La Ribera d’Ebre s’estira de manera irregular. Hi ha moments en què els límits guanyen terreny a les comarques colindants —les Garrigues, el Priorat i el Baix Camp— i penetren per sorpresa en una geografia muntanyosa, tot girant l’esquena al riu. A l’extrem nord-occidental, Riba-roja d’Ebre, Flix i Ascó fan de sentinelles; al bell mig, Móra d’Ebre s’assenta parsimoniosament sobre una plana fèrtil. És precisament ací, a la capital de comarca, on iniciem la segona etapa d’aquest viatge per terres tarragonines.
Móra d’Ebre ocupa un interludi geogràfic, un espai entre dos estrets, els dos últims de l’Ebre abans d’obrir-se a l’amplitud fèrtil del seu delta: aigües amunt, el Pas de l’Ase i, acte seguit, el de Barrufemes. La vila, no cal dir-ho, no pot ocultar el seu caràcter capitalí: s’hi respira un atrafegament inevitable, perquè és centre de serveis i administratiu, també d’una certa indústria, a més de cruïlla de camins entre el litoral, Lleida i Aragó.
Sortosament, conserva la quietud del poble originari als seus carrers i carrerons costeruts, allà on el casc urbà s’enfila al castell i a l’ermita de la Mare de Déu dels Dolors —inigualable balcó sobre la ribera—, o a la vora del riu, on les cases semblen abocar-se a l’aigua, a tocar de la refrescant aubereda que incita a la peresa. I on avui s’ubica la plaça de Baix amb el consistori hi hagué un pas de barca —com el de Miravet o el de Garcia— que un primer pont de ferro, destruït durant la Batalla de l’Ebre, i el seu successor pont d’Arcades (1943) van superar en eficiència i protagonisme.
Abandonem Móra d’Ebre per a iniciar aquest itinerari que ens portarà a descobrir les serres de Llaberia, del Montsant i de Prades, abans de finalitzar a Reus. Engeguem.
La manera directa d’assolir Tivissa passa per emprar la carretera C-44 que connecta amb l’Hospitalet de l’Infant i el Corredor Mediterrani, però no ho farem: es tracta d’una alternativa veloç i pràctica, res més lluny de l’esperit de la sèrie que ens ocupa, de vies lentes i conducció contemplativa. Així doncs, caldrà incorporar-se durant uns quilòmetres a la carretera Nacional N-420 en direcció a Reus i desviar-se posteriorment per la local TV-3032 que mena a Darmós i la Serra d’Almos. L’asfalt, estret, impol·lut, sense vorals ni ratlla central, travessa en suau ascens l’espai agrari on campa l’olivera i l’ametller, arrenglerats en bancals de pedra seca. La llum cau a plom, en absència d’arbres d’una alçada respectable que hi facen ombra. El parell de pobles que precedeixen Tivissa — Darmós i la Serra d’Almos— formen part, junt amb Llaberia, del seu municipi. I és que Tivissa, en qüestió de superfície, es troba entre els termes més extensos de Catalunya i encapçala els tarragonins.
El final de l’ascensió fa aparèixer l’estampa més esperada: un nucli apinyat sobre un turó, els pendents del qual vessen muntanya avall, sembla incrustar-se en el conjunt de parets de roca d’un calcari immaculat que el protegeixen. Tivissa és antiga, neolítica, com ho testimonien les diverses mostres d’art rupestre del barranc de la Vilella i la cova del Taller, a la serra de la Mar. També hi passaren ibers, i deixaren empremta a l’anomenat Castellet de Banyoles, una de les ciutats ibèriques més importants de Catalunya i que conforma, a més, un mirador de primer ordre sobre la Ribera d’Ebre. Visiteu l’Espai Ilercavònia, a la mateixa Tivissa, per aprofundir en la realitat d’aquell temps.
El poble conserva, d’altra banda, el pols de l’Edat Mitjana, quan la vida corria intra muros per la seua trama urbana irregular, atapeïda, impredictible. Per contrast, l’església de Sant Jaume es mostra majestuosa i híbrida: s’hi superposen estils arquitectònics, des del gòtic fins al barroc, passant pel renaixentista. El temple presideix una plaça esponjada, oberta sobre la vall de l’Ebre.
Des de Tivissa, podríeu pujar a l’ermita de Sant Blai; el lloc s’ho val i l’excursió entre el rocam esmolat no presenta cap dificultat. De fet, el camí que hi porta es troba asfaltat, però l’estretor d’aquest i la prudència imposen realitzar-lo a peu. Caminareu poc més d’un parell de quilòmetres.