“I love her.”
L’aleshores president dels EUA Donald Trump en la cimera de l’OTAN del 2018
Per a Merkel, en el tracte personal el principal repte no va ser Putin, ni tampoc Seehofer. Aquest paper el va assumir Donald Trump, amb una intel·ligència de tercera classe, però un temperament impetuós. Trump va ser el contraprojecte de Merkel: irracional, sense escrúpols, vanitós fins a límits ridículs.
El 2016, la seva elecció com a president dels EUA va suposar el punt més baix en la crisi de la democràcia liberal. Un home que menyspreava el sistema conqueria el càrrec més alt del sistema amb populisme i nacionalisme. Trump era l’última esperança dels nord-americans que se sentien marginats. I va acabar caient sobretot per la bilis que ell mateix espargia pel món a través de Twitter.
A ulls d’alguns, això va elevar Merkel durant un breu període a líder de l’Occident liberal. Quan li ho plantejaven, ella rebutjava aquest títol posant una de les seves més grans cares d’incomprensió, i amb raó. Alemanya era un país massa petit perquè tingués sentit aquest paper, i Merkel no s’havia convertit en la líder d’una Europa unida.
A Alemanya també va haver de defensar la democràcia liberal: contra el terrorisme islamista i contra atemptats d’extrema dreta, com els de Halle i Hanau.
El febrer del 2020, l’elecció com a president del land de Turíngia d’un polític dels liberals de l’FDP amb els vots de l’AfD va ser un cop contra el gran consens de la República Federal Alemanya: no es podia permetre res que recordés al període nacionalsocialista.
Merkel va qualificar l’elecció d’“imperdonable”, i el resultat s’havia de “revocar”, va dir apel·lant també a la CDU de Turíngia, que no s’havia distanciat enèrgicament de l’AfD. Aquelles paraules van ser polèmiques, ja que es van veure com una intromissió en els afers d’un land, però en qualsevol cas va ser el millor gest de Merkel a favor de la democràcia a Alemanya. A part d’això, en aquest àmbit es va mostrar dubitativa.
La seva estratègia de “desmobilització asimètrica” continua sent el seu pecat imperdonable envers la democràcia. En diverses campanyes electorals, Merkel va recórrer el país i va escampar una atmosfera d’ensopiment. Sobretot, els seguidors apàtics dels altres partits no havien de trobar raons per anar a les urnes i impedir la victòria de Merkel. Ella, sent amable amb gairebé tothom, va fer baixar la participació a mínims històrics.
Li va faltar sensibilitat per entendre que les campanyes electorals han de ser festes de la democràcia, festes de l’enfrontament; però a ella no li agrada l’enfrontament públic. No volia entendre que una democràcia necessita aquest combustible per trobar les millors solucions.
Merkel té una gran passió per la llibertat, però no per l’essència de la democràcia, que ha considerat més aviat des de l’intel·lecte, des d’un punt de vista instrumental. Probablement, vivint darrere d’un mur un anhela més la llibertat que l’enfrontament.
Merkel no va tenir un comportament ambivalent només amb Erdogan, sinó també amb Viktor Orbán, qui ha establert una democràcia il·liberal a Hongria. Durant molt de temps Merkel no s’hi va oposar decididament perquè el partit d’Orbán, Fidesz, formava part del grup parlamentari del Partit Popular Europeu al Parlament Europeu, igual que la CDU. Merkel el necessitava com a part del seu propi sector. En aquest cas també va predominar el càlcul. En Merkel, el principi d’utilitat gairebé mai no va quedar en segon terme arraconat per unes conviccions profundes.
De Trump segurament trobava que la major part de les seves opinions eren detestables, però encara li devia molestar més la seva irracionalitat, la seva imprevisibilitat. Per això va connectar més amb el president xinès que amb el dels EUA. Si al llarg de la seva carrera algú s’ha fixat en què ha dit Merkel sobre la Xina, deu haver percebut la creixent comprensió de la cancellera pels seus homòlegs de Pequín, que governen el seu enorme imperi de manera autoritària. Merkel cada cop ha sentit més empatia per la seva racionalitat.
Aquest és un inconvenient dels períodes de govern llargs. Un es veu cada cop més com un executiu, se sent part d’un clan internacional que ha de dur a terme un projecte. En una democràcia, però, no importen només els resultats, sinó també el procés que condueix a aquests resultats. Això Merkel ho ha tingut massa poc en compte.
Per tots aquests motius, Merkel no ha estat una gran demòcrata.
Traducció d'Arnau Figueras