“Crec que, tot i que el president rus sabia perfectament que a mi no m’entusiasmava saludar el seu gos, el va portar igualment.”
Merkel, poc amant dels gossos, sobre una trobada amb Vladímir Putin el 2007
Hi ha una persona que sempre hi ha sigut durant els setze anys de Merkel al poder, com un càstig diví permanent, la seva nèmesi: Vladímir Putin, a vegades com a primer ministre i d’altres com a president de Rússia. El nom de Putin representa la crisi constant del pas de Merkel per la cancelleria, el capítol bèl·lic i criminal. Durant tota la seva era, el turc Recep Tayyip Erdogan també ha acompanyat Merkel i li ha fet la guitza, però no ha estat ni tan poderós ni tan perillós com Putin.
La relació amb el governant rus ha estat on Merkel ha exercit el seu paper més important en política internacional, com a negociadora d’Occident amb Rússia. Ja que gràcies a la seva primera etapa vital coneixia el bloc oriental i parla rus, ha estat sobretot ella qui s’ha encarregat de parar els peus a Putin, imposar davant d’ell el “projecte normatiu” d’Occident, com l’ha anomenat l’historiador Heinrich August Winkler: portar la llibertat, la democràcia i els drets humans per tot el món.
Amb aquesta missió va posar-se a l’atac. Merkel, filla de la falta de llibertat, va lluitar decididament per la llibertat, va dur a terme una política exterior lligada a uns valors: el 2006 va instar Putin a aclarir l’assassinat de la crítica amb el règim Anna Politkósvkaia, i l’any següent va rebre el dalai-lama, un representant dels tibetans, reprimits brutalment pels dirigents xinesos.
L’objectiu de Merkel era fer un món millor, i així va entusiasmar molta gent. Però durant poc temps.
Putin no és un home que es deixi impressionar fàcilment. El règim rus va fer enverinar o assassinar de manera patent suposats adversaris, entre ells un georgià al barri de Tiergarten, a Berlín. Feia i fa la guerra a Geòrgia, Síria i, de manera encoberta, a Ucraïna. Es va annexionar Crimea. Ha perpetrat ciberatacs pel món occidental, inclús contra el Bundestag, concretament al despatx de Merkel.
Una vegada i una altra Merkel ha trucat a Moscou, ha criticat, ha exhortat, ha demanat. A Minsk va negociar amb Putin un alto el foc a Ucraïna, on només sabia quina hora era gràcies als àpats. No va cedir, va mostrar-se dura amb ella mateixa i inflexible envers els altres, es va guanyar molt de respecte, també el de Putin, però en conjunt pràcticament no ha aconseguit res per al projecte normatiu d’Occident.
Perquè en principi és pacifista. No estava disposada a utilitzar les armes contra Rússia, va estar en contra que els EUA subministressin míssils a Ucraïna. Una decisió segurament assenyada. S’havia d’evitar la guerra amb Rússia, encara que això donés a Occident una mala posició de negociació, ja que Putin sap que no ha de patir perquè l’ataquin.
A més a més, aviat Merkel va perdre de vista l’objectiu de fer un món millor. Li importaven més els negocis de les grans companyies alemanyes; augmentar el benestar de la nació es va convertir aviat en el seu principal projecte. Aquella política idealista es va convertir en la màxima executiva de la promoció empresarial alemanya. Va ser inflexible en el seu suport al gasoducte Nord Stream 2 de Rússia a Alemanya, malgrat que amb això va dirigir la ira dels EUA a Alemanya i va minar la seva credibilitat. Només va aplicar sancions dosificades contra el règim de Putin. Després de l’atac amb agent tòxic contra el crític amb el règim Aleksei Navalni, el seu compromís amb els drets humans va tornar-se a encendre, però en conjunt Merkel ha seguit un rumb conciliador.
Més evident va ser el gir de Merkel en el cas de la Xina, un país cada cop més important per a les exportacions alemanyes. Al dalai-lama no el va tornar a rebre més a la cancelleria, i les crítiques al règim de Pequín les expressava si de cas amb la boca petita. Va deixar d’entusiasmar a ningú.
En aquest aspecte, va deixar-se veure per primera vegada un altre patró del govern de Merkel: després d’uns inicis idealistes, de seguida venien els girs, l’adeu a les seves pròpies decisions. Sovint ha estat disposada a girar l’esquena al seu propi projecte i a decebre els que l’havien seguit. A part de grans estratègies, també li ha faltat voluntat per mantenir-se fidel a objectius lloables quan el preu per aconseguir-los li semblava massa alt.
Això es pot dir en general d’Occident, com es fa palès en el cas de l’Afganistan. L’exportació de la democràcia també era un objectiu de la intervenció militar. Dones i homes que havien confiat en els nord-americans, els alemanys i d’altres, han estat abandonats als talibans després de la retirada precipitada i ara temen per la seva vida. Això és responsabilitat sobretot dels EUA. Però Merkel també va quedar alleujada de poder tancar el capítol de l’Afganistan. Per a ella no havia estat mai gaire important.
Traducció d'Arnau Figueras