Conta Boccaccio que Masetto era un llaurador “fort i robust” que entra a treballar a un convent on convivien vuit monges i una abadessa fent-los creure a totes elles que era mut. Un dia, mentre es dirigeix a l’hort, escolta una conversa: una religiosa li diu a l’altra que les dolçors del món no són res al costat de “quando la femina usa con l’uomo” i és per això que a la nit emboliquen el jove llaurador per introduir-se en les arts amatòries. Una altra monja presencia l’escena i decideix unir-s’hi. Uns dies després, estant Masetto adormit, una bufada de vent deixa a vistes el seu membre i l’abadessa, que passa per allí en queda admirada. Tant que jauen plegats unes quantes nits. Fins que Masetto se’n farta i, exhaust, parla per primera volta dins el convent: adverteix les dones que ell no pot satisfer permanentment totes les membres del convent. I és taxatiu: o s’organitzen o plega. L’abadessa, en veure que el jove llaurador verbalitza aquell ultimàtum ho considera un miracle. I, clar, les monges s’organitzen per poder continuar fruint del mascle ordenadament.
La història de Masetto és una ficció escrita per Boccaccio que bé podria figurar en un recull de relats eròtics contemporani. És, doncs, fruit de la seua imaginació, de la seua capacitat per inventar escenaris i personatges. Tanmateix, l’escriptor florentí podria haver trobat inspiració en alguns episodis libidinosos ben documentats en els convents medievals. També en els de casa nostra. Fra Fluixà, delegat de l’abat de la Valldigna, per exemple, quedà astorat en la seua primera visita al convent de Montsant, a Xàtiva, allà pel 1390: les monges residents sortien al carrer quan volien, rebien homes, es maquillaven i vestien de forma provocativa. Uns anys després, el 1402, en una disputa pel poder, una part de les monges del convent de Saïdia de València acusen l’abadessa electa, Beatriu Fabra, de no vestir l’hàbit, d’anar “mostrando mamillas”, i d’haver tingut un amant jove, del qual fins i tot havia quedat prenyada. Per la seua banda, Francesc de la Via, en el jocós Llibre de fra Bernat, deixa constància que al monestir de Sant Belluguet acudien les dones que volien quedar prenyades d’un monjo. Riu-te’n tu de les monges sinuoses i descarades de “Llepolies”, el celebrat videoclip del grup valencià Zoo.
Tots aquests fragments de la història els compila el doctor en Història per la Universitat de València Albert Toldrà en El plaer de la carn: Sexe i temperamenten la cultura medieval (Institució Alfons el Magnànim), una obra que té un apartat dedicat exclusivament al sacrilegi carnal perpetrat pels enviats de Déu a la Terra. En les seues pàgines hi ha luxúria, plaer i una promiscuïtat que deixaria en anècdota l’afer del bisbe de Solsona, el qual, durant aquesta setmana, ha alimentat hores de tertúlies i fins i tot ha saltat a la premsa internacional. Xavier Novell ha esdevingut la versió catalana del Ralph de Bricassant d’El pájaro espino, el rector que s’enamora perdudament de Meggie Cleary i es debat internament entre la vocació religiosa i l’amor cap a la jove australiana. A Solsona, com en la novel·la —i en la sèrie, clar— hi ha una apassionada lluita entre el desig i el deure, la vocació i la passió. El fet que la seua nova parella, Silvia Caballol, siga autora de novel·les eròtiques no fa més que alimentar el morbo. Si a això li afegim la reputació de Novell (ja saben: teràpies per revertir l’homosexualitat, exorcismes, etc.) i les especulacions del bisbat de Solsona a propòsit que el bisbe podria estar endimoniat, ja tenim tots els ingredients per convertir l’afer Novell en un relat luxuriós rodó. Ja se sap: tira més un pèl de figa que una maroma de vaixell. O que un bàcul pastoral, en aquest cas.
