Els Crítics

Sang, terror i vísceres a l'era post-Obama

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Chris (Daniel Kaluuya) és un jove fotògraf que sembla a punt de tastar el reconeixement social del seu talent. Fa cinc mesos que surt amb Rose (Allison Williams, coneguda per ser un dels rostres de la sèrie Girls). Ell és negre, ella blanca; una premissa racial que sembla que no tingui gaire importància en ple segle XXI, després d’haver superat enfrontaments, trinxeres i odis supremacistes indissimulats. O, potser precisament per això, la mateixa premissa d’Endevina qui ve a sopar (Stanley Kramer, 1968) es converteix en un fet molt més transcendent del que pugui semblar a primer cop d’ull. La parella, perfecta i ben avinguda, visita la llar paterna d’ella. Dean i Missy són el model de progenitors perfectes: radiants i hospitalaris, d’alta formació universitària i d’inquietud progressista (“si hagués pogut, hauria votat Obama una tercera vegada”, diu Dean a Chris). De cop, però, alguna cosa fa trontollar aquest oasi de complaença i amabilitat de la família Armitage, en un in crescendo sostingut que manté la sensació d’ofec fins a l’esclat definitiu, just després d’una asèptica festa que els amfitrions organitzen a casa. El servei es compon d’afroamericans; i els convidats, llevat d’un condescendent gigoló, són tots blancs i mostren un comportament inquietant (“el negre està de moda”, diu un dels presents a l’àgape on tothom sembla interpretar un paper).

Com un bisturí, el fil narratiu ens mostra alguna cosa més que una història de deliris psicòtics, de societats secretes o de doctors amb vocació divina. No és un assumpte de terror gore o de serres mecàniques amb un emmascarat àvid de sang. No ho és, perquè no cal perdre el món de vista: la realitat és molt més eixordadora que qualsevol opereta plena de girs, focs artificials i dolls de sang. El cert és que Estats Units abandona l’era Obama i entoma un temps de convulsió imprevisible, amb Donald Trump al capdavant i el club del rifle a la rereguarda. Un president que ha demostrat no tenir gaire miraments per afrontar assumptes espinosos com el conflicte racial, la immigració o l’assumpció de la diferència, un dels batecs immanents d’un país tan divers —i històricament irascible— com el que presideix. Temps després de gestes com la victòria davant Hitler als Jocs Olímpics del 36 de Jesse Owens —amb una curiosa rellevància dins la trama— o de la dignitat de Rosa Parks en aquell autobús on es va negar a cedir el seu lloc a un blanc, la realitat no para de parlar-nos d’un conflicte amb una exigua voluntat d’esmena. Fa poc menys d’un any, el país bullia i protestava enèrgicament pels abusos policials a la comunitat negra, ara amb la reiteració catòdica de les imatges, omnipresents als telenotícies més insaciables. I aquest és el quid d’una sàtira que sembla frívola, però que té una essència mordaç, malgrat la previsibilitat de l’encaix argumental.

Del magnífic pròleg inicial a la resolució, Déjame salir és una obra hipnòtica, amb el sarcasme de tenir en primer pla la sordidesa dels sectors més “progressistes” de la societat estatunidenca. El racisme encobert. A cop de geni i sense complexos, Peele mostra un talent en ebullició —provinent de la comèdia i destinat a ser una estrella— i aconsegueix que el so d’una cullereta de te sigui tan esglaiador com el pitjor dels espasmes guturals d’una nena exorcitzada. Perquè el terror és un assumpte que té més a veure amb les pors que ens connecten a l’angúnia de viure que a la fantasia d’allò que podria ser.

Get Out 

Direcció i guió: Jordan Peele

Títol estrena: Déjame salir

Any: 2017

Durada: 103 minuts

Estats Units

Música: Michael Abels

Fotografia: Toby Oliver

Repartiment: Daniel Kaluuya, Bradley Whitford, 

Allison Williams, Catherine Keener, Betty Gabriel, 

Caleb Landry Jones. 

Gènere: Terror, thriller, racisme 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.