Km 74. Benifallet. Ara sí. Abandonem Tortosa, inici del nostre viatge, al fil de les aigües de l’Ebre i pel seu marge esquerre. Riu amunt, superem Bítem i Tivenys, i el tarongerar opulent. Xerta es troba a la riba oposada; l’assut homònim intercepta l’Ebre al peu del coll de Som, un port mínúscul de carretera que enllaça amb Benifallet. Atanseu-vos a l’assut; un camí hi mena. L’obra hidràulica abraça de biaix el riu en tota la seua amplitud i és el punt d’origen dels canals de la dreta i l’esquerra de l’Ebre.
Acte seguit, un estretament rocós, l’anomenat pas de Barrufemes —precisament el que esquiva el coll de Som—, ha representat històricament un punt estratègic de control: els fenicis hi instal·laren un assentament comercial —el poblat d’Aldovesta—, i no lluny els ibers bastiren un poble fortificat. La millor manera d’arribar-hi serà des de Benifallet, a bord del llagut d’ús turístic que té parada a la vora del jaciment en qüestió.
I arribem a Benifallet. S’hi respira una quietud contagiosa, que es multiplica quan ens deixem portar per la contemplació de l’espai fluvial. El poble ha potenciat al llarg de la darrera dècada els seus encants naturals i culturals, per a captar l’atenció del foraster. Com a mostra, les coves Meravelles o la serra de Cardó, dos elements indefugibles.
Reprenem la carretera, sempre riu amunt. Uns quilòmetres enllà, desemboquem a la C-12, coneguda com l’eix de l’Ebre. Aquesta via, ampla i majoritàriament sense encant, connecta el corredor mediterrani amb Lleida i, per això mateix, la presència constant de trànsit pesat la fa poc agradable a la conducció contemplativa.
A Rasquera farem bé d’aturar-nos-hi. El poble es distingeix pels seus pastissets, delicioses crestes farcides de cabell d’àngel, característiques de les Terres de l’Ebre; i per la cabra autòctona: la de Rasquera és la coneguda cabra blanca, de proporcions mitjanes i l’única autènticament originària de Catalunya. Els 6.000 exemplars actuals alerten que es tracta d’una raça en perill d’extinció. Va gaudir de certa hegemonia allà cap als anys 50 del segle passat, quan el cens superà els 30.000 caps. La cabra és protagonista de la Fira Ramadera i d’Artesania que recupera la memòria de quan Rasquera fou centre de compravenda de bestiar al segle XIX. Des de 2011, el consistori col·labora amb l’Associació de Ramaders de Cabra Blanca de Rasquera per a la recuperació del remugant local.
Des d’ací, i abans de continuar el periple, podrem ascendir al balneari de Cardó, a nou quilòmetres de distància, al cor de la serra de Cardó i als peus de la Creu de Santos (942 m), punt culminant d’aquestes muntanyes.
Hi haurà qui, des de Rasquera, vulga eixir al litoral; caldrà que es dirigesca al Perelló, d’arrelada cultura oleícola i de la mel. El paisatge que el separa es redueix a un tapís d’olivera sobre terra blanca i llum encegadora. El litoral perellonenc —el poble es troba a l’interior— crea un espai de cales diminutes, respectades, d’aigües cristal·lines; en ocasions, el pi arriba arran d’aigua; en d’altres, ho fan els bancals d’oliveres, pulcres i ordenats, que esglaonen la muntanya amb ressons d’una profunda mediterraneïtat, clàssica i tòpicament hel·lenitzant.
Nosaltres ens mantindrem fidels a l’Ebre durant uns quilòmetres més. El travessarem pel pas de barca de Miravet, l’últim transbordador sense motor que sobreviu en aquest riu. Dos llaguts —l’Isaac Peral i el Monturiol—, una plataforma, un canyís i poca cosa més componen l’embarcació, que avança amb la força del corrent d’aigua i la destresa del barquer.
Una llarga recta d’asfalt porta des de l’embarcador fins a Miravet. La visió del poble submergint-se en el riu no pot ser més arriscada: el nucli s’arrapa al penya-segat i, com si es tractara d’una solució líquida, la seua estructura vessa des del castell —una fortalesa monestir del segle XII. L’església, renaixentista, representa el punt més elevat d’un recorregut urbà costerut pel Cap de la Vila, amanit de carrers porxats, placetes i algun mirador sobre l’Ebre. Visiteu el carrer del Banc, on els influents jueus tortosins posseïren residències. Al peu del nucli històric, la plaça Major, en fi, s’obre a l’Ebre, atorgant una perspectiva única del poble.