“Ens en sortirem.”
Merkel a la roda de premsa del 31 d’agost del 2015
Aquestes paraules quedaran. Merkel les va dir en l’apogeu del seu poder. Havia guanyat les eleccions del 2013 amb un resultat aclaparador, era popular entre els ciutadans i a la CDU ningú li feia ombra, no hi havia alternativa. Llavors van arribar els refugiats. Per al mandat de Merkel allò va ser el punt d’inflexió.
Quan el 4 de setembre del 2015 va decidir deixar entrar a Alemanya els refugiats encallats a Budapest, allò no va ser una decisió només de cap, sinó també de cor. En aquell cas es va fer palès un temperament, una passió per la llibertat, un rebuig als murs, un caràcter cristià, sobretot degut al seu pare, que era pastor.
Molts alemanys van anar de seguida a les estacions, van donar la benvinguda als refugiats, van distribuir menjar i roba, van oferir les seves habitacions per a convidats. Poques vegades un cap del govern alemany havia estat en sintonia amb una part tan gran de la població. Va ser un moment màgic, un esdeveniment inhabitual de bellesa política. La revista Time va escollir Merkel persona de l’any. Era la dona del somriure permanent d’Occident, la profetessa del projecte normatiu, de la política lligada a uns valors.
D’altra banda, però, l’afluència de refugiats va provocar ressentiment, racisme, odi als nouvinguts, no vistos com a iguals. L’AfD, partit ultradretà, va passar de ser un partit minúscul a una força representativa, i a partir d’aleshores va posar en tensió la democràcia liberal.
Què va fer Merkel? Doncs va deixar a l’estacada la gent a qui havia entusiasmat i va fer política per als altres, per als escèptics, els porucs i els que odiaven. Quan el seu intel·lecte va tornar-se a imposar, quan el càlcul de les opcions electorals va dominar, Merkel va acceptar i va dur a terme una política d’aïllament, exigida sobretot per la CSU, aleshores liderada per Horst Seehofer.
El nou mur el va fer construir al president turc, Recep Tayyip Erdogan, amb qui va negociar un acord que havia d’impedir que arribessin refugiats a la UE travessant l’Egeu. Amb aquell pacte es va posar en mans d’un dèspota, i més endavant fins i tot li va fer costat quan Erdogan es va indignar per la crítica satírica de l’humorista televisiu Jan Böhmermann. Allò va ser un cop contra la llibertat d’expressió, el nucli del projecte normatiu.
La bellesa es va enlletgir. Seehofer va humiliar públicament Merkel, la va sermonejar, la va intimidar; i ella no es va defensar, va acceptar que estava per sobre de la política, la qual s’havia tornat hipòcrita. Les ombres van cobrir la dona del somriure permanent.
De fet, aviat es va establir un topall màxim de refugiats que no se’n podia dir topall màxim. Merkel volia evitar que continuessin arribant refugiats a Alemanya, però no volia tancar les fronteres de manera visible, volia conservar el mite del seu moment estel·lar liberal.
La crisi dels refugiats, doncs, va posar de manifest diversos patrons de l’estil de governar de Merkel. Un cop més, no havia seguit cap estratègia. El 2014, si no abans, ja es veia que arribarien més i més refugiats a Europa. Merkel no ho podia obviar, però no se’n va preocupar prou. El fet que una gran afluència de refugiats es convertís en una crisi, es va deure entre altres coses, a aquest dèficit.
Una vegada més, va abandonar un projecte liberal perquè el preu de dur-lo a terme li semblava massa alt. I de nou, no va acompanyar un gran fet amb un gran discurs. Pel que fa a la retòrica de la cancellera, Alemanya ha estat durant setze anys un país baix de sucre.
La seva decisió del 4 de setembre va canviar el seu periple a la cancelleria. La societat, que durant molt de temps havia estat adormida en una mena de nou Biedermeier (període conservador de començament del segle XIX), es va despertar, va debatre i va discutir. Per a Merkel va començar la llarga davallada.
Traducció d'Arnau Figueras