-Vostè va ser regidor del PSC entre el 2011 i el 2013, i abans ja va desenvolupar certa trajectòria en el partit. Se li fa estrany governar amb el PSC, però en condició d’aliat?
-No, perquè tinc la sensació que ha canviat més el PSC que jo. Quan jo m’hi vaig incorporar als noranta, el PSC era un partit molt ampli. Representava aquell vell somni del Pasqual Maragall d’aconseguir fer quasi un partit demòcrata que aglutinés corrents molt plurals tant del catalanisme com de l’esquerra. En un moment donat, el PSC es contrau tant per l’eix social com pel nacional. I aquell partit tan plural, que sumava gent procedent de distintes tradicions polítiques, es va quedar més reduït en l’espectre ideològic. Això va fer que molta gent sortíssim del PSC. Ara, és lògic tenir-los com a aliats.
-Com va arribar a Barcelona en Comú?
-Jo vaig tenir una gran alegria quan el 2015 Ada Colau va guanyar l’alcaldia. Pràcticament no la coneixia de res, però em semblava que aquesta ciutat, des que Pasqual Maragall va plegar [el 1997], tot i els intents de Jordi Hereu [2006-2011] de tornar a il·lusionar la ciutat amb un projecte transformador –després Xavier Trias [2011-2015] penso que va fer un manteniment de l’estructura i poca cosa més–, calia situar novament les prioritats que tocaven, i això és el que l’Ada va aconseguir. El 2015, l’únic partit que, d’una manera decidida, portava en el programa qüestions com ara l’habitatge, l’emergència climàtica i la mobilitat era el seu. A Barcelona, que s’havia quedat una mica adormida, li convenia una sacsejada. Quan Ada Colau va guanyar aquelles eleccions es va reunir amb molta gent de la ciutat per prendre-li el pols, i em va demanar veure’ns. Jo li vaig dir que estava disposat a ajudar des de fora el que calgués, tal com hauria fet amb qualsevol altre alcalde d’esquerres. Em va demanar si volia incorporar-me com a gerent municipal, i em va semblar que la meva experiència en la gestió pública podia ajudar el seu projecte. I així va començar la història. El 2019 em van demanar incorporar-me a la llista, després que Gerardo [Pisarello] i [Jaume] Asens haguessin marxat a Madrid.
-Va arribar a rebre oferiments per part d’altres partits?
-L’any 2015 vaig rebre un oferiment per part d’Esquerra Republicana, concretament d’Alfred Bosch. No ho vaig veure clar i vaig dir que no. Després va sorgir allò de la gerència municipal, un càrrec més executiu, i m’atreia més. Allà vaig conèixer un equip de gent amb una capacitat i una energia desbordant. Quan vaig marxar de l’Ajuntament el 2013, pensava que aquell era un capítol tancat, però després vaig connectar amb una nova generació més jove que jo –en l’etapa anterior jo havia estat el jove– i no em penedeixo gens d’aquella decisió.
-Es va incorporar a les llistes en les últimes eleccions, les del 2019. Podria haver governat amb un altre excompany seu, tant al PSC com al Moviment d’Esquerres, Ernest Maragall. Li hauria agradat?
-I tant. L’Ernest moltes vegades intenta marcar moltes distàncies. Nosaltres ho vam proposar després de les eleccions: allò que tenia més sentit era fer un govern ampli d’esquerres, si teníem en compte els resultats. De fet, és el que s’ha acabat imposant en la quotidianitat, perquè els grans acords els hem fet amb els vots del PSC, dels comuns i d’ERC. Amb diferències entre nosaltres, és clar, però amb moltes coincidències també. Jo em sentia molt còmode amb aquell PSC que ho representava una mica tot. Als anys noranta hi havia una frase que a mi m’agradava molt: el PSC era el millor partit que millor representava la societat catalana. N’hi havia de tot: gent jove, gent gran, del camp, de la ciutat, professionals de tota mena, un catalanisme molt divers... Jo en aquell PSC estava en l’ala més catalanista i més d’esquerres, però m’hi sentia còmode. Crec que les societats cada vegada són més plurals i ens hem d’acostumar a treballar amb gent que està en la nostra onada de pensament però amb la qual, probablement, hi ha diferències.
