“És greu. Vostès prenguin-s’ho també seriosament.”
Merkel en el discurs televisat del 18 de març del 2020
El pitjor maldecap va arribar al final, en el que ha estat la setena gran crisi del seu pas per la cancelleria: la maledicció que ha estat el coronavirus per a la humanitat. Davant d’això, Merkel semblava ben preparada, atès que és una persona que sap exactament què és una evolució exponencial. I també perquè controla el nerviosisme, ja que és la líder política més experimentada del món.
Com a molts altres, a Merkel li va costar orientar-se en aquesta crisi i al principi va rebutjar l’obligatorietat de portar mascareta, però després va guiar Alemanya amb prudència durant la primera onada. Va posar la protecció de la vida per davant de la llibertat sense establir una dictadura del coronavirus, com s’ha afirmat en sectors de dreta i conspiranoics (entorn del grup Querdenken). Aquesta fase es considera una de les més potents del seu mandat, entre altres coses perquè Merkel va estar més comunicativa que de costum i va atenuar el seu to burocràtic (a vegades va semblar afectuosa). Això va arribar fins al punt de donar el consell de planxar les mascaretes en calent perquè mantinguessin l’efectivitat.
Però no hi havia manera de vèncer el coronavirus. I com més durava la lluita, més feble semblava la cancellera, en part sorprenentment feble. Li va costar molt imposar les seves idees, favorables a una política pandèmica prudent, en el cercle de presidents regionals.
Aquest va ser en certa manera el seu número final. La dona que havia tingut èxit sobretot en la gestió política del poder, que havia eliminat o deixat enrere tots els rivals, que gairebé no deixava que li impedissin fer realitat les seves conviccions, motiu pel qual era capaç d’avançar de pacte en pacte: en les setmanes i mesos més difícils d’Alemanya, a aquesta dona li faltava la força per poder governar bé.
Això tenia a veure molt amb la seva decisió més equivocada. El dolorós any 2018, quan les batusses amb Seehofer van ser força acarnissades i la CDU va perdre molts vots en eleccions regionals, Merkel havia cedit la presidència del partit. Aquest va ser un cas bastant inusual de renúncia egoista: amb aquell pas volia salvar la seva trajectòria a la cancelleria.
En aquell moment hauria estat conseqüent dimitir de tots els càrrecs. Però va triar ser una lame duck, una política que s’acosta a la fi del mandat amb mitjans de poder limitats. Els presidents regionals de la CDU gairebé no deixaven que els donés ordres. A la tardor del 2020, si no abans, el sistema Merkel s’havia desintegrat. La conseqüència d’això va ser un caos de mesures que no va saber convèncer a ningú.
Merkel es va posar nerviosa, en algunes ocasions va mostrar un estat d’ànim distret i malhumorat, renegava a les negociacions, deixava entreveure idees de dimissió sense que tinguessin conseqüències. S’havia acabat la sobirania. I també se li va esgotar la cautela. Va deixar passar l’ocasió de canalitzar tots els esforços aviat cap a l’estratègia de vacunació.
A més, es van fer paleses les negligències del seu llarg mandat. Alemanya resultava ser un país antiquat, que havia apostat massa poc per la digitalització, cosa de la qual sobretot les escoles encara es ressenten.
Tanmateix, en la comparació internacional del coronavirus Alemanya no surt tan mal parada. Ens podem conformar amb això, però també podem dir que hauria pogut anar més bé, hauria hagut d’anar més bé, i hauria mort menys gent.
I novament es pot dir el mateix que en altres ocasions: que anessin malament les coses no es pot atribuir només a Merkel, sinó a tot el món polític en general, a les estructures i a les actituds del país. Però ella ha sigut cancellera durant setze anys, ha fet molt i molt per aconseguir el poder, per ampliar-lo, per defensar-lo. Com era i com és el país té molt a veure, òbviament, amb què ha fet o ha deixat de fer Merkel.