“Si fracassa l’euro, fracassa Europa.”
Merkel, 19 de maig del 2010
Sobre el president Franklin D. Roosevelt es va dir una vegada: “Una intel·ligència de segona classe, però un temperament de primera”. Amb aquesta barreja va liderar els EUA per fer-los sortir d’una greu recessió, va vèncer Hitler i es va guanyar un lloc en l’obra mestra de John Lewis Gaddis On Grand Strategy, un llibre sobre grans estratègies polítiques.
El cas de Merkel és l’oposat: una gran intel·ligència però poc temperament. Això s’ha considerat el seu punt fort, però potser és un error. Durant la crisi de l’euro hauria anat més bé un Roosevelt.
Respecte a la Unió Europea, Merkel tenia un objectiu estratègic des del principi: enrobustir el Vell Continent, convertir-lo en la tercera potència d’un nou ordre mundial al costat dels EUA i la Xina. A més a més, d’aquesta manera volia assegurar que Alemanya obtingués un lloc en la política internacional.
Per a Merkel, enrobustir volia dir millorar la competitivitat, sobretot als altres països membres. Volia crear capacitat política a partir de la capacitat econòmica.
I es va mantenir fidel a aquesta idea quan el 2009 Grècia va veure’s escanyada per la crisi del deute. Per damunt del mandat de Merkel ha planat durant anys una pregunta: es desintegrarà l’euro?
Merkel volia resoldre els problemes de la manera habitual –amb el cap– i va intentar conjuminar-ho tot: les necessitats dels Estats que passaven penalitats, dels alemanys –educats en l’austeritat– i dels mercats financers, en què actors sense escrúpols volien fer l’agost. A Brussel·les va negociar durant nits senceres amb els seus homòlegs del sud, per als quals era massa poc europea, i després va haver de sentir com en el seu partit li deien que descuidava els interessos alemanys.
Va tocar caragols per aquí i per allà i va aconseguir que la màquina continués funcionant, però el que faltava era una grand strategy per a una Europa forta. El destacat intel·lectual alemany Jürgen Habermas va retreure a la cancellera que feia un “tranquilistisches Herumwursteln”, és a dir, que actuava d’una manera tranquil·la però barroera.
En certa manera, aquella actitud va tenir èxit: l’euro no es va desintegrar, entre altres coses gràcies a la generositat del Banc Central Europeu (BCE).
Diuen que les crisis també poden ser una oportunitat. Doncs aquesta es va deixar escapar. Actualment, Europa està pitjor que al començament del mandat de Merkel. Els britànics ja no hi són, els governs d’Hongria i Polònia han dit adeu a la democràcia liberal i els egoismes nacionals eclipsen gairebé a tot arreu la idea de la unió, també a Alemanya. Han quedat encallats projectes importants com el d’una política de defensa comuna.
D’això, òbviament, no en té tota la culpa Merkel. Però durant aquella crisi va tenir l’oportunitat de fer brillar la idea d’Europa mostrant-se més solidària. Això li hauria conferit una autoritat que hauria estat útil per cohesionar el continent. El fet que durant la pandèmia hagi canviat de parer i hagi acceptat emetre deute conjunt ha arribat massa tard.
Una conclusió de l’era Merkel és que les grans intel·ligències no aspiren a fer gran política. La intel·ligència tendeix al càlcul, no al risc. I el càlcul dels polítics gairebé sempre acaba amb la reflexió sobre com es pot guanyar el favor de l’electorat nacional.
Per decantar-se pel risc cal temperament, en aquest cas sentir passió per Europa, cosa que Merkel no ha tingut mai. El seu biògraf Ralph Bollmann ho justifica així: “Merkel no ha estat mai una europeista de cor, fet que es deu a la seva socialització. A Merkel –exciutadana de l’RDA– la passió de Kohl per Europa li era aliena”.
Per aquest motiu, entre altres, la mala situació d’Europa no és una crisi que Merkel hagi superat, sinó una crisi que deixa.
Traducció d'Arnau Figueras