Beatriu Gascó (Alacant, 1971) i l’activisme caminen de la mà des de menuda. Per part del pare alacantí i de la mare francesa, però també per raons geogràfiques, ja que vivia a General Marvà, a ben pocs metres d’on Miquel Grau va rebre l’impacte d’una rajola en una enganxada de cartells del Nou d’Octubre que el 16 d’octubre de 1977, finalment, li causaria la mort. “Recorde molt bé l’ambient de por enmig del qual els meus pares van acudir a votar per primera vegada”, diu. I no els venia de nou: el germà de l’àvia per part del pare havia estat un dels republicans assassinats a Paterna.
Amb tot, l’estrena de Gascó en la militància política seria més tardana. Provinent dels moviments socials que defensen la sobirania alimentària internacional, coordinava la Xarxa Mundial per la Sobirania Alimentària, un òrgan interlocutor de la FAO, cosa que li va permetre de conèixer persones de molts països del planeta.
Després de dos anys a França i de 12 a Itàlia, en tornar cap a casa, en 2009, va indignar-se per la situació política que travessava el País Valencià. “No entenia que, amb tant de talent com teníem, disposàrem d’una classe política tan deficitària”, afirma. Per això va animar un grup de reflexió conformat per amics i professors, entre els quals Jaume Martínez Bonafé i Fidel García-Berlanga. “Defensàvem un món de l’economia i de la ruralitat diferent al que imperava aleshores a València”, recorda.
A partir de les eleccions europees de 2014 va prendre contacte amb els cercles de Podem. “Antonio Montiel tenia bones referències meues de part de David Torres i d’alguna altra gent, va proposar-me entrar a Podem i no m’ho vaig pensar”, explica, “trobava que era el partit que podia canviar les coses”.
Diputada a les Corts des de 2015, en aquest temps ja ha conegut tres secretaris generals —el mateix Montiel, Antonio Estañ i Pilar Lima— i cinc síndics: Montiel, Estañ, el fugaç Rubén Martínez Dalmau, Naiara Davó i Lima. Gascó és l’única parlamentària de Podem, conjuntament amb Cristina Cabedo, que continua a l’hemicicle valencià des d’aleshores. Per tant, disposa d’una visió panoràmica privilegiada sobre l’evolució que ha experimentat la formació. “Tant a Podem com a Podemos, vivim moments de canvis”, diu. “Venim d’un lideratge creat pels mitjans de comunicació, el de Pablo Iglesias, sense el qual tota l’estructura del partit se n’ha quedat sense referents. Són moments de transformació i de consolidació”, opina.
—En què s’assembla el Podem inicial al d’ara?
—A nivell ideològic, no hem canviat gens. Tot allò que va atreure’m del primer Podem es manté intacte: la possibilitat de canviar les coses, de connectar amb la gent que se sentia abandonada pel PSOE. Yolanda Díaz és, ara com ara, la gran referència de tot aquest espai polític. Al País Valencià no és ocupat per cap altra força, perquè Compromís està integrat per partits molt diversos: el més important, el Bloc [rebatejat com Més Compromís, després de l’últim congrés], és nacionalista, cosa que fa que molta gent d’esquerres no s’hi veja reflectida. En aquests sis anys, a Compromís li ha costat molt adoptar una posició nítidament d’esquerres en segons quins temes, han anat a remolc nostre. De fet, el Botànic no hauria sigut possible, ni seria com és, sense la presència de Podem.
—De totes les crisis internes que heu experimentat, la de l’eixida de Rubén Martínez Dalmau de la Vicepresidència Segona ha estat la més greu?
“A Podem no ens han separat les idees, sinó les afinitats personals”
—No. L’única novetat és la utilització dels mitjans en aquesta crisi. Totes les organitzacions humanes pateixen tensions. L’única diferència de les nostres amb la de la resta de partits és que nosaltres tenim el vici d’exposar-les portes enfora. Això sí, trobe que alguna gent del partit ha abusat de la utilització dels mitjans, cosa que em sembla una manca de respecte envers la ciutadania. Com heu pogut comprovar, però, els diputats i les diputades no ens n’hem volgut pronunciar.
—N’ha extret més conclusions?
