Km 102. El Pinell de Brai. Si Miravet se situa a uns modestos 19 metres d’altitud sobre el nivell del mar, el Pinell de Brai, per contra, supera per poc la cota dels 170 metres. Significa, com podreu imaginar, que la carretera que enllaça ambdues poblacions descriu una ascensió persistent.
Pel Pinell de Brai penetrem a la comarca de la Terra Alta. La vila ostenta un marcat caràcter vinícola —els seus caldos pertanyen a la DO Terra Alta—, simbolitzat per un reclam arquitectònic de primer ordre: el celler cooperatiu signat per Cèsar Martinell, una de les tantes catedrals del vi projectades per l’insigne arquitecte de Valls. A la comarca Martinell rubricà, a més, el de la capital, Gandesa, la qual assolirem en pocs minuts per la C-43, una carretera ràpida i utilitària.
Gandesa arrenglera els elements importants del municipi al llarg d’aquesta artèria: bars, comerços, el Museu de la Batalla de l’Ebre, l’estació d’autobusos i el celler cooperatiu. La visita al Museu es fa imprescindible, per tal de copsar la magnitud de la que fou la batalla més cruenta de la Guerra Civil, que deixà paisatges de la destrucció, com el Poble Vell de Corbera d’Ebre, a cinc quilòmetres. A la Terra Alta, altres espais tematitzats aproximen el visitant a l’episodi bèl·lic: a la Fatarella, Vilalba dels Arcs, Batea, al coll del Moro, o a la cota 705.
Des de Gandesa, encara, podrem fer una incursió al santuari i balneari de la Fontcalda: el camí suscita tant o més interès que el lloc. Retrocediu uns quilòmetres per la C-43, en direcció a l’Ebre, i a la dreta naix el camí asfaltat del santuari. Discorre pels contraforts de la serra de Pàndols, exabrupte rocós de primera magnitud —on s’ubica la cota 705 i el monument a la Pau. L’asfalt s’estreny progressivament, flirteja amb el buit i en assolir la carena —un fil calcari ben esmolat— desafia la gravetat amb actitud funàmbula. La resta del trajecte es resumeix en una baixada exageradíssima que aconsegueix desescalar aquesta muralla per mitjà de revolts violents. El descens als inferns es contraposa amb l’absoluta bondat del lloc: enmig d’un entorn hermètic, claustrofòbic, s’ubica —com un oasi— el santuari, destinació espiritual de tantes romeries de la contornada. Completen el conjunt un restaurant, l’antic balneari i un grapat d’habitatges per als estadants. Al seu redós, s’oculta la raó del seu nom: una surgència d’aigua brolla a 25 graus i posseeix solvents propietats curatives. I a més, hi ha un riu i els seus estrets: el Canaletes, que discorre entre penyals continguts, per la base dels quals un camí excavat a la roca en facilitarà la descoberta.
Km 132. Horta de Sant Joan. El camí del santuari és un cul-de-sac, a no ser que hi arribem en bicicleta. Si és el cas, podríem continuar l’excursió per la Via Verda de la Val de Zafán, que discorre pel marge oposat del riu. L’artèria ciclista és molt freqüentada pel turisme actiu i familiar, predisposat al pedaleig sense excessos, i ha esdevingut un dels màxims atractius de la comarca. Recorre els paisatges més espectaculars de la Terra Alta —la falda del massís del Port, amb les Roques Benet, el reguitzell de parets i congostos i, despenjada, la muntanya de Santa Bàrbara d’Horta de Sant Joan. Per la Via Verda —igualment per carretera—, accedirem a Bot, però és sobretot des d’Horta de Sant Joan i d’Arnes, d’on obtindreu les millors panoràmiques del Port. Aquests dos pobles concentren una quantitat important de turistes, pel fet de ser dos dels principals accessos al parc natural. Horta de Sant Joan preserva, d’altra banda, la memòria de Picasso. El malagueny s’hi estigué en dues ocasions: la primera, el 1898, malalt d’escarlatina i convidat pel seu amic Manuel Pallarès per a fer salut. Però fou durant el segon sojorn, el 1909, quan Picasso treballà intensament en la gestació de la tècnica cubista, recorrent als paisatges locals com a motiu d’inspiració. A l’antic hospital d’Horta de Sant Joan, d’estil renaixentista, s’hi presenta un recorregut pels treballs de l’artista vinculats aquesta terra.
A pocs quilòmetres, Arnes tanca Catalunya per ponent; se situa al peu del massís del Port i al límit de la frontera administrativa amb Aragó, que coincideix amb el riu Algars, de curs rítmic i serpentejant.
Destaca per la situació privilegiada i l’accés directe al Parc Natural del Massís del Port. Si us hi atanseu, no dubteu a explorar el riu Estrets i el riu de les Valls, custodiats tots dos per murs de conglomerat d’una verticalitat subjugadora.
Podrem acabar el periple transitant pels confins de la Terra Alta. Hi fan acte de presència Caseres i Batea. Aquest darrer sorprèn: de presència distingida, l’actual plaça de Catalunya fou, en temps de muralles, coneguda com el pla dels Corrals. Quan la vila cresqué, ara fa tres segles, a la plaça s’hi construïren sòlids casalots familiars, com el d’Alcorisa. Si penetrem en la trama històrica, porxos com els del carrer Major i del carrer del Mig —amb arcs gòtics—, com també carrers coberts, com el de Cavallers, garanteixen un refrescant joc d’ombres i clarobscurs. Alguns portals —el de la Vila i de Ca l’Àngel— completen el conjunt. No finalitzeu el viatge sense visitar el Centre d’Interpretació Hospitals de Sang, també a Batea, integrat a la xarxa d’espais de la Batalla de l’Ebre. Recuperar la memòria històrica del conflicte bèl·lic, el millor tribut que hom pot retre a aquesta terra.
