Amb el present capítol, iniciem el viatge per les comarques de Tarragona. La geografia —ho constatareu amb el pas dels quilòmetres— abraça una varietat de paisatges i realitats ben diversa: des de les terres abruptes del massís del Port fins a la bondadosa ruralitat vinícola de l’Alt Camp, o l’escenari atapeït i atrafegat del litoral central. Comencem, doncs, el periple des del sud, amb l’Ebre com a eix vertebrador i les fronteres amb el País Valencià i l’Aragó com a límits administratius, que no culturals.
No hi ha dubte que, en aquesta latitud, Tortosa fa gala del seu caràcter capitalí: la transcendència històrica i la presència de la ciutat com a frontissa —frontissa de cultures, frontissa històrica d’intercanvi comercial maritimofluvial, frontissa entre les terres d’interior i litorals—, així com la innegable equidistància entre València i Barcelona, l’han convertida en punt estratègic ineludible. Per Tortosa van aconseguir que passara el ferrocarril quan es va construir la línia fèrria entre Barcelona i València, desviant-la del trajecte més directe. A Tortosa, arribaven pel riu les mercaderies de terra endins —carbó de les mines de Mequinensa i productes d’Aragó— per a ser expedits per via marítima a altres destinacions. Tortosa és la Dertosa romana i la Turtuxa andalusina; la ciutat del Renaixement, de Los Col·loquis de Cristòfor Despuig. La ciutat que domina, des del castell de la Suda, una plana fèrtil saltada d’alqueries i d’hortes, i regada per les aigües de l’Ebre, amb la muralla imponent del Mont Caro com a teló de fons. A Tortosa, mereix que li dediqueu una jornada, que us passegeu pel call jueu i que vagaregeu pels seus carrerons, que descobriu la seua història al Museu de la Ciutat, i que contempleu la profusió de patrimoni històric, mostra de la significació política, administrativa, econòmica i religiosa —perquè Tortosa és, també, seu d’un bisbat que estén els tentacles per les parròquies del nord de Castelló fins als límits del bisbat de Sogorb. Podreu dedicar un temps a navegar per l’Ebre, a bord de Lo Sirgador, un antic llagut de càrrega, o bé transportar-vos a temps de la Guerra Civil, quan els bàndols enfrontats s’atrinxeraren a ambdós marges del riu. Tortosa és, en fi, la ciutat dels ponts, històricament l’únic punt a Catalunya des de Saragossa on l’Ebre ha pogut ésser travessat per una estructura fixa: de l’ancestral pont de barques a l’estructura metàl·lica del ferrocarril —avui, passarel·la per a vianants i bicicletes—, o al desaparegut pont de la Cinta —del qual només queda una pilastra on s’erigeix el monument franquista, al bell mig de les aigües de l’Ebre— i al modern, asèptic i funcional pont del Mil·lenari.
Abans d’abandonar el lloc, la rodalia presenta algun element indefugible: el Mont Caro és el punt culminant del massís del Port i una de les ascensions per carretera a Catalunya de més envergadura. L’accés el trobareu a Roquetes: una carretera n’enfila els pendents esquerps i supera els més de 1.400 metres de desnivell que ens separen d’aquesta muntanya coronada per una antena de comunicacions, la Mare de Deu de la Cinta i un mirador excepcional sobre el delta de l’Ebre. L’asfalt, un cop deixat enrere l’espai agrícola, inicia una rítmica dansa de giragonses i serpentejos, popularment coneguda com el Caragol.
Abans de dirigir-vos terra endins, el delta de l’Ebre serà de visita obligada. Molts el coneixeu: es tracta d’un cosmos singular, on es barregen de manera sublim l’element natural i l’humà: l’aiguamoll i l’arrossar, caminals que s’estiren fins a l’infinit i platges sorrenques, planes, amplíssimes. Terra de mosquit i d’animals de ploma captivadors; de barraques modestes i de pobles senzills. Una geografia mòbil, canviant, en fi, d’una irreprotxable horitzontalitat, de llum saturada al capvespre i de contorns perfilats quan bufa el vent de dalt.
Al límit meridional destaca Sant Carles de la Ràpita, que presideix la badia dels Alfacs. La seua presència, solemne i amb una arquitectura majestuosa, resulta una excepció enmig de la realitat local, humil i obstinada. El creixement de Sant Carles de la Ràpita va ser fruit de la voluntat de Carles III de fer d’aquesta vila un dels ports més importants de la Mediterrània i d’enllaç amb ultramar. El monarca acabaria projectant en aquest assentament de pescadors una ciutat pròspera i del tot artificial. Connectat amb l’Ebre a través del fallit canal de navegació amb inici a Amposta, Sant Carles havia de ser l’eixida dels productes arribats per via fluvial des del centre d’Espanya. El projecte faraònic, la memòria del qual perviu a la trama urbana, fou un fracàs en tota regla. Tot i això, el port de Sant Carles de la Ràpita persisteix avui com un dels més dinàmics de Catalunya en matèria pesquera.