—Sí. Que en les lluites de poder, sempre s’erigeix com a líder qui té un concepte més elevat de sí mateix o qui és proposat per un grup de persones que no saben ben bé a qui donar suport. En el passat, per exemple, m’han suggerit de ser candidata i m’he negat de ple. Tinc molt clar que he vingut a la política a fer coses molt concretes, relacionades amb l’àmbit que conec més de prop. Jo no he viscut aquesta crisi de manera diferent a unes altres. Totes les que hem patides, les he seguides a través de la premsa. Segurament els quatre grans protagonistes de les nostres crisis —Montiel, Estañ, Fabiola [Meco] i Pilar— sí que les han viscudes de manera diferent. Resulta molt difícil assumir responsabilitats d’aquesta envergadura i, massa sovint, es prenen decisions de manera unilateral, sense consensuar-les amb la resta. Jo mai no actuaria així, em sembla una errada enorme, però bé... El telèfon és un dels millors invents de la humanitat i els polítics n’hem d’abusar; per bastir consensos, has de parlar amb tothom i fer-ho sempre. L’exemple més paradigmàtic és el de Ximo Puig i Manolo Mata: Puig va designar el seu enemic polític portaveu a les Corts i més tard va nomenar-lo també vicesecretari general del seu partit. A Podem no ens han separat les idees, sinó les afinitats personals. I la manca de comunicació en té molta culpa. No pot ser que el mètode habitual de presa de decisions excloga el diàleg amb els companys i les companyes de partit.
—Les tres executives que fins ara ha tingut Podem al País Valencià s’han caracteritzat per aquesta manca de comunicació?
—No. En un primer moment, Montiel va haver d’incloure a la seua direcció persones que no coneixia i que van afanyar-se a fer-li la guerra des de dins, com per exemple Sandra Mínguez i Ferran Martínez. Hi havia gent que, des del minut zero, van tractar de desplaçar-lo per fer-se amb el seu lloc. Un dels problemes principals ha estat aquesta manca de confiança amb la persona que dirigia el rumb del partit. No vaig votar Pilar perquè pensava que no era la millor candidata, però jo no m’he dedicat a fer-li la guerra. Ella, tot s’ha de dir, tampoc no ha demostrat cap voluntat de treballar units: la seua primera errada greu va ser la de no comptar, a la seua executiva, amb cap dels membres que formàvem part de la candidatura de Naiara. Va guanyar per només 38 vots, va rebre el suport del 44% del partit, però ha actuat com si haguera vençut de molt, tot declinant d’incorporar gent d’una llista que pràcticament va aconseguir els mateixos vots. Desconec de quina cultura política i d’organització prové Pilar, però els problemes, si no es preveuen, tan sols se solucionen si es reconeixen, s’afronten i es parlen. Per aquest ordre.
—Troba a faltar capacitat de diàleg, doncs.
—Sí. Quants problemes del món es resoldrien si s’acararen amb empatia i voluntat d’escoltar l’altri? Montiel no era una persona que escoltara massa, però si més no, sabia treballar en la diversitat. Estañ tenia la capacitat d’escoltar, tot i que no acostumava a generar els espais que així ho permeteren: va tardar gairebé dos mesos a convocar una reunió conjunta amb Fabiola i Pilar, les dues candidates que havien competit amb ell per la secretaria general. Fabiola li havia demanat aquella reunió repetidament però Estañ, que era massa tímid, no va voler celebrar-la fins que la seua gent no va donar-li el vist-i-plau.
—Dels tres secretaris generals, qui menys ha integrat és Lima?
—Evidentment.
—Que no haja integrat ningú de les altres candidatures potser li fa pensar que exclusivament ha de retre comptes als seus?
—No voldria personalitzar únicament en ella. Pilar té un equip de confiança que treballa colze a colze amb ella. Les decisions, les prenen entre tots ells. Quan van guanyar l’assemblea, als membres de la llista de Naiara van proposar-nos que, en lloc de fer-ho de manera conjunta, ens reunírem individualment amb ells. Quin sentit tenia això? És la por al diàleg, la por a la pluralitat... I la manca de respecte a aquesta pluralitat. Al capdavall, la candidatura de Naiara pràcticament havia obtingut els mateixos vots que la seua. El missatge que envies en no integrar ningú és clarament negatiu, com si no volgueres escoltar unes altres veus. Després ho hem comprovat: han expulsat del partit i del grup parlamentari set treballadors que no eren de la seua confiança, per bé que tenien contractes vigents després d’haver superat un procés de selecció. Això els partits no acostumen a fer-ho! Qui és personal del partit, ho continua sent malgrat els canvis a la direcció. No podem consentir aquesta pèrdua de capital humà.
—Si parlem de pèrdua de capital humà, cap partit com Podem pot presumir d’haver-ne triturat tant en tan poc de temps: Montiel, Meco, Mínguez, Torres, Estañ...