-S’esperava el desenllaç de la investidura d’Ada Colau gràcies als vots de Manuel Valls?
-Em va sorprendre molt que l’Ernest Maragall no ho proposés. Aquesta idea que ell, com que havia guanyat per uns pocs vots, ja tenia la investidura garantida... Miri, jo sempre dic una cosa: vam arribar al dia de la investidura i l’Ernest Maragall tenia garantits 15 vots, els del seu partit i els de Junts; i l’Ada Colau en tenia 18, 10 dels comuns i vuit del PSC. Que Maragall pensés que aprofitant una particularitat de la llei amb 15 vots seria alcalde i no oferís cap pacte em va sorprendre venint d’ell. Crec que amb un resultat tan ajustat, amb un empat a regidors, hi hauria hagut un desenllaç diferent si ERC no hagués volgut acaparar-ho tot.
-Pensa que aquesta legislatura està sent més complicada que l’anterior per a l’alcaldessa Ada Colau?
-No. Portem dos pressupostos i una modificació de pressupostos aprovada, un amplíssim consens en polítiques d’habitatge, un acord molt majoritari en temes de transformació urbana i per fer front a l’emergència climàtica, hem tingut acord per engegar una energètica pública –la primera que s’engega al nostre país, tant de bo la Generalitat fes el mateix... Els nivells d’aprovació de propostes al plenari són molt superiors al primer mandat d’Ada Colau, i les majories també. Per la força dels fets ha acabat passant el que hauria d’haver passat a la investidura, i és que hi ha una clara majoria progressista que es va manifestant cada dia. Hi ha hagut un pacte cultural subscrit per tots els grups, cosa que no havia passat en la història de la democràcia a Barcelona. Recordo que només hi va haver un pacte cultural, promogut pel conseller Joan Rigol (1984-1985) que li va costar el càrrec, perquè Jordi Pujol se’l va carregar a l’endemà. En educació estem treballant per fer el mateix, i crec que també ens en sortirem. També és cert que les relacions amb la Generalitat durant aquest mandat estan sent bones. I tinc esperances, malgrat les diferències, que tant amb el Departament d’Educació com amb el de Cultura hi haurà molts acords. Sempre dic que cal veure els programes dels partits del 2019, especialment dels progressistes. Eren calcats al programa dels comuns el 2015: tothom parlava d’habitatge, de segregació territorial, de mobilitat sostenible, d’emergència climàtica... El marc polític de quines són les prioritats ha canviat en el conjunt dels partits, i aquest és el gran èxit dels comuns.
-Parlava de les relacions amb la Generalitat, que compta amb un nou Govern des del maig. Són més fàcils ara les relacions que amb l’executiu anterior?
-Amb el president Aragonès segur que seran més fàcils. Amb el president Torra era molt difícil. Va ser un no-president, una persona amb qui era pràcticament impossible mantenir una conversa sensata sobre qualsevol tema que afectés les dues institucions, tot i que es van fer acords importants i significatius. I pel que fa a les conselleries, hi ha hagut molts bons acords, com ara el tancament de la Model o la cessió d’uns solars per a la construcció dels equipaments penitenciaris a la Zona Franca. Vam fer arribar el metro a la Marina gràcies a un acord de finançament amb la Generalitat, hem pactat el tramvia per la Diagonal, cosa que semblava impossible i que molts partits han acabat aprovant després d’estar-hi en contra... Crec que amb la Generalitat sempre hi ha hagut bons acords, i ara no espero que sigui d’altra manera.
-Vostè defensa molt l’obra del seu predecessor, Joan Subirats. Continuarà la seua tasca, la complementarà...?
