Km 87. Gratallops. El recorregut ens porta a penetrar en l’essència accidentada del Priorat, d’onatge persistent, obstinat, de turons, valletes i barrancs, de fondalades i costers arriscats, que un tapís de vinya i olivera folra acuradament. Reguen la comarca el Siurana i el Montsant, i la tanca parcialment la muralla, en apariència infranquejable, de la serra de Montsant. Un dèdal de vies estretes, sinuoses, el travessa. Aquestes flueixen harmoniosament amb l’orografia i comuniquen els diversos pobles, fent les delícies dels amants de la conducció lenta.
Al cap de nou quilòmetres, topem amb Gratallops, un dels indrets amb una mostra representativa de cellers de qualitat. Ascendiu a l’ermita de la Consolació —s’hi arriba per pista amb vehicle convencional—, des d’on obtindreu una visió incomparable de l’ordre i l’equilibri de la vinya estampada sobre les parets del Montsant.
Continuem, ara, resseguint el vessant de llevant del Parc Natural de la Serra de Montsant. Com si es tractara d’una fortalesa mineral, la faixa rocosa es manifesta amb projecció vertical. Alguns passos permeten accedir a la seua part superior: són els graus, de dificultat variable, aeris, exposats al buit i alguns d’ells no aptes per a excursionistes poc avesats a la grimpada.
Abans, però, haurem passat per la Vilella Baixa. Des de la distància, les façanes amuntegades i un caos de teulades remeten a l’atapeïda volumetria del cubisme creat i compartit per Picasso i George Braque a Ceret, mentre que a Josep Maria Espinàs la seua fesomia, per la verticalitat dels edificis, va recordar-li Nova York, el Manhattan del Priorat.
Un constant puja-i-baixa de la carretera i l’etern serpenteig ens aproximen a Escaladei. El nucli és poca cosa i cabria dins d’un puny, però si ha esdevingut punt de parada obligada és perquè a poc més d’un quilòmetre hi ha la cartoixa que li dona nom.
Escaladei fou la primera de les cartoixes fundades a la península Ibèrica. El segle XII s’instal·là —primer al terme de Poboleda i posteriorment a l’emplaçament actual—, una comunitat de monjos provençals, els quals multiplicarien el rendiment agrícola de la zona i acabarien puntualment amb la paciència dels seus habitants, ofegats per delmes i impostos. El prior —d’ací el nom de la comarca— governà aquestes terres, amb els suposats altibaixos d’esplendor i decadència, fins els temps de la desamortització de Mendizábal (1835) i l’abandonament definitiu del conjunt monacal. En l’actualitat, les restes de la cartoixa enmig del cataclisma mineral han esdevingut una de les imatges més desitjades de la comarca.
Km 143. Prades. Ens dirigim cap al nord, paral·lels a la muralla del Montsant. Travessem Poboleda. Viratges i contraviratges i ni un pam recte conformen la tònica de l’asfalt en aquesta comarca. La vinya s’atansa a la carretera, davalla pels costers, la salta i se submergeix en la profunditat relativa d’algun barranc. Un celler apareix enmig del mar de clorofil·la, lluint una solució d’arquitectura estrambòtica.
A Cornudella de Montsant batega una vitalitat excessiva, per contrast amb la tranquil·litat endèmica d’aquesta geografia: té celler cooperatiu —signat, com no, per Cèsar Martinell—, comerços de venda d’oli i de vi, i ha esdevingut punt de trobada dels forasters disposats a descobrir el poblet enlairat, petri, de Siurana, el qual no podreu mancar. Aneu-hi, és a deu quilòmetres. La seua ubicació —ocupa una proa de roca— proporciona la millor panoràmica de la serra del Montsant i del paisatge d’aquest sector del Priorat. La carretera que hi arriba és un cul-de-sac i haurem de desfer-la.
Prades, la nostra propera destinació, s’assoleix per asfalt a través del coll d’Albarca —des de Siurana, hom podria connectar-hi per pista de terra, no apta per a vehicle convencional—.
Prades està alt —a gairebé 1.000 metres sobre el nivell del mar—, és fred a l’hivern i dona nom a les muntanyes que el circumden. Conserva, encara, part del clos murallat i unes portes, com la d’accés principal a la plaça Major, porxada, on l’església, la font central i unes terrasses inviten a un recès. Prades s’encén amb el sol, quan aquest banya el gres de les seues parets: aleshores llueix una vermellor intensa i saturada. És un poble roig, per dir-ho així.
Per assolir Reus, final de trajecte d’aquesta etapa, explorarem les muntanyes de Prades. Toca, doncs, posar rumb a Capafonts per un paisatge sense horitzó, entre muntanyes feréstegues, aleatòries, denses. La Febró es troba enclotada al fons del barranc de la Foradada; l’asfalt s’hi endinsa i torna a emergir a la superfície. L’aire net, fresc, indica que no hem perdut altitud.
Km 159. La Vilella Baixa. Cal atansar-se a la Mussara, abandonat des dels cinquanta del segle passat. Presenta un estat ruinós que li atorga un innegable romanticisme, una dosi de misteri i propicia, de passada, la producció de llegendes. Situat arran d’un penya-segat, els seus voltants proporcionen al viatger la imatge aèria més completa que hom puga obtenir del Baix Camp.
Des d’ací, no podrem evitar desescalar la muntanya per l’excepcional port que desembarca a Vilaplana. Arribats a la base, l’ambient és un altre: rural, càlid, intensament antropitzat. L’Aleixar i Maspujols precedeixen la conurbació reusenca; són els darrers garants d’una ruralitat secular que malda per sobreviure enfront d’un urbanisme invasiu. A Reus, li dedicarem una passejada, i tant, però serà al següent capítol.