Aquestes van ser les paraules pronuncià l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares en l’homilia de la missa que va presidir fa sis anys. (El Mundo, 26 de setembre de 2015). I uns dies abans, en la seua carta setmanal, en vigílies de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015, el cardenal Cañizares deia que no hi havia “justificación moral alguna para la secesión”, possiblement perquè preveia que guanyarien les llistes independentistes.
Segons el cardenal valencià, com que “la unidad de España pertenece al orden moral” (El Nacional, 9 de febrer de 2018), els indults als presos independentistes “abren la puerta a la destrucción de la unidad de España”, com va dir també l’arquebisbe de València (20 minutos, 30 de juny de 2021).
Amb aquest rerefons, no em va estranyar gens que la unitat d’Espanya i la llengua espanyola, foren el nucli de la tercera i última jornada que, organitzada per la Universidad Católica de València i la Universidad CEU-Cardenal Herrera, va tindre lloc fa uns dies al Palau de la Colomina de la capital del País Valencià.
El web de l’“Arzobispado de Valencia” (únicament en castellà) informava d’aquesta jornada, que formava part dels Cursos de Verano 2021 i que portava com a títol: “El Español como lengua dentro y fuera de España: Amenazas y Fortalezas”.
En aquesta jornada s’afirmà que “tenemos que tomar conciencia de la gravedad del momento histórico que vivimos en España,ahora que vemos tantos ataques a la unidad de España, a su integridad”. Per això aquest curs es proposava com a tema fonamental “abordar cuestiones que nos unen, como la lengua española”.
Tenint en compte que les dues Universitats estan al País Valencià i que fins i tot la Universidad Católica diu que és de València, no hauria estat malament que tractaren també sobre la llengua dels valencians i les seues amenaces, que mira per on, vénen de l’Església Valenciana.
Però els cursos d’estiu, organitzats per aquestes dues Universitats, continuà uns dies després, concretament del 19 al 21 de juliol, amb un títol del tot revelador: “La Monarquía Española: Tradición y Futuro”.
Després d’haver fet (i aprovat) les assignatures de Filosofia i de Teologia, he trobat estrany que si “Dios quiere la unidad de España”, com defensava el cardenal Cañizares, cap dels professors que vaig tenir no tractara mai aquest afirmació de l’arquebisbe de València. Ni en Eclesiologia, ni en Sagraments, ni en Dret Canònic, ni en Teologia Bíblica de l’Antic i del Nou Testament, ni tampoc en Pentateuc, ni en Moral Especial i Fonamental. Els professors de Misteri de Déu, Cristologia, Metafísica i Lògica que vaig tindre, tampoc no em van parlar mai del desig de Déu sobre la unitat d’Espanya. I malgrat tot, el cardenal valencià ha demanat diverses vegades que preguem per la unitat d’Espanya. I quan l’Evangeli de Sant Joan posa en boca de Jesús: “que tots siguen u, com vós Pare, sou en mi i jo en vós, que ells també siguen u, com nosaltres som u” (Jo 17:21), no crec que el Mestre es referís a la unitat d’Espanya.
Però ¿què passaria si els bisbes de Catalunya digueren que “Déu vol la independència de Catalunya”? De seguida els cauria a sobre tota mena de desqualificacions.
Però el que trobe molt estrany és que si Déu vol la unitat d’Espanya, ¿com és que aquesta voluntat de Déu no es manifesta clarament a la Bíblia? Per això, potser estaria bé que, juntament amb la creació d’Adam i Eva, en una nova redacció de la Bíblia, es posara que Déu, amb Adam i Eva, va crear també la unitat d’Espanya i que els primers pares ja parlaven espanyol.
Les declaracions del cardenal Cañizares del “designi” de Déu sobre la unitat d’Espanya, em recorda el debat, el 2008, entre flamencs i valons sobre la unitat de Bèlgica o la possibilitat d’independència que propugnava alguna formació política. Els partidaris de la unió van reclamar als bisbes belgues un recolzament públic a les seues tesis. Però el cardenal Danneels els digué: “La separació entre l’Església i l’Estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre posició a favor d’uns i en contra d’altres. Els bisbes pregarem perquè els polítics puguen decidir què és millor per a Bèlgica. Però no recolzarem cap opció” (Vida Nueva, nº 2589, pàgina 7).
Però l’opinió del cardenal Cañizares no coincideix amb la dels bisbes belgues.
Per altra part, l’entrevista que el papa va concedir a la Cope, ha posat de nou sobre la taula aquest debat. El papa, que va advocar pel diàleg amb Catalunya, va posar Kosovo (un país no reconegut per l’estat espanyol), com a exemple d’independència. Cal recordar que Kosovo va declarar unilateralment la independència de Sèrbia el 2008 i per això l’estat espanyol no reconeix aquest país, ja que no accepta la unilateralitat. Si el papa posa Kosovo com a exemple de pobles que s’han independitzat, segur que rep crítiques.
Però sobretot, el papa va demanar a l’estat una reconciliació “amb la seua pròpia història”, posant en qüestió la “modèlica” (per a alguns) Transició espanyola. El papa ha trencat un tabú que gairebé tothom acceptava i defensava: la “modèlica” i “impecable” Transició espanyola. No hi va haver una modèlica Transició ja que no hi va haver una autèntica reconciliació.
El papa ha demanat en relació al conflicte català, “més reconciliació i menys ideologia”. I és que Francesc ha posat el dit a la nafra en dir: “No sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seua història, sobretot la del segle passat”. I per això el papa ha afirmat: “Si no ho està, ha de fer el pas a la reconciliació amb la pròpia història”. Amb aquestes paraules, com ha dit Francesc Marc Àlvaro, “Bergoglio qüestiona el relat oficial sobre la Transició espanyola” (La Vanguardia, 2 de setembre de 2021). En una paraula, el Vaticà aposta per un diàleg de veritat amb Catalunya, un diàleg que el govern de l’estat continua sense fer.