-Plena continuïtat. A més, seria absurd que quan falten dos anys per a les eleccions ara volguéssim capgirar el mitjó. I a més, tot el que ha fet el Joan està en la línia del que s’ha de fer avui en les polítiques culturals, que és, sota aquesta perspectiva dels drets culturals, situar el ciutadà al centre i entendre que el ciutadà no és només un receptor de cultura, sinó que n’és receptor i actor alhora, i avui aquestes pràctiques més comunitàries són essencials. La formació artística genera pedrera i capital cultural, no tant que hi hagi una orquestra que toqui excel·lentment, cosa que és molt important. Però tan important és tenir una bona orquestra com que les pràctiques musicals entre la ciutadania siguin generalitzades. Aquí el Joan va fer un enorme esforç per unir educació i cultura, que per mi és una aliança indispensable; va activar tots els programes culturals dins de les escoles i, alhora, va fer que tots els equipaments culturals tinguin una perspectiva educadora cap a les famílies, escoles, nens, gent gran... Cal fugir d’aquesta idea de consum cultural, perquè la cultura és una pràctica, és un cultiu, tal com comprovem amb el significat etimològic de la paraula. I per tant, la representació activa l’hem de cuidar, perquè es garantia de solidesa des del punt de vista cultural. De manera complementària, crec que el nostre ecosistema cultural té una cosa molt important: una llengua pròpia, una tradició cultural que no està tancada ni aïllada, sinó relacionada amb les cultures que ens envolten –més d’un 25% dels barcelonins han nascut fora de l’Estat espanyol– i la tradició s’ha mantingut al llarg dels anys. Una tradició que no és només de Barcelona, sinó de tot Catalunya, i la compartim amb territoris del nostre voltant. Per tant, la idea d’articular i defensar la cultura catalana és un tema molt important. No m’agradaria que amb el conflicte que estem vivint per les relacions entre Catalunya i Espanya s’entengués que la cultura catalana és la cultura dels independentistes, i que els que no ho són han de tenir una altra cultura. No. Aquesta és una terra de pas, la cultura catalana ha acollit gent de molts indrets i convida a participar-hi i a formar-ne part. Això per mi és molt important, i més encara en el context que estem vivint. I aquest potser és un complement a les polítiques que ha desenvolupat Joan Subirats.
-Per articular les relacions culturals de Barcelona amb altres territoris, caldria fer-ho amb altres territoris de parla catalana?
-Per descomptat. Per mi això és fonamental. És una conseqüència, segurament, d’una articulació política fragmentada. L’Institut Ramon Llull, i considero un gran encert que l’Ajuntament de Barcelona s’hi incorporés, ho resol amb la projecció internacional de la cultura catalana. Però, en canvi, això altre ho tenim poc articulat portes endins. Per tant, aquesta idea de corredor cultural, davant una capital de l’Estat que ha esdevingut una aspiradora de recursos i de poder no només econòmic, sinó també cultural, hi ha un paper que ens convé desenvolupar. Perquè, a més a més, la llengua catalana no està passant per un dels seus millors moments. Soc conscient que hem passat per èpoques encara pitjors, però cal treballar com qualsevol altra cultura minoritària del món. I quan tens aquesta articulació política fragmentada, és encara més important que el soft power trobi estructures flexibles que permetin forçar una mica aquest intercanvi entre programacions teatrals, musicals, editorials...
-Ha parlat, o té previst parlar, amb els regidors de Cultura de ciutats com ara València, Palma o d’altres?
-Ho tinc previst. Tinc moltes ganes de mantenir una conversa amb els regidors de Cultura, tant de Palma com de València, per veure de quina manera ho podem fer. No voldria que això s’interpretés com que Barcelona vol erigir-se com a res. Ara tot està més distribuït, no hi ha aquestes polaritats i cal cooperar de manera horitzontal. Però em sembla que és essencial afegir al corredor mediterrani econòmic la capa de la cooperació cultural, i seria el millor senyal en el context polític que estem travessant.
-A escala metropolitana, què pot fer Barcelona per connectar culturalment amb la resta de ciutats de l’Àrea?
