Els anys posteriors a l’1 d’octubre del 2017 hi ha hagut pocs punts d’entesa entre l’independentisme. Un d’aquests ha estat, sens dubte, la solidaritat per la repressió, que ha afectat la transversalitat del moviment. Divendres, davant la imminència d’una taula de diàleg que tampoc genera consens entre les parts, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, i el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonés, coincidien en l’entrega de la Medalla d’Or del Parlament, concedida als represaliats independentistes dels últims anys. Tots dos accedien a l’auditori de la cambra catalana, habilitada per les mesures contra la covid-19, en un nou episodi d’entesa puntual. I és que si un dia el referèndum de l’1 d’octubre unia els dos principals partit de l’independentisme, ara els uneix la repressió.
El consens, però, no era total. L’activista badaloní Marcel Vivet, condemnat a cinc anys de presó per, presumptament, haver agredit un mosso d’esquadra en una manifestació, va ser jutjat amb l’acusació particular de la Generalitat de Catalunya a sobre. És aquesta la contradicció la que ell i altres represaliats han volgut destacar per justificar la seua absència. Segons ells, el reconeixement del Parlament era una “operació estètica” i un acte “simbòlic”.
Ningú no defugia d’aquesta situació incòmoda. No ho feia Vicent Partal, director de Vilaweb –i antic redactor d’aquest setmanari–, qui llegia el discurs central de l’acte i que entenia que alguns no volgueren estar a l’acte. “Em sembla normal”, deia emparant-se en la pluralitat de l’independentisme. I continuava explicant que “la classe política ha decebut molta gent, ens heu dut a judici i ens heu demanat anys de presó. Heu permès que la sobirania del Parlament fos trepitjada”, etzibava.
Laura Borràs, que cloïa l’acte, tampoc evitava referir-se a la qüestió, i assegurava que la distinció també contenia un “esperit autocrític” amb les institucions. “La concessió de la medalla fa dolorosa aquesta contradicció”, admetia, però reivindicava el simbolisme del gest, fet que alguns han utilitzat per criticar-lo i rebutjar el reconeixement. “Hem de recordar la importància dels símbols?”, es preguntava, tot just abans d’enumerar les persecucions contra llaços grocs, contra el mateix color groc quan lluïa en determinats àmbits o contra la pancarta penjada al Palau de la Generalitat en solidaritat amb els presos polítics, que va ser el motiu de la destitució del president Quim Torra.
“Més que mai, faig una defensa dels símbols”, deia Laura Borràs, que agraïa la trajectòria i la determinació de les víctimes i de les defenses, tots aquests reconeguts pel Parlament de Catalunya. En representació dels primers hi havia Roger Español, qui va perdre un ull l’1 d’octubre a causa de l’actuació de la Policia espanyola. Reivindicava la transversalitat que va fer possible aquella jornada i lamentava que la repressió procedent de la Generalitat “fa mal”. En nom dels juristes que han vingut defensant els represaliats parlava l’advocada Anna Llauradó, qui confessava que mai no s’havien imaginat la reacció de l’Estat durant el dia del referèndum. “Recollim una distinció per uns fets que mai no s’haurien d’haver produït”.
Més reconeixements
El dia anterior, a la localitat del Vendrell (Baix Penedès), el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, liderava l’acte d’entrega de la Medalla d’Or de la màxima institució del Principat a l’oceanògrafa Josefina Castellví, que compta amb 86 anys; i a l’economista i activista per la pau Arcadi Oliveres, que va faltar el passat mes d’abril. Reconeguts pel seu “llegat humà, ètic i moral” i valorats com a “referents del país”, l’acte se celebrava a la localitat en què va nàixer Pau Casals l’any 1876. El músic, que va morir a 97 anys, ha estat protagonista de la Diada del 2021, quan es compleixen 50 anys del seu discurs a l’ONU el 24 d’octubre del 1971.
“Som fulles d’un mateix arbre, i l’arbre és la humanitat”, cita del músic, era el lema de la Diada d’enguany. El nom de Casals serveix per fer referència a la repressió d’un altre temps, la que va haver de patir el músic, exiliat després de la guerra i sempre en contacte i solidaritat amb els seus companys de viatge. El 1971, en plena dictadura, va rebre la Medalla d’Or de les Nacions Unides, i va poder fer un discurs a la seu d’aquesta entitat, a Nova York, on es va reivindicar com a català i va fer pedagogia, també, de la història del seu país.
Malgrat els indults, la repressió continua. Continuen les causes, l’exili i les amenaces. En aquesta Diada havia de quedar palès.