerencial local, funció directiva.
Els diputats del Parlament català són escollits per la ciutadania. Les eleccions també serveixen per avaluar la gestió dels consellers. Sabem qui són els parlamentaris (no tots) i els consellers i, a grans trets, què fan. Bona part de les seves actuacions, en un principi, són fiscalitzades pels mitjans de comunicació. La ciutadania no tria, però, el personal de confiança i alts càrrecs de l’administració. No només no sabem qui són la majoria —llevat que alguna ànima periodística vulgui invertir hores en navegar el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya a la caça de nomenaments i currículums—, sinó que la seva feina no és directament fiscalitzable ni pels mitjans ni per la ciutadania.
És per això que el debat sobre els criteris de selecció de personal eventual i alts càrrecs és tan important. En la seva tria s’hi barregen diversos factors, com ara l’experiència professional, un cert coneixement de l’administració i l’afinitat amb el projecte de cada Departament. Això darrer no vol dir tenir un carnet de partit sinó, presentat un cas hipotètic, compartir la defensa de l’escola pública, laica i en català si el Departament d’Educació de torn vol impulsar aquest model. Es pot entendre, doncs, que un conseller nomeni algú amb qui ha coincidit laboralment o algú altre que hagi tingut experiència prèvia a l’administració pública. El que és incomprensible, però, són els casos en què no se sap quins mèrits té una persona per tenir un càrrec, o per què ha encadenat una posició rere una altra, més enllà de l’afinitat o militància amb un partit o amb un polític determinat.
Un sistema que promou aquestes pràctiques, com és el català, corre el risc, per una banda, de crear polítiques públiques que no siguin prou bones. Primer, perquè la direcció o assessoria pot no conèixer prou bé aquella temàtica. Segon, perquè passar força temps en espais de poder pot generar l’anomenat risc del privilegi (privilege hazard): el biaix de classe (i també d’ètnia) que pot tenir determinada política pública com a conseqüència del fet que qui l’ha dissenyada pertany a un entorn social i econòmic aïllat de realitats més precàries. De manera que, a la pràctica, les polítiques públiques esdevinguin la institucionalització dels interessos, les necessitats i el punt de vista d’un sector social en concret. Per altra banda, un sistema com l’actual genera una situació en què el personal de confiança té més incentius per anar-se perpetuant a l’administració —sota la temença, en molts casos, que li espera un futur magre a l’empresa privada— que no pas per servir la ciutadania catalana.
Treballar per a una Conselleria és una tasca de responsabilitat que implica gestionar polítiques que afecten la vida de més de set milions de persones. Tenir un càrrec a la Generalitat de Catalunya hauria de ser un honor, un punt destacat en un currículum, no pas una etapa laboral més que et proporciona un bon sou i contactes. La contractació de personal de confiança i alts càrrecs als Departaments, marcada per designacions a dit definides a partir de criteris poc clars, ens allunya de la primera visió de la funció pública i ens fa caure en la segona. El dit, en lloc d’assenyalar un problema, s’ha convertit en la causa principal.