-Molt. Sempre s’ha pensat, perquè les grans capitals europees s’han articulat d’aquesta manera, que les àrees centrals de les grans ciutats han d’acumular tot el capital cultural. Aquí tenim un avantatge: l’Àrea Metropolitana de Barcelona són 36 municipis, però la regió metropolitana, que cada vegada és més la ciutat en termes geogràfics, econòmics, socials, etc., és equivalent a la gran metròpoli parisenca i d’altres. I és un gran motor europeu. Per això, caldria tenir grans centralitats culturals distribuïdes per tot aquest territori. Quan vam guanyar el Manifesta, la biennal nòmada europea, vam dir que s’havia de fer a nivell de regió metropolitana, i que s’havien de fer coses a Granollers, Terrassa, Mataró... Això és fonamental. Cada vegada ens ha d’interessar més el que passa en altres indrets d’aquesta gran ciutat. Estic convençut que els grans equipaments culturals del futur es faran fora del municipi de Barcelona, i seran tan barcelonins com el MNAC o el MACBA. El gran equipament que està cridat a ser la gran centralitat i polaritat cultural, no hi ha cap dubte, són les tres xemeneies de Sant Adrià de Besòs. No crec que ningú pugui imaginar un millor indret; totes les grans ciutats europees han reciclat aquest patrimoni industrial. És cert que molta gent ho troba molt lleig, però és la Sagrada Família civil que tenim a Barcelona, un edifici que acumula memòria obrera, un dels àmbits que més immigració va acollir, i estic convençut que d’aquí a uns anys acabarà sent una de les referències arquitectòniques. Ja voldrien els londinencs que la Tate Model tingués el paisatge marítim que tenen les torres de Sant Adrià. Alhora, si ens anem a l’altre riu, al Llobregat, la Casa Gomis de la Ricarda està cridada a ser un dels equipaments culturals de referència. Si estigués a qualsevol ciutat europea estaria museïtzada. Cap dels dos indrets estan dins del municipi de Barcelona, però són tan barcelonins com el CCCB. Per tant, les centralitats culturals s’han d’escampar. El que més m’agrada de Barcelona respecte a París és que a París, així que t’allunyes del centre, veus com la ciutat perd glamur i et vas trobant amb urbanitzacions més que amb ciutat. A Barcelona això no li passa: si te’n vas a Cornellà veus un centre cultural potent, una plaça de l’Ajuntament i una centralitat. El mateix passa si te’n vas a una altra ciutat. Això és potentíssim per tenir-ho tot a prop. Per fer la ciutat dels 15 minuts és fantàstic.
-En canvi, la mateixa AMB és un gran exemple de centralitat, atès que sempre la presideix l’alcalde o alcaldessa de Barcelona. Això ha de canviar? S’hauria de fer aquesta tria per sufragi universal?
-Aquest és un gran debat. Jo soc vicepresident de l’AMB i estic coordinant el sisè pla estratègic de la regió metropolitana de Barcelona, de la Barcelona de cinc milions, perquè ens va semblar que tenia poc sentit fer-ho només amb els 36 municipis de l’AMB. Tractarem temes de governança com de quina manera s’ha de governar aquest territori. Jo no optaré per una opció en concret, però sí que dic que si ens creiem això que diu la Constitució espanyola, que la democràcia se sustenta sobre els pilars del Govern de l’Estat, el de les autonomies i el municipal, al govern municipal no només hi ha els milers de municipis que té Espanya i els centenars que en té Catalunya, sinó innombrables organismes –consells comarcals, diputacions, vegueries, àrees metropolitanes...– que fa que sigui molt difícil, perquè tens la governança molt fragmentada. Aquest és un problema que s’ha d’abordar. I és molt complicat fer-ho. La meva opinió és que a Catalunya la vegueria pot agafar una importància significativa com a govern local que aglutini aquest nivell entre el municipi i la Generalitat. Però a vegades als alcaldes no els agrada sentir opinions com aquesta, i volen més recursos i competències. Però, com? A la ministra d’Hisenda li hem d’exigir alguna cosa concreta. Potser caldria fer alguna proposta de racionalització dels governs locals. Aquest és un tema que es dona a tot Europa.
-Parlem de llengua. En alguns àmbits s’ha vist malament que l’Ajuntament dedique homenatge a autors en llengua castellana desapareguts, com ara Juan Marsé o Carlos Ruiz Zafón, i no a dramaturgs que feien servir el català, com Josep Maria Benet i Jornet.
-Penso que s’ha d’homenatjar tant el Josep Maria Benet com el Juan Marsé. Me’ls sento tan propis l’un com l’altre. Marsé escrivia en castellà, però no entendre que la seva aportació a la cultura té un component que explica la nostra societat és no entendre Marsé. El mateix podríem dir de Manuel Vázquez Montalbán. I el Josep Maria Benet, exactament igual. Hi ha gent que té ganes d’obrir polèmiques on no n’hi ha.
