Per què la Rússia de Putin no és un Estat unipartidista? Aquesta pregunta ressorgeix cada cinc anys, quan s’escull un nou parlament. No es dir que se celebrin unes eleccions lliures. Amb una violència ostensible, aquest cop l’Estat ja ha apartat possibles buscabregues amb antelació. Els candidats crítics són exclosos de les eleccions, als mitjans crítics se’ls qualifica d’“agents estrangers” i es dissolen les manifestacions. El moviment d’oposició més destacat –el d’Aleksei Navalni– ha estat desarticulat gairebé del tot, la seva direcció ha hagut d’anar-se’n a l’exili i el seu líder va ser enverinat i després tancat en una presó.
La Rússia de Putin ha intensificat la repressió fins a límits desconcertants. I tanmateix, després de vint anys, el sistema ha aconseguit conservar una característica formal de la democràcia: la competència entre partits.
Quan entre el 17 i el 19 de setembre s’esculli una nova Duma, a l’electorat se li tornaran a oferir alternatives al partit del govern, Rússia Unida. Si bé el Kremlin ha comprovat la lleialtat de totes les alternatives i d’alguna manera ja els ha donat el vistiplau, això no vol dir que la decisió dels electors no tingui cap importància. En el sistema de Putin té una gran rellevància quants vots obté el partit del govern.
Aquesta importància es percep en el nerviosisme que impera en el si de la direcció de Rússia abans de les eleccions. D’ençà de l’abrupte augment de l’edat de jubilació el 2018, els valors de Rússia Unida a les enquestes han caigut considerablement.
El president del partit, l’expresident Dmitri Medvédev, és tan impopular que, per si de cas, el Kremlin l’ha eliminat de la llista electoral, en la qual ara ocupen els primers llocs el ministre de Defensa, Serguei Xoigú, i el ministre d’Exteriors, Serguei Lavrov. En la campanya electoral, aquests dos homes ofereixen declaracions enèrgiques sobre el paper de Rússia al món.
El que és nou també és que Putin ha promès que regalaria diners a prop de la meitat dels electors russos. D’una banda, es farà un pagament únic de 15.000 rubles (173 euros) als membres de l’exèrcit, la policia i altres forces de seguretat. Rebran, d’altra banda, 10.000 rubles els 43 milions de pensionistes russos. I a més a més, aquesta mateixa quantitat ja l’han rebuda els pares per cada nen en edat escolar.
Els regals arriben en un moment de penúria: fa temps que els ingressos estan estancats i la pandèmia de coronavirus ha alimentat les pors existencials. Segons una enquesta del centre Levada, un 39% dels enquestats afirmen que han hagut de restringir les compres d’aliments durant els últims sis mesos. L’encariment dels ingredients de la tradicional sopa borsx (pastanaga, ceba, remolatxa i patates) ha estat un tema de campanya.
I finalment, el Kremlin ha dificultat la supervisió dels comicis. La votació s’ha allargat d’un a tres dies i s’hi ha limitat la videovigilància. S’ha suprimit una missió d’observadors de l’OSCE. Aquesta vegada, doncs, el resultat electoral serà més fàcil de falsificar.
El que més els agradaria als estrategues del Kremlin seria que els descontents ni tan sols acudissin a les urnes. Aquesta ja va ser la recepta d’èxit el 2016, quan la participació va ser espectacularment baixa tractant-se de Rússia, d’un 47,9%. Aleshores el partit del Kremlin va obtenir un 54% dels vots i, gràcies als mandats directes, tres quartes parts dels escons. Aquesta vegada Rússia Unida també té assegurada la majoria d’escons, però amb un marge menor.
Ara bé, en el sistema de Putin ja no es tracta només d’aconseguir una majoria, sinó una majoria aclaparadora, i després fer que sembli creïble. Com més llibertats es pren aquest sistema a l’hora d’apartar els seus adversaris, menys marge de maniobra té per admetre derrotes. I com més es dilata en el temps la marxa de Putin, més es tem també el més petit sotrac. L’elit ja espera amb candeletes les eleccions presidencials del 2024 i la decisió de si Putin es tornarà a presentar. El Kremlin ja no surt de l’espiral de repressió.
Aquesta vegada hi ha dos problemes prioritaris. D’una banda, l’smart voting dels seguidors de Navalni. Això consisteix en un mètode per canalitzar eficientment els vots de protesta en l’elecció directa cap als adversaris de Rússia Unida que tenen més bones perspectives. A través d’una aplicació, s’envien recomanacions poc abans de la votació.
En les eleccions al parlament de la ciutat de Moscou del 2019, aquesta tàctica va costar al partit del Kremlin un terç dels escons; va ser, doncs, un èxit majúscul. Però el requisit perquè això passi és un electorat ben organitzat, cosa que només existeix a les grans ciutats.
L’altre problema són els comunistes. Entre els partits mansos i lleials al Kremlin que hi ha al parlament, els comunistes són encara ara els més rondinaires. Què passaria si el Partit Comunista aplegués vots de les forces més radicals que el Kremlin ha empès a la clandestinitat o a l’exili? Pel que sembla, els dirigents russos tenen aquesta mena de temors. Si això passés, la lluita entre partits, de la qual al parlament només es veu una ficció, es tornaria incòmodament real.
Traducció d'Arnau Figueras