“Els fonaments de la vida de les generacions que vindran després de nosaltres estan en joc. Ho sabem: hem d’actuar avui.”
Merkel en la conferència de l’ONU pel clima celebrada a París el 2015
Després d’un informe de l’ONU sobre les dramàtiques conseqüències de l’augment de les temperatures, el març del 2007 Merkel obliga la UE a acordar uns objectius climàtics vinculants; al juny, a la cimera del G8 a Heiligendamm, convenç el president nord-americà George Bush de posar la política climàtica sota el paraigua de l’ONU; i a l’agost viatja a Groenlàndia, on es planta amb un abric vermell i amb gest amonestador i pintoresc davant les glaceres blanques a mig desfer-se. Sembla que Merkel ha trobat el seu tema. Hi ha entusiasme: Alemanya té una cancellera ecologista.
En aquests sis mesos de l’any 2007, Merkel va posar els fonaments d’una gran trajectòria com a cancellera. Tanquem els ulls un moment i imaginem-nos com serien Merkel i Alemanya avui dia si d’aleshores ençà hagués dut a terme una política climàtica decidida...
Però no ho va fer.
A partir del 2009, si no abans, ja no va voler vincular-se tan estretament a aquest tema. La crisi financera feia disminuir el benestar, i Merkel no volia imposar més càrregues als ciutadans. Els partits amb els quals ha governant durant tots aquests anys no havien desenvolupat una sensibilitat més profunda per la protecció del clima, ni la CDU o la CSU ni tampoc l’FDP o l’SPD. I la cancellera es mantenia fidel a la frase popularitzada per ella mateixa: “La política és el que és possible”.
Aquestes paraules estan mancades de temperament, són fredes i fades com unes barretes de peix ultracongelades. Són pragmatisme pur i dur.
La política, però, també és la tasca de fer possible allò en què un creu. No ha estat, però, el cas de Merkel, que sobretot volia ser reelegida i per això, també en la qüestió climàtica, va deixar penjats el seu projecte i els que hi estaven entusiasmats. Com a màxima lobbista de la indústria automobilística alemanya, a Brussel·les va lluitar per reduir els valors límit previstos d’emissions de CO2.
No obstant això, de la qüestió climàtica tampoc no se’n va poder escapar, durant la seva llarga estada a la cancelleria. El 2019, o abans i tot, el canvi climàtic va tornar a les consciències, perquè molts escolars (“les generacions que vindran després de nosaltres”) havien perdut la confiança en la política i, seguint l’exemple de la sueca Greta Thunberg, es manifestaven per una política climàtica decidida.
El que va venir a continuació van ser unes onades estranyes i gairebé incomprensibles d’objectius climàtics per a Alemanya i la UE. Les “solucions fàcils” ja no eren suficients, va dir el 2019 la cancellera en to de crítica en una reunió del grup parlamentari de la CDU/CSU, amb la qual cosa inconscientment dictava sentència sobre la seva pròpia política. Segurament Merkel ha fet més que molts presidents d’altres països, però no n’hi ha hagut prou, com ella mateixa ha entès més endavant. Aquest fracàs ha estat certificat fins i tot per un informe del Tribunal Constitucional alemany, que a la primavera del 2021 va sentenciar que la política climàtica actual era massa laxa i, per tant, inconstitucional. Una forta davallada per a qui havia estat una cancellera ecologista.
En els últims mesos de mandat, Merkel ha hagut de veure com el fantasma també es feia real a Alemanya, on fins aleshores el canvi climàtic quasi no s’havia fet notar. Ara les fortes pluges i riuades s’enduien vides i existències.
Encara que, com a excientífica, Merkel sempre ha tingut clar què passava, la invisibilitat del canvi climàtic la va ajudar a no parar atenció a la urgència de la política climàtica en algunes fases. Al seu successor o successora això ja no li serà possible.
Traducció d'Arnau Figueras