-La queixa era pel fet que s’havia homenatjat a uns i no a l’altre.
-Potser per motius conjunturals un any es va pensar així. No dic que tot ho fem bé. Però em sembla una mica absurd. Si entenem la cultura catalana com una cosa tancada i excloent, farem disquisicions d’aquest tipus. Això no vol dir que la defensa de la llengua no estigui al davant de tot, perquè és el nostre principal patrimoni, i això fa que en un context de globalització aquestes llengües parlades per menys gent hagin d’estar més protegides. I sobretot fer-les guanyar prestigi. Mai per imposició, sinó perquè parlar català sigui font d’oportunitats.
-Una enquesta recent de l’Ajuntament assegura que només el 28% dels joves de la ciutat parlen el català de manera habitual. Què pot fer l’Ajuntament per evitar que aquesta xifra baixe encara més?
-Jo crec que cal mantenir una cosa que va ser un dels grans acords de la transició i que, malauradament, la situació política que hem viscut els darrers anys no és que l’hagi anul·lat, però s’ha escardat una mica. Parlo de la immersió lingüística. Recordo perfectament la defensa que en va fer la Marta Mata (1926-2006), sobretot de la convivència. La immersió lingüística tenia el sentit de no separar les persones per la llengua que parlen, de fer que una sola llengua identifiqui, aglutini i permeti una cohesió, tot i que en parlem més, de llengües. Tots els que dubtin de la immersió, en comptes d’escoltar algunes de les bajanades que s’han dit sobre les seves mancances, els recomanaria que llegissin Marta Mata, una pedagoga excel·lent que treballava amb conviccions educatives. I, després, s’ha d’aconseguir que el català sigui la llengua de prestigi, perquè la recepció per part dels qui hi arribin –que hi continuaran arribant, perquè sempre hem estat terra de pas–, s’hi afegeixin per plaer, sense estigmatitzar. Per això cal reivindicar-ho no des d’una part, sinó com a col·lectiu. Jo continuo convençut que Barcelona és una capital internacional no per les exposicions universals, no pels Jocs Olímpics –que es van fer molt bé–, sinó perquè és capital d’una cultura. Subscric totalment les paraules de Josep Ramoneda: «Barcelona seria Marsella sense Catalunya i Catalunya seria la Provença sense Barcelona». Barcelona no tindria aquest alè de capital global si no tinguéssim una cultura pròpia.
-Abans li preguntava per les seues relacions amb el Govern català. Com ho són amb el Govern espanyol, i concretament amb el ministre de Cultura, Miquel Iceta?
-Ens coneixem de fa molts anys i són bones. Tenim opinions diferents, com no podria ser d’altra manera, però les relacions són bones. Tenim una cosa molt important amb el Govern espanyol, i a més a més jo vaig participar-hi directament en la negociació, que és la recuperació del conveni de cocapitalitat cultural que s’havia perdut amb els governs del Partit Popular (2011-2018). La carta municipal de Barcelona estableix que l’Estat haurà de finançar de manera extraordinària les grans institucions culturals barcelonines, i això es va fer durant uns anys amb el Govern de Zapatero (2004-2011). Després es va acabar amb el Govern Rajoy i ara s’ha pogut tornar a recuperar. Estem ultimant els detalls del primer any, que serà el 2021, i ells tenen el compromís de continuar-ho els propers anys. Hi ha també altres qüestions, com ara la Biblioteca Central Urbana. Jo vaig participar molt activament l’any 1999 en l’aprovació del Pla de biblioteques. En aquell moment pràcticament no hi havia cap biblioteca pública, i aquell Pla deia que hi hauria una biblioteca central urbana, 10 biblioteques de districte i fins a 40 biblioteques de barri. Tenim les 10 biblioteques de districte, 30 de barri i no tenim la Biblioteca Central Urbana, que és la que havia de finançar el Ministeri de Cultura. Aquesta serà una exigència i serem gota malaia per aconseguir-ho. Almenys per començar les obres en aquest mandat.
