La cita és el dissabte 25 de setembre. Proposta per les Illes, el PI, celebrarà el seu congrés extraordinari. Amb la intenció teòrica de tancar ferides internes i preparar-se per anar unit cap a les pròximes eleccions autonòmiques, que, si no hi ha avançament, seran el maig de 2023. No obstant, quan queden poc més de vint mesos per a les urnes les coses estan que bullen en el si del PI. El partit està dividit en dos corrents que han existit des del moment de la fundació (2012), però que, fins després de les eleccions passades (2019), no s’havien enfrontat amb la duresa amb què ho feren aleshores, i encara ara. La formació fa gairebé dos anys que està immersa en una profunda crisi. I amb un element extern que injecta pressió: una anomenada Coalició per Mallorca que està sent impulsada per exmilitants d’Unió Mallorquina, que ha recollit en els últims mesos prou suports entre candidatures locals independents de dreta i que pretén disputar-li l’espai ideològic i electoral, si no hi ha abans una coalició preelectoral.
L’actual crisi. Com és conegut, el mes de gener de 2020, el president del PI, Jaume Font, anuncià la seva dimissió. El motiu era l’enfrontament constant que mantenia amb el vicepresident Josep Melià. Una topada provocada per qüestiones estratègiques. En síntesi, Font i el seu sector analitzaven que el PI s’estava quedant sense marges per créixer —va perdre quasi 3.000 vots a les eleccions de maig d’aquell any, tot i que mantingué els tres diputats que ja tenia— i que calia reformular el partit, trobar nous missatges ideològics amb l’objectiu d’eixamplar els suports socials. Melià i el seu grup consideraren que tot el que calgués canviar es podia fer sense necessitat de reformular el partit. En realitat, les divergències entre els dos sectors eren més importants i venien des del moment mateix de la fundació. El grup de Melià és el que prové de Convergència per les Illes, partit nacionalista de centre que ell creà (2011) després d’abandonar Unió Mallorquina, formació que presidia i que va ser hibernada per mor dels escàndols de corrupció que afectaren els principals anteriors dirigents, com Maria Antònia Munar i Miquel Munar, entre molts d’altres. Per la seva banda, Font provenia de la Lliga Regionalista, que va crear (2011) després d’abandonar el PP per mor dels enfrontament amb José Ramón Bauzá.
La crisi interna que esclatà el gener de 2020 provocà la convocatòria del congrés extraordinari que es va celebrar el 27 de juny de l’any passat. Els dos sectors negociaren una candidatura conjunta per evitar l’enfrontament obert. Segons explicaren als periodistes en aquells moments uns i altres, el xoc entre dues candidatures seria tant com «la mort del partit», perquè «difícilment» es podria recuperar la «pau interna» després de l’assemblea. Aquesta por els portà a pactar una comissió executiva de compromís, liderada per Antoni Amengual. Segons el missatge oficial, així quedava assegurada la unitat interna. Res més lluny, però.
En efecte, un any i tres setmanes després de ser elegit president, Amengual convocà una roda de premsa per anunciar —el 19 juliol passat— la seva irrevocable dimissió, acompanyat de sis altres càrrecs de la direcció que també renunciaven. Sense citar-lo, el president dimissionari apuntava Melià com a responsable de la «impossibilitat» d’assolir «la unitat» per la qual «férem el congrés» anterior.
La direcció convocà el congrés extraordinari per al 25 de setembre. Durant tot l’estiu hi ha hagut moviments per decidir les candidatures a la direcció. Fins a la setmana passada se n’havien concretat dues. Clarament identificades amb Melià i el sector de Font, totes dues parlen d’unitat, però al contrari del que passà el juny de 2020 en aquesta ocasió no pareix que hi hagi cap intenció de pactar una sola llista de candidats.
El primer a fer la passa d’anunciar la seva candidatura a president del partit fou el secretari general sortint, Tolo Gili. Encapçalarà una candidatura en la qual també hi haurà dos vicepresidents actuals: Xisca Mora, batllessa de Porreres, i Jaume Montserrat, batlle de Felanitx. L'opció de Gili és clarament del sector melianista. Tant ell com les altres dues persones compten amb la confiança de Melià. El model organitzatiu que defensa és el d'un partit bicèfal, segons explicà en l'acte de presentació de la seva candidatura, el 13 d'agost. S'inspira en el model del PNB. Així, proposa que es modifiquin els estatuts per establir de forma obligatòria que el president del partit no pugui ser candidat a les eleccions, perquè, al seu parer, «és més beneficiós que es dediqui només al partit». A preguntes dels periodistes, l'aspirant a president del PI assegurà que estaria disposat a negociar la incorporació de qualsevol que volgués sumar-se al seu projecte, perquè en el partit «no hi ha hagut mai dues candidatures», i sobretot perquè cal «deixar enrere les disputes». En aquells moments no hi havia cap altre candidat, cosa que canvià molt aviat.
Cinc dies després, es feia públic que l’eivissenc Toni Roldán seria l’altre aspirant a presidir el PI. A Eivissa el partit no ha assolit mai representació al Parlament. Fa tàndem amb Llorenç Gelabert, que aspira a ser el cap del PI a la circumscripció de Mallorca. Tant un com l’altre compten amb el suport de Font i, per tant, de tot el grup de l’expresident de la formació. Segons explicà Gelabert, «sé que tenc en Jaume Font a devora. Sempre que tenc un dubte, li deman consell. Si jo no tengués el suport de Jaume Font, no seria aquí». Igual com fa la candidatura contrincant, la de Roldán també demana «unitat» i que «tots anem en la mateixa direcció». Tanmateix, cap de les dues parts havia renunciat a presentar-se a finals de la setmana passada. Per tant, si no hi ha sorpresa l’enfrontament serà un fet el pròxim 25 de setembre.
D’una observació a primer cop d’ull del suport que pareixen donar les diferents agrupacions locals a cada candidat, sembla que el sector de Melià, o sigui l’opció de Tolo Gili, parteix amb avantatge. Segons les travesses de la premsa local, el seguirien les formacions locals del partit més importants, com és ara Andratx, ses Salines, Pollença, Palma, Marratxí, Alcúdia, Bunyola, Sóller, Artà, Porreres, Costitx, Llucmajor... El contrincant sembla tenir menys suports a Mallorca i els previsibles vots dels afiliats d’Eivissa no semblen ser suficients com per inclinar la balança al seu favor; no debades el PI, a pesar de tenir estructuració oficial a cada illa, és bàsicament una formació mallorquina, tal com testimoniegen els tres diputats del Parlament, tots electes per l’illa gran. Tot i així, la llarga crisi interna que arrossega de manera pública des de fa dos anys, la depressió de la militància perquè el partit no fou decisiu el 2019 per formar Govern —com gairebé tots els afiliats creien que passaria—, la pressió que injecta l’esmentada possibilitat d’un nou partit regionalista i fins i tot les capelletes internes motivades per raons personals projecten incertesa sobre el resultat final.