Els crítics

"Hi ha catalans que no han llegit ni Pla ni Sales per raons polítiques"

Peter Bush (Spalding, Regne Unit, 1946) és el traductor a l’anglès de la tríada màgica de la literatura catalana del segle XX: Mercè Rodoreda, Josep Pla i Joan Sales. Recentment ha estat a Barcelona —ciutat on va viure un grapat d’anys amb la seva dona, l’escriptora Teresa Solana— per recollir un nou reconeixement a la seva trajectòria: el Memorial Francesc Macià, atorgat per la Fundació Josep Irla.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 2013 va sortir la seva traducció de La plaça del Diamant. El 2014, El quadern gris (als Estats Units) i Incerta glòria (a Anglaterra; aquesta tardor New York Review Books la publicarà als Estats Units). Ara està enllestint el pròleg de la traducció de Josafat, de Prudenci Bertrana, que veurà la llum el juliol a Anglaterra. A més, ha traduït autors contemporanis, com Quim Monzó, Francesc Serés, Empar Moliner o Najat El Hachmi, i d’altres de l’espanyol (Juan Carlos Onetti o Juan Goytisolo). De totes les seves traduccions del català, saben quin ha estat el llibre més venut? Córrer o morir, de Kilian Jornet, un boom als Estats Units. Bush destil·la unes formes —amabilitat, ironia, senzillesa i amor a la feina— que semblen condensar la millor tradició britànica.

Fa l’efecte que Josafat s’aparta de les traduccions que havia fet fins ara del català.

Volia fer Solitud, que es troba en la línia de Josafat. Però és impossible fer-la per temes de drets [David H. Rosenthal ja n’havia fet una traducció]. Vaig pensar que no hi havia res de Prudenci Bertrana en anglès i que seria una novel·la interessant per al món anglès. Va ser una proposta meva a una editorial especialitzada en literatures minoritàries.

Quina ha estat la principal dificultat?
El llenguatge de Bertrana és molt difícil de traduir. És un estil molt modernista. Per exemple, la descripció dels interiors de la catedral, l’evocació d’espais lúgubres, gòtics... Desplega espais geomètrics, l’escala, les finestres... I també el llenguatge del personatge de Josafat, els seus pensaments, la seva relació amb el sexe. Per a mi, ha estat un repte no caure en el clixé.

A què atribueix la bona acollida d’Incerta glòria a Anglaterra?
La veritat, és un misteri. La plaça del Diamant, per exemple, no va tenir tanta crítica. Jo espero que sigui la força original de la narrativa, dels personatges i l’estil de Joan Sales. És una cosa insòlita el personatge de Soleràs, la Trini, també el panorama de l’anarquisme a Barcelona... És una novel·la extraordinària. I a la tardor, a Anglaterra, sortirà la seqüela, El vent de la nit [protagonitzada pel Cruells d’Incerta glòria].

Què diria que distingeix Incerta glòria, que fa que vagi més enllà d’altres novel·les sobre la Guerra Civil?

Per una part, hi ha la prehistòria, el grup de joves que es troben al bar d’El Extremeño i tenen les seves converses sobre el marxisme. Per a mi era gairebé com l’ambient del 68. Hi ha els joves, hi ha en Soleràs, els soldats presentats com gent normal, no intel·lectuals. I també els personatges dels pobles aragonesos. I ja ni en parlem de la Carlana i la molinera. Sales té un talent per donar una idea de la realitat de la Guerra Civil. Per exemple, amb l’humor a vegades macabre dels soldats.

I el sentit més metafísic de l’obra, de pensaments interns, costa de traduir?

En el cas de Soleràs, m’agrada tant el personatge que també m’agrada traduir-lo. No sé si és perquè hi ha una tradició anglesa, d’aquest tipus de sarcasme. D’altra banda, a El vent de la nit, el discurs del Cruells és molt difícil de traduir. Aquest existencialisme cristià és complicat de traduir per mantenir l’interès del lector. El vent de la nit és una novel·la religiosa d’una manera molt idiosincràtica. Té tocs de Samuel Beckett, que és l’humor de l’absurd, sobretot per les escenes finals. Bàsicament la novel·la és la conversa entre un mossèn progressista, desencantat, amb un feixista desencantat, també [riu].

De les grans obres de Pla, Rodoreda i Sales, quina li ha demanat més esforç? Amb quin element definiria cadascuna d’elles?

L’esforç és diferent. El quadern gris va ser un repte sobretot per les pàgines sobre el paisatge. Rodoreda és la consciència de la dona, de la Colometa, i, sobretot, les seves descripcions exactes de mobles, d’edificis on va a treballar. La plaça del Diamant, per a mi, és la gran novel·la de la dona en la guerra, la dona que es queda a casa, amb la família. Es tracta d’aquesta lluita per sobreviure. Incerta glòria és una gran novel·la de la guerra, com les novel·les russes de la guerra, com les de Vasili Grossman. I és la gran novel·la de la joventut perduda, que es perd amb la Guerra Civil. I El quadern gris és una gran novel·la del jove que es fa escriptor. Jo crec que Pla va escriure El quadern gris als anys 20 i que és un gran diari d’un jove, encara que després fes canvis i reorganitzés material.

En què té l’ull posat per traduir properament?

Hi ha tres llibres: Aigua de mar, de Pla, que és un llibre de contes de la Costa Brava, del mar, molt interessant, amb la seves experiències de quan era jove. Sortirà en la mateixa editorial que va publicar La vida amarga. L’altre és una selecció de contes, Barcelona Tales. Són contes que van des de Narcís Oller fins ara. I el tercer és un llibre amb els contes de Teresa Solana.

Què li crida l’atenció dels autors contemporanis?

Hi ha molts autors! M’agrada la novel·la de Ramon Solsona, Allò que va passar a Cardós. M’agrada molt Najat El Hachmi. Crec que és una escriptora molt original. I m’agradaria traduir més Francesc Serés.

A nivell de traduccions del català a l’anglès, s’ha arribat a una situació prou equilibrada?

Queda feina per fer, perquè hi ha molts autors no traduïts a l’anglès. Però també crec que hi ha feina per fer a Catalunya. Hi ha molts escriptors dels anys 20 i 30 que han desaparegut. Parlant amb catalans, n’hi ha molts que no han llegit Incerta glòria ni El quadern gris, a vegades, per raons polítiques, perquè Sales era republicà però catòlic, i Pla, espia franquista... Per a les traduccions, el paper de l’Institut Ramon Llull és molt important. D’any en any van parlant amb els editors, suggerint textos i col·laborant amb els traductors.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.