“El telèfon és un dels millors invents de la humanitat i els polítics n’hem d’abusar; per bastir consensos, has de parlar amb tothom i fer-ho sempre”
—Un dels grans drames de Podem —i de Podemos— és la pèrdua de capital humà. És una pena que el partit ja no compte amb persones tan vàlides... No voldria insistir-hi més, però els mitjans estatals en tenen molta culpa. Han posat els focus sobre Podem, ens han escrutat fins al moll de l’os, ens han atacat de manera permanent amb fake news, de manera especial a Pablo Iglesias i la seua família. Dit això, qualsevol persona, partit polític o organització de cap tipus que vulga millorar ha d’estar sotmès a una autocrítica constant. I a nosaltres ens continua mancant autocrítica. No podem dir que som una estructura superforta quan hem perdut pel camí una quantitat bestial de militants i simpatitzants! Potser encara som una estructura sòlida, d’acord, però només d’uns pocs amics. I jo, certament, esperava que Podem seria alguna cosa més que això. Sobretot perquè, l’espai a l’esquerra del PSOE, hi continua existint i continua a la recerca de referents. Tant de bo Yolanda Díaz siga aquest referent que necessitem.
—En realitat, les votacions de Podem, al País Valencià, sempre van d’un pèl. El juny de 2019, el Consell Ciutadà Valencià va elegir Davó síndica per un sol vot en detriment de Lima.
—Estañ i Dalmau van decidir que la síndica fora ella. Conjuntament amb Cristina Cabedo, que ja havia estat designada secretària primera de la Mesa, jo era qui duia més temps al grup i qui alguns desitjaven que esdevinguera nova síndica. Per qüestions personals no ho tenia fàcil, però Estañ i sobretot Dalmau van descartar-me de seguida. No passa res. De fet, Naiara va resultar escollida per un vot de diferència: el meu. Els equips de Naiara i de Pilar van pressionar-me fins l’últim moment perquè em posicionara del costat seu.
—Vostè opina que era bo que Davó compatibilitzara la condició de síndica amb la secretaria general?
—En un partit tan democràtic com el nostre, era saludable que guanyara la secretaria general unes primàries. L’últim dia del termini marcat, vaig decidir incorporar-me a la candidatura de Naiara pensant que era la millor opció per al partit. No volia presentar-me de nou a la direcció, considerava que era el moment de cedir espai a una altra gent, però Naiara m’ho va demanar per favor. Jo no em sentia còmoda, em va tocar compartir candidatura amb gent que no coneixia de res i vaig trobar a faltar alguna altra gent que jo li havia plantejat... En qualsevol cas, tenia clar que el tarannà dialogant de Naiara era més convenient que no el de Pilar.
—Li va sorprendre que Lima es presentaria a aquelles primàries?
—En absolut! Ella sempre ho justifica dient que està allà on se li reclama... No sé qui li ho demana, només sé que sempre hi és. I va quedar molt decebuda en no aconseguir ser síndica des de l’inici de la legislatura. A mi m’han demanat moltes vegades presentar-me a coses i sempre he respost que no. Siga com siga, Pilar gaudeix de la simpatia de la gent: és una persona agradable, que en els cercles de Podem cau bé... Si no, no hauria estat triada secretària general.
—Lima va dir que la sindicatura de les Corts i la secretaria general de Podem exigien dedicació plena, però ha acabat assumint ambdues responsabilitats.
—Si des de la direcció marques unes pautes i entens que la síndica a les Corts —un dels màxims exponents mediàtics i institucionals— no segueix els teus dictats, puc arribar a comprendre que vulgues rellevar-la. El problema van ser les formes i el moment en què va fer-ho.
—Va arribar a la secretaria general proclamant que Podem havia de pivotar sobre tres espais diferenciats que havien de cooperar: la direcció del partit, la sindicatura del grup de les Corts i la Vicepresidència Segona del Consell. En a penes un any, però, s’ha desfet de Davó i Dalmau.
—Val a dir que [Héctor] Illueca [el nou vicepresident segon, en substitució de Dalmau] té perfil propi i un bagatge personal, no és una persona que depenga directament de la direcció de Podem.
—Comentava que en el relleu de Davó, el gener passat, sobretot van fallar les formes.
“Em dol la capacitat dels partits d’actuar com una màquina trituradora. Això és el que la ciutadania detesta de nosaltres. Com podíem estar parlant dels nostres problemes amb les UCI plenes, amb tantes famílies destrossades?”
