Un article de The New York Times vincula Josep Lluís Alay, cap de l’oficina del president Carles Puigdemont, amb tota una sèrie funcionaris russos per mirar d’impulsar el Tsunami Democràtic, el moviment popular en resposta a la sentència del Tribunal Suprem contra els impulsors de l’1 d’octubre que van poder ser jutjats –la resta estan a l’exili.
Concretament, en el text s’assegura que Josep Lluís Alay es va reunir amb Tevegny Primakov, «net d’un famós espia de la KGB, per aconseguir una entrevista amb Puigdemont en un programa d’afers internacionals emès a la televisió del Kremlin». I continua: «l’any passat, Putin va designar Primakov com a director d’una oficina cultural que, segons funcionaris europeus de seguretat, acostuma a servir com a pantalla d’operacions d’intel·ligència». Sempre segons The New York Times, Alay celebrava amb el president Puigdemont el nomenament de Primakov. I l’empresari rus Alexander Dmitrenko, presumpte col·laborador d’Alay –el rotatiu assegura que aquest empresari va «buscar ajuda tècnica i financera de Rússia per la creació d’empreses bancàries, energètiques i de telecomunicacions al marge d’Espanya»–, hauria assegurat al cap de l’oficina del president Puigdemont que l’ascens de Primakov era una bona notícia en allò que a ells els afectava. L’entorn del president català, i el mateix Alay, han desmentit els vincles amb Rússia, a dia d’avui judicialitzats en el cas Volhov.
Comunicat de l’Oficina del President Carles Puigdemont @KRLS en relació a les informacions aparegudes en diversos mitjans de comunicació sobre les relacions amb Rússia. pic.twitter.com/c5Pd5rnUsn
— Josep Lluís Alay (@josepalay) September 3, 2021
Qui és, Tevegny Primakov? The New York Times es limita a destacar el seu ofici actual, si bé sense esmentar «l’oficina cultural» que dirigeix, però sí que assenyala que es tracta del net d’un «famós espia de la KGB».
El seu avi, de fet, va ser molt més que això. Segons s’explica a la fitxa del CIDOB, Barcelona Centre for International Affairs, es tracta d’un ex-alt càrrec soviètic nascut a Kíev, Ucraïna, el 1929, i que va morir a Moscou fa només sis anys. Crescut a Tbilisi, capital de Geòrgia, va aprendre anglès i àrab a l’Institut d’Estudis Orientals de Moscou, i es va especialitzar en qüestions del Pròxim Orient. Es va llicenciar l’any 1956 per després començar a treballar com a locutor en el Servei de Difusió Exterior de la Comissió Estatal de Ràdio i Televisió, «entitat en què acabaria ascendint a adjunt del seu superior en tasques d’edició i, finalment, a editor en cap». El 1959 s’hauria afiliat al Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i el 1962 el diari Pravda el va nomenar corresponsal a El Caire. També es diu a la fitxa esmentada que, desenvolupant aquest ofici, «hi ha indicis que Primakov complia tasques d’informació per al totpoderós Comitè de Seguretat de l’Estat», la famosa KGB.
Tot seguit, ja als setanta, seria nomenat subdirector de l’INEMO, Institut d’Economia Mundial i Relacions Internacionals, integrat al si d’un important think tank al servei de la política exterior de l’antiga URSS. Seria el seu trampolí per dirigir, posteriorment, l’Institut d’Estudis Orientals.
Segons el CIDOB, «Primakov pertanyia als quadres de la intel·liguèntsia soviètica més aperturistes que van ser promocionades després de l’elecció de Gorbatxov, el març de 1985, per a la Secretaria General del PCUS. Era una dels homes de confiança de Gorbatxov i ferm partidari de la perestroika, i va participar en la formulació del ‘nou pensament’ soviètic, que propugnava la liquidació dels escenaris de confrontació amb Occident i la desnuclearització de les relacions internacionals».
Després d’ascendir al si del PCUS, el 1989 va ser triat president del Soviet de la Unió per part del Congrés de Diputats Populars per abandonar-lo el 1990 i incorporar-se al Consell Presidencial, «on va assessorar Gorbatxov en política exterior».
El CIDOB destaca també que el nom de Primakov va començar a obtindre ressò internacional quan Gorbatxov el va enviar a l’Iraq tot just quan es va iniciar la crisi derivada de la invasió de Kuwait durant l’estiu del 1990. «En les seues trobades amb Saddam Hussein, amb qui Primakov ja tenia experiència en el tracte, el rus va fer funcions de mediador per mirar de desactivar la crisi, proposant com a compensació a una retirada iraquiana de Kuwait la posada en marxa d’iniciatives per solucionar altres problemes regionals, inclòs el conflicte àrab-israelià».
Més endavant, quan l’estiu de 1991 Gorbatxov va ser apartat, Primakov passaria a formar part de l’equip de Boris Ieltsin i seria nomenat vicepresident primer de la KGB, que es dissoldria a finals d’aquell any. Es constituiria, com a òrgan substitut, el Servei Exterior d’Intel·ligència (SVR), que seria dirigit pel mateix Primakov. Enfrontat a l’OTAN i contrari als interessos dels Estats Units –fet que despertava incomoditats entre la diplomàcia internacional–, va culminar el 1997, amb el secretari general de l’OTAN Javier Solana, l’Acta Fundacional sobre les Relacions Mútues de Cooperació i Seguretat entre l’OTAN i Rússia.
Al setembre de 1998 seria nomenat primer ministre de Rússia, sota la presidència de Boris Ieltsin, amb acceptació generalitzada per part de la Duma, el parlament rus, que valorava «el seu talant pragmàtic i conciliador, però també el fet de no ser ‘un home de ningú’, és a dir, un oligarca àvid dels favors del Kremlin o un polític amb aspiracions de poder», segons diu el CIDOB. En aquell moment, Primakov no tenia vincles amb cap partit, i també era una persona ben vista des d’Occident per desenvolupar aquest càrrec polític. «Home del vell pensament estratègic soviètic, aportava previsió, seriositat i realisme en els tractes amb Rússia, en un ambient susceptible d’impulsar dirigents erràtics o neòfits».
Amb la guerra dels Balcans pel mig van començar a sentir-se rumors sobre les aspiracions presidencials de Primakov, que va ser apartat per Ieltsin, qui «va justificar la decisió pel pobre balanç econòmic». El relleu, segons el CIDOB, va ser «molt criticat pels partits de l’oposició, que van assenyalar grans moviments fàctics de cara a les eleccions presidencials del 2000, d’on havia de sorgir el successor de Ieltsin».
Primakov s’aliaria amb l’alcalde de Moscou, Iuri Luzhkov, fundador d’Otetxestvo, Pàtria, un partit de centre-esquerra sostingut per dirigents locals i regionals que va encapçalar Primakov a les llistes de les eleccions legislatives. Vladímir Putin, llavors un valor a l’alça, va impedir la progressió de Primakov, tot i que ambdós acabarien col·laborant. No debades, Primakov va ser nomenat president de la Cambra de Comerç i Indústria de Rússia el 2001 i va protagonitzar converses el 2003 amb Sadam Hussein en nom de Putin, en el context de la segona guerra de l’Iraq.
Moriria el 2015, víctima d’un càncer. Ara el seu nom és recuperat en un reportatge en què es vincula, novament, els dirigents polítics catalans amb el Kremlin, concretament amb un dels nets de l'esmentat Primakov. Els catalans acusats de mantenir aquests contactes sempre ho han negat, i el cert és que fins ara no se n'ha demostrat res.