Al capdavall, Novell no ha fet més que sucumbir als plaers mundans i carnals. I això sobta als ulls contemporanis. La de la castedat és una de les tres promeses que els rectors fan per adquirir aquesta condició. Un rector —en aquest cas un bisbe— que s’allita amb una dona transgredeix la norma autoimposada.
Un èxtasi mundà
El ben cert és, però, que la fornicació ha estat ben present en la vida religiosa durant molts segles, d’una manera que, a ulls contemporanis, ens sembla del tot inversemblant. I ho ha estat d’una forma hipòcrita: perquè mentre proclamaven una cosa des del púlpit, en feien una altra a la recambra. “Hi va haver una àmplia tolerància cap al concubinat eclesiàstic; els religiosos gaudeixen de grans privilegis en la societat medieval i en tot l’antic règim; el seu prestigi, autoritat, riquesa i impunitat els permet d’emprendre qualsevol aventura sexual —escriu Toldrà en El plaer de la carn—. Pensem que els monjos urbans —la majoria, des del segle XIII—, lluny de la imatge que en podem tenir, fan una vida molt mundana i gaudeixen de gran llibertat de moviments. El poble, d’altra banda, tenia a les esglésies el centre de la seua vida religiosa, i en part social; la submissió a l’estament religiós era general, sobretot entre les dones. No eren infreqüents en la societat medieval, doncs, els escàndols sexuals protagonitzats per religiosos”.
En l’edat mitjana, explica aquest doctor en Història, era habitual la presència de la concubina oficial, més o menys públicament, del sacerdot. Alexandre VI (1431-1503), el papa Borja, va deixar nou fills i va tenir una vida sexual absolutament dissoluta. El seu successor, Juli II va morir de sífilis, una malaltia de transmissió sexual. Rectors, monges, bisbes fruïen de forma pública o clandestina del coït. A voltes de comú d’acord; a voltes de forma forçada. Hi ha constància que alguns abats, tal com feien els senyors feudals, exigien delmes en forma de fornici. Amb dones, però també amb homes, és clar.
Doble moral
No tots, però, combregaven amb aquestes pràctiques dissolutes. Sant Vicent es posava les mans al cap en veure el frenesí orgàsmic del seus companys. “Que tots se farten de carn e beuen vi, e, lla on entre carn e vi, luxúria prou. Porchs! Porchs! Ypòcrites malvats!”, escrivia, desesperat. Igualment crític es mostrava el franciscà mallorquí AnselmTurmeda, el qual sancionava la doble moral dels monjos que predicaven la monogàmia i practicaven la poligàmia: “Los frares en prenen tantes com en volen”, lamentava.
La proactivitat sexual dels religiosos contrasta a bastament amb els preceptes que marcava l’Església catòlica, pel que fa tant a la seua vida com a la vida que proclamaven per al poble. Aquella Església, com l’actual, manté un discurs que sanciona el plaer, considera la sexualitat quelcom de pecaminós i legitima un model únic de relacions, per la via del matrimoni heterosexual, monògam i indissoluble. Segons escriu Albert Toldrà, “mentre que l’Antic Testament i la tradició jueva són decididament natalistes i no condemnen el plaer sexual, el primer cristianisme s’orienta cap a la virginitat i el celibat”.
Sant Pau, com després sant Agustí, considera contra natural tot sexe fora de la missió reproductiva, i el matrimoni com un mal menor, un remei per a la concupiscència. Ejacular fora de la vagina, tenir pensaments luxuriosos, fornicar els dies prohibits (en el segle VIII 270 dels 365 dies de l’any s’havia de guardar abstinència!)... tot està perfectament ordenat i determinat per la religió. “El discurs cristià —i des de Trento, catòlic— sobre la sexualitat té com a objecte sotmetre-la a l’economia estricta de la reproducció, o, dit d’una altra manera, pretén tant eliminar pràctiques infecundes com prohibir el plaer”, explica Albert Toldrà.