—Sí. El moment va ser horrorós... Va ser molt trist... [Gascó calla i després s’emociona durant uns segons.] En una reunió, en aquell moment, vaig començar a cridar i plorar: “Però, hòstia, no us adoneu del que està passant?”. Aquella setmana va morir un oncle meu, que era metge i estava molt bé de salut. No ens esperàvem que morira. I en aquesta situació hi havia tantíssima altra gent... És que no era el moment, no ho era! Estaven morint milers i milers de persones a tota Espanya. Milers de persones! No es qüestionava la validesa de Naiara com a síndica, allò que estava en qüestió era la confiança de la direcció cap a Naiara. I això jo podia arribar a comprendre-ho, però no podia comprendre que fora el moment adequat. Cal tenir la capacitat de mirar més enllà del nostre melic i d’empatitzar amb el que passa al nostre voltant. Com a representant pública, em dol la capacitat que tenim els partits d’actuar com una màquina trituradora. Això és, precisament, el que la ciutadania detesta de nosaltres. Com podíem estar parlant dels nostres problemes amb les UCI plenes, amb tantes famílies destrossades?
—Lima no tenia majoria dins del grup per provocar el canvi. Els diputats que no volíeu el canvi, vau plantejar-vos de blocar-lo en algun moment?
—No.
—Què li sembla el paper que ha jugat la direcció estatal de partit, amb relació al Podem valencià, al llarg de l’últim any?
—Per a Pablo abans, i Ione [Belarra] ara, no és senzill de mediar en un conflicte com aquest. Em consta que tant l’un com l’altra han escoltat les dues parts, però no és gens fàcil... El comitè de garanties sí que va tenir un posicionament clar en afirmar que, en el nomenament de Pilar com a síndica, les coses van fer-se malament.
—És normal que continue buida la sindicatura adjunta del grup?
—No. És una anomalia absoluta.
—Per què passa això?
—No ho sé. Jo ho he preguntat a la direcció.
—I què li han respost?
—Que ja el nomenaran.
—Confia que serà així?
—No ho sé. Jo era síndica adjunta i Pilar va entrar en el meu lloc, cosa que tenia sentit després de la seua victòria a les primàries. Però d’ençà de l’entrada de Pilar a la sindicatura [el mes de gener], que no en tenim. No s’entén que no designen un síndic adjunt en una conjuntura com l’actual, de carestia econòmica important. Tots els partits necessitem diners i el nostre està regalant-ne a les Corts tots els mesos. La persona que ocupara la sindicatura adjunta estaria aportant diners al partit cada mes.
—El problema és que Lima no confia en cap dels cinc diputats de Podem amb què conviu al grup.
—No en sé els motius, no ens han dit per què no designen el síndic adjunt. Potser és que han tingut massa feina i no han pogut decidir-ho encara.
—Vostè porta sis anys com a diputada. Diria que la relació al grup és la més freda que ha conegut?
—Sí, però molt condicionada, també, per la pandèmia. Portem un any i mig en què hem teletreballat molt. Abans ens vèiem les cares diàriament.
—Per videoconferència també pot existir una relació fluïda. Però no és el cas de Podem.
—Bé, mantenim reunions quinzenals, però és obvi que el comiat del personal de confiança del grup —amb el qual treballàvem molt bé— ens ha afectat bastant; el nou mètode de treball no hi té res a veure. Abans existia molta fluidesa en el contacte amb els treballadors del grup, cosa que no ara no passa. A nivell de funcionament hem perdut eficiència.
—Tenint en compte l’ambient que s’hi respira, que fa mesos que no tenen síndic adjunt i que les dues diputades d’Esquerra Unida també han mostrat el seu malestar per com ha forçat Lima l’adeu de Dalmau, un canvi a la sindicatura del grup seria una possible solució? Lima podria centrar-se en la gestió del partit.
“El comiat del personal de confiança del grup ens ha afectat bastant; amb el nou mètode de treball hem perdut eficiència”
—Això de segur que no passarà. Pense que hem de ser realistes i que la nostra prioritat ha de ser que totes i tots fem força per enfortir Podem i dotar d’estabilitat el Govern del Botànic. Ara bé, qualsevol partit que vulga influir en la societat ha de saber parlar en la discrepància, reunir les veus diferents i adreçar-se a un espectre ampli. Si no, no existirem o serem marginals. Per damunt de tot ha de primar el diàleg. Hem deixar de banda la sensació de crisi permanent i d’atac continuat. Des de la discrepància, la direcció actual compta amb el meu respecte i el meu suport per aconseguir-ho.
—Diria que el 5% és un risc real?
—I tant que sí. Per això tenim la responsabilitat de no abusar d’aquesta imatge tremendista que desmotiva el nostre simpatitzant. “Aquests es passen el dia barallant-se, jo no pense votar-los!”. No podem permetre que passe això, perquè l’alternativa és Vox! No és el senyor [Carlos] Mazón en exclusiva. És el senyor Mazón amb Vox! És una por real, i jo no vull veure mai Vox governant aquesta comunitat.