-Què pensa de l’Hermitage? Hi haurà un acord perquè l’espai que en un principi havia d’acollir aquest gran museu esdevinga un lloc per ajuntar cultura, tecnologia, ciència, innovació i projectes emprenedors d’aquest tipus? Sobretot tenint en compte que hi ha un debat molt alterat al voltant de la qüestió.
-Crec que hem de deixar passar una mica de temps. I crec que sí. El territori en què s’havia d’instal·lar l’Hermitage no l’administra la ciutat, cosa que és una anomalia, i és molt important, perquè té una centralitat simbòlica. És un lloc representatiu, més enllà de l’ús, i en aquests tipus de llocs s’ha de pensar molt què s’hi fa, perquè representa allò que projecta la ciutat. Aquella zona té un element que representa una etapa de Barcelona, que és l’Hotel Vela. En aquell moment, Barcelona va optar per terciaritzar la seva economia, per obrir-se al turisme com una font de riquesa. Aquell és el símbol d’una determinada Barcelona. Però crec que avui hi ha un consens absolut sobre el fet que, sense haver de carregar-nos allò –ni de bon tros–, avui l’aposta ha de ser una altra. L’única cosa que demano al Port és que l’edifici o l’equipament que s’ubiqui en aquell espai sigui la bandera de la Barcelona del futur que volem. Un projecte que barregi ciència, cultura, societat, arts, tecnologia etc. –que és el que està proposant la Unió Europea– seria el que més consens acumularia al país, perquè hem de trobar un model econòmic i productiu i una manera de viure diferent.
-Per acabar, fa uns dies, l’alcaldessa Ada Colau va descartar, de manera contundent, la possibilitat de fer un nou referèndum d’autodeterminació. «La gent no està per tonteries», va dir. Què en pensa?
-El que penso és que no va dir això, sinó que no es donen les circumstàncies perquè avui se celebri un referèndum. I això crec que ho sap tothom, encara que alguns ho dissimulin. Quan Colau parla de «tonteries» no es refereix al referèndum. S’ha de veure l’entrevista en directe. El que va dir és una cosa que jo sé, i també ho sap tot l’independentisme: avui no es donen les condicions per celebrar un referèndum legal que pugui provocar un canvi d’estatus polític al país. I que hi ha hagut una repressió injusta, denunciable i absurda per part de l’Estat no està en dubte. Ni que la presó i l’exili és una injustícia a ulls de qualsevol demòcrata. Ara, l’independentisme s’ha equivocat d’estratègia d’una manera rotunda. L’espectacle que està fent amb les picabaralles és impressionant. De la suma de tot plegat, avui no hi ha condicions per fer un referèndum. Hem de trobar el camí per anar recuperant quotes d’autogovern, tal com comentava Jéssica Albiach. Si l’aeroport i el port es gestionessin des de Catalunya anirien millor. Segur. Això també significaria recuperar sobirania i guanyar espais a poc a poc amb grans acords. Hi ha una ocasió d’or amb negociacions pressupostàries, i l’única cosa que fan és barallar-se entre ells. D’altra banda, tampoc no es poden dir barbaritats com que aquests últims 10 anys han sigut els pitjors en 300 a Catalunya. És quasi un insult per a un país que ha patit dictadures, morts, camps de concentració... No sé què es pot fer perquè la gent deixi de dir bestieses.
-Finalment, seria bona notícia per a Catalunya en Comú que Colau repetira com a candidata a l’alcaldia de Barcelona el 2023?
-Això ho ha de dir ella. Jo sempre he dit que una transformació social potentíssima en termes de mobilitat, d’espai públic, de barris, d’habitatge públic... tot això necessita l’alè de les grans transformacions. Jo sempre dic que Colau ha complert mig mandat de sis anys, perquè en falten altres sis per acabar de consolidar la segona gran transformació que hem tingut a Barcelona en democràcia. La primera va ser la transformació olímpica. Ara és la transformació de la manera de moure’ns, de treballar, de viure, del model productiu, però és una transformació de la mateixa envergadura i compartida amb moltes altres grans ciutats europees preocupades per adaptar-se a un context diferent.