Un celibat contra natura
“L’Església catòlica té una fixació malaltissa pel sexe. Posen el focus en el condó, en l’homosexualitat... i desvien l’atenció dels problemes reals de l’Església i del món, com són la cobdícia, el poder i la corrupció”. Qui parla així és Emilia Robles, coordinadora del Moviment Pro Celibat Opcional (Moceop), una organització crítica amb els estaments eclesials i la seua posició obstruccionista. Ella mateixa es va casar, en la dècada dels 70, amb un rector, Julio Pinillos, i des d’aleshores la parella advoca públicament per un canvi en aquesta matèria. Un canvi que serviria perquè homes com Xavier Novell no hagueren de dirimir-se entre la vocació espiritual i la vocació amorosa. Perquè, al capdavall, el cas del bisbe de Solsona, més enllà del morbo suscitat, situa en el primer pla una pregunta incòmoda per a l’Església: en un context de disminució de les vocacions, té sentit el celibat o és una reminiscència contra natura? No és el celibat un signe més de la incapacitat de l’Església per adaptar-se als nous temps? Fins a quin punt la repressió d’una pulsió humana ha desencadenat els casos d’abusos a menors que han eixit a la llum els últims anys?
“El celibat va en contra de la tendència natural de l’home i de la dona”, diu, taxatiu, HonoriPasqual, membre de l’associació progressista Rectors de Dissabte, per a qui matrimoni i sacerdoci haurien de ser compatibles. Molts rectors obrers, a la dècada dels 70 i 80, van abandonar els hàbits després que en ells impactara la fletxa de Cupido. I avui la qüestió es debat obertament en territoris com Amèrica Llatina o l’Àfrica, on el vot de celibat xoca frontalment amb les tradicions culturals dels territoris. Algunes veus influents han defensat la seua supressió obertament, per bé que la cúria romana es resisteix a obrir aquest meló.
Quin és, en tot cas, l’origen d’aquesta obligació? És en els consecutius concilis de Letrán (1123 i 1139) quan el celibat es va instituir com a norma, per bé que, com apunta Emilia Robles, “van continuar existint matrimonis clandestins”. Aleshores la decisió s’embolcalla d’espiritualitat, com una manera d’assegurar l’absoluta dedicació del rector als designis del senyor i la seua parròquia. “En realitat, però, el celibat tenia com a objectiu preservar el patrimoni de l’Església, perquè, altrament, a la mort del rector les herències podien delmar-ne les propietats”, explica Honori Pasqual. Siga com siga, la realitat és que, tot i la permissivitat primera, a partir del Concili de Trento (entre 1545 i 1563) el celibat s’instaura definitivament en l’Església catòlica.
“El celibat no és contraproduent per se. No ho és quan s’elegeix lliurement, dona igual que siga en l’esfera religiosa o seglar. Però és una opció molt minoritària perquè els éssers humans ens realitzem plenament vinculats a uns altres éssers humans. Ningú és més cristià que un altre per ser més cèlibe”, censura Emilia Robles. Teòloga pastoral i psicòloga, a més d’autora del llibre Nuevos ministerios en la Iglesia, Robles recorda que no hi ha res en les sagrades escriptures que legitime l’exigència del celibat. “No hi ha cap argument evangèlic vàlid que el sostinga —exposa—. Recordem, per exemple, que els apòstols de Jesús estan casats”. De fet, només l’Església romana de ritu llatí occidental prohibeix que les persones casades puguen impartir el sagrament. Ni els anglicans, ni els evangèlics, ni els ortodoxos no estipulen aquesta limitació. Hi ha cap possibilitat en el curt i mitjà termini que aquesta norma salte pels aires? La coordinadora de Moceop creu que el debat està més obert que no sembla i està convençuda que, en un futur no massa llunyà, Roma haurà d’obrir-se a la possibilitat que persones casades exercisquen plenament. “En realitat —assegura Honori Pasqual—, hi ha un consens majoritari a favor de suprimir l’obligatorietat. Si no ho fa aquest Papa, ho haurà de fer el següent. No revisar el celibat seria contraproduent”.