“Un no s’adona del que troba a faltar fins que deixa de tenir-ho.”
Merkel el 22 de juliol del 2021 en la roda de premsa del govern alemany
Merkel va dir aquesta frase responent a la pregunta de què trobaria a faltar després d’aquella última roda de premsa d’estiu. Però la frase també se li pot aplicar a ella. Trobarem a faltar Merkel quan deixi de ser cancellera?
Evidentment, no sols hi ha hagut males notícies durant la seva era. L’economia alemanya ha mostrat solidesa i l’atur s’ha mantingut relativament baix malgrat les greus caigudes causades per la crisi financera i la del coronavirus. Això té molt de valor.
La principal empenta modernitzadora ja es va produir en la seva primera legislatura: amb lleis que facilitaven a les dones conciliar criança i carrera i que enfortien la seva independència, amb les prestacions per paternitat, amb l’ampliació de les llars d’infants, amb una nova legislació de divorci, que va posar fi a la manutenció sovint vitalícia per motivar les dones a buscar una feina. Tot això va contribuir a equilibrar les condicions entre homes i dones. Algun home possiblement recordarà la cancellera amb una barreja de sentiments quan a la feina vegi una forta competència femenina. Però a les dones i a la societat en conjunt els ha fet un gran servei.
Malgrat tot, en general la seva era es mereix més aviat el qualificatiu de mandat de manteniment. A pesar de les crisis i catàstrofes, Alemanya està raonablement bé, a grans trets el benestar s’ha mantingut. Tot i la petjada de les crisis, no es pot oblidar que durant molts anys de l’era Merkel la majoria d’alemanys han viscut una vida relativament bona.
En fer el balanç de la seva època, crida l’atenció que Merkel, cancellera de la CDU, no ha tingut un projecte autènticament conservador. Amb la seva política de drets humans, refugiats i protecció del clima, ha entusiasmat sobretot persones de l’altra banda de l’espectre. Però en cap d’aquests projectes no ha persistit. En Merkel, el que començava com una gran cosa, gairebé sempre ha acabat aigualit. A la intel·ligència gairebé sempre li ha faltat un temperament que l’encoratgés a perseverar.
Pel que fa a les grans qüestions internacionals, poques coses bones es poden esmentar. L’estat de la Unió Europea, l’estat d’Occident, el valor de la democràcia liberal al món, el clima: en aquests àmbits importants la situació està pitjor avui que fa setze anys. Merkel ha format part d’un col·lectiu de líders internacionals que no han sabut aturar aquesta evolució.
Les veritables conseqüències d’això ja les tenim a tocar: domini xinès en molts indrets del món, una vida amb unes conseqüències cada cop més dràstiques del canvi climàtic, una Europa que està dividida entre una part liberal i una d’il·liberal i nous fluxos de refugiats derivats de conflictes irresolts a tot el món. Per tant, l’era Merkel es podria acabar veient com un temps més suportable que el que vindrà, el podem acabar trobant a faltar.
I ella personalment? Quan Merkel va ser escollida cancellera, la gent es preguntava sobretot què faria diferent una dona. El que realment ha estat diferent en comparació amb gairebé tots els seus predecessors ha estat que Merkel no ha adquirit aquella actitud de gran líder estatal, aquella vanitat, aquell entotsolament, aquella embriaguesa amb la pròpia importància. Deixarà la cancelleria el 2021 no gaire diferent de com hi va entrar el 2005, a banda del desgast de setze anys de feina dura.
L’actitud de tocar de peus a terra, de preparar un pastís de prunes casolà entremig de dues trucades de política internacional, li ha conferit una popularitat majoritàriament alta. A vegades s’ha fet broma amb la seva gesticulació incontrolable, però a ningú se li hauria acudit no prendre-se-la seriosament per això. Merkel ha assentat les bases d’un exercici del càrrec seriós i incansable.
Malgrat tot, al final queda un sentiment de decepció. Quan a final del 1989 es va obrir el mur, va arribar a Occident una dona que tenia una curiositat enorme, que tenia una mirada desperta envers el món. I aquesta actitud l’ha mantingut fins a dia d’avui.
La curiositat és el requisit més important per al coneixement. Un ha de voler aprendre, ha de tenir curiositat per adquirir nous coneixements, nous pensaments, també de propis.
En el cas de Merkel, això és així, i per això en general ha estat interessant conversar amb ella. Majoritàriament, s’ha esforçat per entendre les circumstàncies i ha estat a l’altura dels problemes a què s’han enfrontat ella, Alemanya, Europa i el món. Però, així i tot, ha aprofitat massa poc aquesta gran oportunitat que li donava el seu tarannà.
Traducció d'Arnau Figueras