Km 39. Llaberia. Posem rumb a Llaberia i la seua serra. La C-44, impersonal i de tràmit, servirà d’enllaç. Al coll de Fatxes, accés al litoral del Baix Camp, una carretera local posa a prova les habilitats de conducció del viatger: mil-i-un revolts el separen del minúscul poblet de Llaberia. Amb el pas dels quilòmetres, el port de muntanya s’estreny i serpenteja pendent amunt. Llaberia apareix penjada sobre una cinglera vertiginosa. Suma poc més d’un grapat de cases i carrers, amb l’església de Sant Joan, romànica, i el museu del Bast, dedicat a la figura del traginer i del transport a bast.
Per sobre del nucli, s’eleva a més de 900 metres d’altitud la Miranda, un dels cims principals de la serra de Llaberia, junt amb la mola de Colldejou. L’espai superior d’aquestes muntanyes contrasta amb l’estridència de barrancs i penya-segats: presenta un paisatge nu, d’una aridesa calcària reverberant, d’àmplies ondulacions que semblen modelades per la virulència del vent que hi sovinteja. Enmig del no-res, un pi solitari ha crescut retorçat per la força eòlica. Cap al Mont-redon —un altre dels cims principals— la vista assoleix sense dificultat el Mediterrani, proper, que dibuixa la línia de l’horitzó. Als nostres peus, el racó de la Dòvia, un imponent circ de parets verticals, sembla que vulga impedir-nos accedir a la cota baixa. L’excursió a peu per la part superior de la serra és més que recomanable i no presenta cap dificultat tècnica ni d’orientació, fins la de cresta de la Llena, aèria i ventilada, que cau a pic sobre Pratdip.
Baixem per carretera a aquest darrer poble. El descens s’anuncia persistent i regirat. Superada l’ermita de Santa Marina i el balneari annex, Pratdip perviu enclaustrat en aquesta geografia de vessants indomables. Es fa evident, tan bon punt arribats, que el poble es manté de l’agricultura: oliva, ametlla i avellana, principalment. La realitat agrària es completa amb una mitologia local de caire zoològic, que nodreix una de les llegendes més fantàstiques de Catalunya. Diu així: pels camps i muntanyes de Pratdip, habità una espècie animal de clara essència diabòlica, a mig camí entre el gos i el llop. És el dip, el mateix que dona nom al poble i que conforma el moll de l’os de la seua identitat. Apareixia de nit, atacava ramats i es deixava veure en forma d’intimadora silueta, tot desafiant la foscor. La primera representació va plasmar-se al retaule de l’ermita de Santa Marina, de principis del XVII, i a mitjan segle XVIII se’n renovaria la imatge, donant-li aires més ferotges. Joan Perucho, per la seua banda, s’inspirà en el dip per a crear un personatge de perfil vampíric a les seues Històries Naturals. Avui el cànid en qüestió, fet de xapa metàl·lica, sorprèn el foraster al girar la cantonada, o l’observa des de dalt d’una teulada.
Km 78. Falset. Des de Pratdip podríem eixir al litoral i a un prelitoral d’extensa planúria, on s’assenten, en filera i en direcció a Reus, Mont-roig del Camp, Montbrió del Camp o Riudoms, entre d’altres. Però optem per anar a Colldejou per camí asfaltat, a través del coll de la Llena, i des d’ací al Priorat, concretament, a la seua capital. Però abans d’abandonar el Baix Camp, podríeu fer l’esforç de visitar el castell d’Escornalbou. Gairebé de ficció, la fortalesa ocupa el cim definit d’una elevació. Es tracta més aviat de la solució híbrida, medieval, d’un castell i d’un monestir (segles XII i XIII) que va ser habitat per monjos agustinians i franciscans. Érem a Colldejou. De camí, superem la Torre de Fontaubella i Marçà, i assolim Falset. La profusió de cellers, restaurants, un hotel d’una indubtable distincció i el degoteig de trànsit no deixen dubte que es tracta d’un centre vinícola de primer ordre. Posseeix, a més, el reglamentari celler cooperatiu projectat per Cèsar Martinell (1919) i un museu comarcal al castell dels comtes de Prades, que presenta el territori, la història i la cultura locals. Si vagaregeu pel casc antic, a la plaça de la Quartera, caldrà aturar-s’hi: trobareu, a la porta del consistori, la mesura del gra que dona nom a la plaça. Aquesta, rectangular, porxada i amb pendent remarcable, posseeix dos palaus, el renaixentista dels ducs de Medinaceli —edifici de l’Ajuntament— i l’anomenada Casa Gran, del XVIII —seu del Consell Comarcal—. Poc més podrem dir del lloc, si no és recomanar la visita a l’ermita de Sant Gregori, situada a menys d’un parell de quilòmetres del poble sota un abric de gres roig, entre formes minerals fantasioses esculpides per l’acció del vent i l’aigua.
